Sentencia Social Nº 2613/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 7457/2006 de 27 de Marzo de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 27 de març de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2613/2008

En el recurs de suplicació interposat per T.V.E., S.A. i els Srs. Juan Manuel , Pablo , Cornelio , Juan Ramón , Rogelio , Eusebio , i Alonso , a la sentència del Jutjat Social 22 Barcelona de data 8 de maig de 2006 dictada en el procediment núm. 290/2005 en el qual s'ha recorregut contra

Antecedentes

Primer. En data 25 d'abril de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Reclamacions grans empreses (TV,RENFE), en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 8 de maig de 2006, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la excepción de incompatencia de jurisdicción presentada por la demandada, y estimando la demanda formulada por los actores D. Juan Manuel, D. Pablo, D. Cornelio, D. Juan Ramón, D. Rogelio, D. Eusebio, D. Alonso, contra Television Española,S.A., declaro que la relación entre las partes es de caracter laboral indefinida, siendo los efectos de la misma, o antigüedad en la relación así declarada, la siguiente:

D. Juan Manuel, 10-1-95

D. Pablo, 1-1-97

D. Cornelio, 1-7-98

D. Juan Ramón, 1-9-97

D. Rogelio, 1-6-89

D. Eusebio, 1-1-97

D. Alonso, 1-1-89

Se advierte a las partes que esta sentencia no es firme, y que contra la misma, cabe interponer Recurso de Suplicación, ante el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, anunciándolo ante este Juzgado en el plazo de cinco días hábiles, siguientes a la notificación del fallo.

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- Los actores cuyos datos personales se relacionan en el encabezamiento de la demanda, que se da por reproducido, vienen prestando sus servicios para la demandada Televisión Española,S.A. ( en adelante T.V.E. ) con la categoría profesional de reportero gráfico.

2.- Los actores utilizan en su trabajo cintas de gravación que les suministra T.V.E. y, una vez gravadas pasan a propiedad de T.V.E. que decide si las utiliza o no y su destino final.

3.- Los actores trabajan en ocasiones solo para T.V.E. y en otras han trabajado también para Bioimatge, como autónomos e incluso, antes de hacerlo para T.V.E. lo hicieron para alguna otra cadena como T.V.3. No obstante estaban, desde la fecha en que fijan su antigüedad en la demanda, a disposición de T.V.E.; aunque no de forma exclusiva.

4.- Los fijos fichan al entrar y salir. Los actores tiene una credencial temporal para entrar y salir del centro.

5.- T.V.E. imparte cursos de reciclaje y actualización para sus trabajadores y no participan los actores.

6.- Los fijos de T.V.E. utilizan material ( camaras vehiculos, etc. ) de la empresa y los actores los suyos propios. T.V.E. solo les da las cintas ( les cambia las grabadas por virgenes ).

7.- Los actores no han participado nunca en los concursos que convoca T.V.E. para cubrir vacantes en los puestos o categorías en que prestan sus servicios los actores.

8.- Los actores realizan los trabajos que no pueden hacer los empleados de T.V.E. por incompatibilidad horaria o cuando se les precisa por no poder disponer de los de plantilla ( estan a disposición de T.V.E. ).

9.- Los actores no tienen calendario de vacaciones ni solicitan permisos a T.V.E., ni consta que esten sujetos a régimen disciplinario.l

10.- Los actores cobran 4000 pesetas ( 24 Euros ) por hora de servicio excepto el 1er. servicio diario que se abona a razon de 12.000 pesetas por un máximo de tres horas. Aparte cobran dietas, Kilometraje ( 31 pts/Km. ) y otros gastos de trabajo. No cobran pagas extras.

11.- El actor Sr. Juan Manuel estuvo en Bioimatge desde 1-5-99 a 14-12-00 y, antes del 99 como autónomo, situación en la que permanece desde el 14-12-00. Hace reportajes para todas las cadenas de television si bien en menor porcentaje que para T.V.E.

12.- TVE facilita a los actores credenciales para su acceso a la cobertura de la noticia.

13.- TVE ordena a los actores hora, lugar y evento a cubrir.

14.- En fecha 22-4-05 se celebró el acto de conciliación sin efecto.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora i demandada van interposar un recurs de suplicació, que van formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària i el van impugnar en forma les dites parts respecte de contrari . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Enfront la sentència d'instància, que estimà en part la demanda interposada pels actors, en la qual sol.licitaven es declarés de caràcter laboral fix la seva relació jurídica amb l'empresa, que se'ls apliqués el conveni col.lectiu de l'empresa i se'ls reconegués l'antiguitat que postulaven, s'interposa per ambdues parts Recurs de Suplicació.

S'entrarà a examinar en primer lloc el recurs presentat per l'empresa, atès que en el seu primer motiu, correctament emparat en l'apartat a) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , es sol.licita es declari la nul.litat de la sentència, ja que la recurrent entén que aquesta ha infringit els articles 97.2 de la LPL i l'article 218.2 de la Llei d'Enjudiciament Civil , per manca de motivació suficient respecte a les dates d'antiguitat dels actors que consten en la decisió, fonament la petició en que ni en els fets provats es declara expressament cap element de convicció en que fonamentar les dates citades, ni existeix tampoc cap raonament relatiu a aquesta qüestió.

SEGON.- L' article 191 a) de la Llei de Procediment Laboral reconeix a les parts la possibilitat d'impugnar en Suplicació les sentències dels Jutjats Socials, sempre hi quan es donin dos requisits: a) que s'hagin infringit normes o garanties del procediment i b) que aquesta infracció hagi produït indefensió a la part que demana la nul.litat.

En la sentència de data 10 d'abril de 1990, el Tribunal Suprem recordava que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial ) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal».

També és doctrina reiterada del Tribunal Suprem (sentencia de data 11 de novembre de 1998), que la nul.litat de les resolucions judicials té caràcter excepcional, i només es pot declarar en aquells supòsits en els quals es constatin greus i evidents vicis processals comesos pel magistrat que ha dictat la resolució que s'anul.la i sempre que l'esmentat vici hagi produït indefensió a alguna de les parts processals.

Doncs bé, aplicant aquesta doctrina al cas que s'examina, el motiu ha de ser desestimat amb tota rotunditat, perquè en cap cas s'ha produït cap tipus d'indefensió a la demandada, ni hi ha hagut infracció de normes processals. En efecte, tal com indiquen els actors en l'escrit d'impugnació del recurs, consta en el fet provat tercer que els actors, estaven, des la data en que fixen la seva antiguitat en la demanda, a disposició de TVE, encara que de forma no exclusiva. És a dir, consta com a fet provat que treballaven per l'empresa demandada des la data que consta en la demanda i, a més, cal indicar que la sentència sí que raona el motiu pel qual els reconeix aquesta antiguitat, concretament en el fonament de dret cinquè, en el qual consta que "la antigüedad solicitada debe ser estimada al acreditarse por la prueba practicada y no haber sido cuestionada por la demandada".

És a dir, la sentència no ha infringit els articles citats per la demandada atès que explicita perfectament els motius pels quals reconeix les dates d'antiguitat sol.licitats pels actors. No s'oposa a aquesta afirmació el que el Sr. Juan Manuel estigués prestant serveis per una altra empresa des l'1 de maig de 1999 al 14 de desembre de 2.000, atès que la sentència ja reconeix en el fet provat tercer, citat anteriorment, que la seva relació jurídica amb l'empresa demandada no era de caràcter exclusiu. No ha existit, en conseqüència, cap tipus d'indefensió per la part actora, que s'ha pogut defensar amb tots els mitjans de prova adients, per la qual cosa el motiu, com s'ha dit abans, s'ha de desestimar.

TERCER.- En el segon motiu del recurs, també correctament emparat, ara en l'apartat c) de l'article 191 de la LPL , la demandada afirma que la sentència ha infringit els articles 5 a) i 22.2 de l'Estatut dels Treballadors, així com el paràgraf primer de l'article 7è del Codi Civil i al.lega que els actors han actuat de mala fe perquè han trigat molts anys per exercitar l'acció que ara exerciten, per la qual cosa l'empresa entenia que la relació jurídica que mantenien amb ella de cap manera anava a ser qüestionada pels Tribunals.

En primer lloc cal dir que l' article 22.2 de l'E.T . al.legat per la recurrent es refereix a una qüestió que res té a veure amb la present demanda, com son els grups professionals, tal com correctament al.leguen els actors impugnants del recurs, per la qual cosa la Sala entén que es tracta d'un error la seva al.legació.

Pel que fa a la resta d'articles, cal dir que en cap cas han estat infringits per la sentència d'instància. El que els actors no hagin utilitzat fins la data en que ho van fer el seu dret a acudir als Tribunals per a que els fos reconeguda com a laboral la seva relació jurídica amb la demandada, en cap cas suposa una infracció dels deures de bona fe. Cal fer esment a que la recurrent no s'oposa a la decisió de la sentència, que ha reconegut la relació laboral dels actors, és a dir, que tàcitament reconeix aquesta relació. Tampoc al.lega l'excepció de prescripció o caducitat en la seva acció, atès que la relació ha estat continuada i estava vigent en el moment de presentar-se la demanda. Així doncs, els actors estaven en el seu dret de decidir el moment en que presentaven la seva demanda, sense que ca tipus de condicionants.

En aquest sentit, doncs, s'ha de refusar de pla l'al.legació de la recurrent, que no té la més mínima consistència, perquè en cap cas hi ha hagut cap infracció de la bona fe en l'actuació dels actors, atès que aquests tenen tot el dret de decidir el moment en que desitgen acudir als Tribunals per obtenir la seva tutela. La desestimació del motiu comporta la del recurs.

QUART.- Cal seguidament entrar a examinar el recurs presentat per la part actora, el qual consta d'un sol motiu, correctament emparat en l'apartat c) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , en el que els demandants denuncien que la sentència ha vulnerat els articles 17.1, 19.1, 32.2 b), 33 i 35.1 de la Llei 4/80, de 10 de general, pel qual s'aprova l'Estatut de Radiodifusió i Televisió, com els articles 14, 23 i 103.3 de la Constitució Espanyola i 19 de la Llei 30/1984 , així com la jurisprudència del Tribunal Suprem en matèria de declaració i efectes de la indefinició de les relacions laborals (STS de 20.1.98) i al.leguen que s'ha de revocar la sentència i declarar que la relació laboral dels l'actors és fixa i no indefinida, atès que la demandada no ostenta naturalesa jurídica pública, sinó privada, per la qual cosa no li pot ser d'aplicació la doctrina del caràcter indefinit d'un relació laboral, perquè aquesta doctrina només es aplicable a l'Administració Pública. En aquest sentit fa referència a la sentència de la Sala, de data 29.6.2004 referent a Correus.

Certament aquesta és una qüestió controvertida i que ha estat resolta per aquesta Sala de forma contradictòria, perquè la sentència de la Sala de data 23 de gener de 2.007 acull els raonaments que fan els actors i pel contrari, les de dates 16 de novembre de 2.006, 26 de gener de 2.007, 12 d'abril de 2007 i 10 de maig de 2.007, resolen la controvèrsia en sentit contrari.

Això no obstant, el motiu ha de ser desestimat. Tal com posa de relleu la sentència de la Sala de data 12 d'abril de 2.007 (R. 1006/07), resolent aquesta mateixa qüestió, cal tenir en compte que en relació a la sentència referent a la Stat. Estatal Correus i Telègrafs, el Tribunal Suprem ha decidit en diverses sentències entendre aplicable a aquesta societat la seva doctrina referent a que -en supòsits similars al present- la relació laboral s'ha de considerar indefinida i no fixa i això fins hi tot després de la transformació de l'esmentada empresa a Societat Anònima, tal com es posa de relleu en la sentència d'aquesta Sala de data 26 de gener de 2.007 (R. 5966/2006), dictada en un supòsit també similar al present, en el qual es va decidir estimar el recurs interposat per la aquí demandada en un assumpte en que el jutjat d'instància havia decidit declarar la relació laboral com fixa de plantilla.

En l'esmentada sentència ja s'assenyalava, també, que en una anterior sentència de la Sala de data 16 de novembre de 2.006, s'havia decidit la qüestió controvertida en el sentit en que ho ha decidit la sentència recorreguda, és a dir, declarar que la relació dels actors era indefinida i no fixa de plantilla. Decisió que també s'ha d'adoptar en el present recurs, perquè els raonaments d'ambdues sentències s'entenen més adequats a la veritable naturalesa jurídica de la demandada, amb raonaments que compartim i que es transcriuen seguidament.

Com es deia en aquesta última sentència, "es aplicable al Ente Público RTVE y a sus sociedades la jurisprudencia relativa a la distinción entre fijeza en plantilla y relación indefinida en la Administración Pública, en la medida en que se trata de una Entidad Pública Empresarial que se rige por su legislación específica y supletoriamente por lo dispuesto en la ley 6/97 de 14 de abril, de Organización y Funcionamiento de la Administración del Estado - LOFAGE - (disposición adicional 10ª de la propia ley). Las Entidades de Derecho Público con personalidad jurídica propia tienen la consideración de Administración Pública ( art. 2.2 LRJ-PAC, ley 30/1992 de 26-11 ). Las Entidades Públicas Empresariales son organismos públicos, junto con los organismos autónomos ( art. 43.1.b) y 3 LOFAGE ) y se rigen por el derecho privado, excepto en los aspectos específicamente previstos en esta ley o en sus propios estatutos ( art. 53.1 y 2 LOFAGE ).

Su personal se rige por el derecho laboral, con las especificaciones previstas en el propio precepto, y concretamente se dispone que el personal no directivo será seleccionado mediante convocatoria pública basada en los principios de igualdad, mérito y capacidad ( art. 55.2.b) LOFAGE ). De acuerdo con la normativa especifica del Ente Público RTVE ( ley 4/1980 de 10 enero ), esta entidad es la encargada de la gestión de las funciones que corresponden al Estado como titular de los servicios públicos de radiodifusión y televisión (art.5 ). En lugar de adscribirlo a un departamento ministerial como sucede con otras entidades públicas empresariales, se diseña un régimen específico en el que destaca su vinculación con el Parlamento mediante la designación de los componentes de su Consejo de Administración (art. 7.1 ) y con el Gobierno que nombra al Director General del Ente (art. 10.1 ), así como el establecimiento de un control parlamentario directo mediante una comisión del Congreso de los Diputados (art. 26).

Las sociedades estatales, sin embargo, no constituyen en sentido jurídico Administración Pública ( disposición adicional 12ª LOFAGE ) aunque en sentido económico se las pueda considerar como tales al ser su capital público, en todo o en parte. La gestión del servicio público de radiodifusión y televisión, encomendado al Ente Público RTVE, se realiza por las Sociedades estatales RNE SA. y TVE SA. cuyo capital pertenece íntegramente al Ente ( arts. 17 y 18 ley 4/1980 ).

Tanto del Ente como de las sociedades estatales se dispone que se regirán por el Derecho Privado, pero siempre con las excepciones previstas en el propio Estatuto (arts. 5.2 y 19.1) y por lo que aquí interesa, el art. 35.4 de la misma ley 4/1980 establece que el ingreso en situación de fijo en RTVE y en las sociedades estatales que se creen sólo podrá realizarse mediante las correspondientes pruebas de admisión establecidas y convocadas por el Director General de RTVE, de acuerdo con el Consejo de Administración. Hay que relacionar este precepto específico con el de general aplicación a todas las Entidades Públicas Empresariales ya citado ( art. 55.2.b) LOFAGE ), que exige convocatoria pública basada en los principios de igualdad, mérito y capacidad.

En definitiva, se dispone tanto para el Ente Público, que jurídicamente es Administración Pública, como para las sociedades estatales, que jurídicamente no lo son (aunque su capital pertenece a aquél, por lo que dependen absolutamente de él), que la selección del personal debe obedecer a los mismos principios que rigen en general en el empleo público, como singularidad frente a la regla de actuación en régimen de derecho privado del Ente y las sociedades. Se enlaza así con la previsión contenida en parecidos términos en el art. 19 de la ley 30/1984 , el cual a su vez se relaciona con las previsiones constitucionales sobre la igualdad de los ciudadanos en el acceso al empleo público ( arts. 14 y 23 de la Constitución ) y con la aplicación para dicho acceso de los principios de mérito y capacidad.

Y así viene a confirmarlo la sentencia de la Sala 4º del Tribunal Supremo de 10 de octubre de 2005 al resolver un conflicto colectivo que afecta al ente público recurrente, cuando en su redactado reiteradamente alude al carácter de dicho ente como organismo de la Administración pública, partiendo de este presupuesto en sus razonamientos y dando por sentado que a efectos laboral efectivamente tiene la naturaleza jurídica de administración pública, con las peculiaridades que ello comporta.

En dicha sentencia se habla de la "legitimación para negociar el convenio de ámbito empresarial ( artículo 87.1 del Estatuto de los Trabajadores ) a la representación de la Administración pública empleadora, y en otros de sus pasajes se pone expresamente de manifiesto esta naturaleza jurídica cundo se argumenta que la integración de la comisión negociadora no puede obtener un tratamiento jurídico homólogo aplicable tanto a la representación empresarial como a la de los trabajadores cuando se trata de un convenio colectivo cuyo ámbito funcional se extiende a diversos organismos de la Administración pública...", con lo que viene a aceptarse por el Tribunal Supremo la naturaleza de administración pública a efectos jurídicos laborales de este ente público.

Tratándose por lo tanto de un organismo de naturaleza jurídica pública al que le son de aplicación los principios de acceso al empleo conforme a los principios de igualdad, mérito y capacidad que consagran los arts. 14, 23 y 103.3º de la Constitución , se ha de estar a la línea jurisprudencial desarrollada en la sentencia de 20.1.98 de la Sala 4ª del TS, dictada en Sala General (coincidente con las posteriores de 21.1.98, 28.4.98, 7.5.98, 12.6.98, 22.9.98, 5.10.98, 13.10.98, 18.11.98, 21.12.98 y 19.1.99, todas ellas del Tribunal Supremo) en las que se llega a una integración de la normativa laboral con la administrativa que establece determinadas exigencias en el acceso al empleo público, concluyendo que "...El carácter indefinido del contrato implica desde una perspectiva temporal que éste no está sometido, directa o indirectamente a un término. Pero esto no supone que el trabajador consolide, sin superar los procedimientos de selección, una condición de fijeza en plantilla que no sería compatible con las normas legales sobre selección de personal fijo en las Administraciones Públicas. En virtud de estas normas el organismo afectado no puede atribuir la pretendida fijeza en plantilla con una adscripción definitiva del puesto de trabajo, sino que, por el contrario, está obligado a adoptar las medidas necesarias para la provisión regular del mismo y, producida esa provisión en la forma legalmente procedente, existirá una causa lícita para extinguir el contrato".

Per tant, el motiu s'ha de desestimar i, amb ell, la totalitat del recurs, el que comporta la ratificació de la sentència d'instància.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem els Recursos de Suplicació interposats pels Don. Juan Manuel, Pablo, Cornelio, Juan Ramón, Rogelio, Eusebio, i Alonso, i Televisión Española S.A., contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 22 de Barcelona, en data 8 de maig de 2.006, que va recaure en les Actuacions 290/2005 , en virtut de demanda presentada pels esmentats Srs. contra l'empresa citada en reconeixement de dret i, per tant, hem de confirmar i confirmem l'esmentada resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.