Sentencia SOCIAL Nº 5991/2018, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4537/2018 de 13 de Noviembre de 2018

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

NIG : 08019 - 34 - 4 - 2018 - 0000871

RM

Recurs de Suplicació: 4537/2018

IL LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL LM. SR. AMADOR GARCIA ROS

IL LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 13 de novembre de 2018

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 5991/2018

En el recurs de suplicació interposat per Gustavo i PRIME STEEL S.A. a la sentència del Jutjat Social 3 Tarragona de data 13 de novembre de 2017 dictada en el procediment núm. 299/2012, en el qual s'ha recorregut contra la part AXA SEGUROS GENERALES, ha actuat com a ponent Il lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre indemnització danys i perjudicis, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 13 de novembre de 2017, que contenia la decisió següent:

'Que ESTIMANDO parcialmente la demanda interpuesta por D. Gustavo, con D.N.I. NUM000, contra la empresa PRIME STEEL, S.A., se condena a la empresa demandada a indemnizar al demandante en la cuantía de 52.559,63 euros,así como al abono del interés legal del art. 1108 del CC, con efectos del 4-8-2011.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'PRIMERO.- El demandado D. Gustavo, ha prestado servicios para la empresa demandada PRIME STEEL, S.A., desde el 2-9-2009, ostentando la categoría profesional de Electricista, realizando funciones de Mantenimiento Eléctrico, sufrió un accidente de trabajo en fecha 20-1-2010.

(hecho no controvertido)

SEGUNDO.- El día 20-1-2010, el actor, que se encontraba en las instalaciones de la empresa demandada sito en el muelle Aragón del Puerto de Tarragona, cuando fue requerido por el responsable de la empresa el Sr. Maximiliano para realizar la tarea relativa a trasladar un paquete de tubos, debiendo emplear para ello un puente grúa.

Mientras realizaba la tarea que le fue encomendada se tropezó con una viga de hierro que se encontraba en el suelo prevista para estibar los paquetes encima de la misma. El hecho de tropezar produjo que perdiera el control del telemando del puente grúa cayendo a continuación la carga de tubos sobre su pierna derecha.

El demandante carecía de la formación preventiva para el manejo del puente grúa, sin estar, además, en posesión del preceptivo carnet de gruista, así como que tampoco había sido reconocido médicamente como apto para cumplir con el encargo de trasladar el paquete de tubos mediante el uso del puente grúa. Tampoco había recibido la correspondiente información sobre la prevención de riesgos derivados del uso del puente grúa.

Al tiempo de acaecer el accidente el responsable de realizar habitualmente las tareas propias del puente grúa estaba ocupado realizando otras tareas que previamente le habían sido encomendadas.

(Acta de infracción del Servicio de Inspección de Trabajo y Seguridad Social)

TERCERO.- En fecha 2-9-2009 la empresa entregó al demandante los equipos de protección individual.

La empresa se adhirió por convenio de 20 de febrero de 2008 al Servicio de Prevención Mancomunado del Puerto de Tarragona y de Prestación de Servicios por parte del 'PREVENTOR'.

La empresa facilitó al actor el 2-9-2009 la evaluación de riesgos, siendo que se prevé como riesgo la caída de objetos y materiales sobre personas durante los trabajos de carga y descarga, al tiempo que se contempla como acción protectora la de no circular ni situarse debajo de cargas en suspensión, situarse fuera de las proximidades de la carga levantada y no situarse debajo del recorrido del puente grúa.

En el informe de la investigación del accidente la empresa prevé como causa del mismo la colocación del trabajador en el radio de acción de la carga suspendida.

El Servicio de Prevención Mancomunado del Puerto de Tarragona y de Prestación de Servicios por parte del 'PREVENTOR' evalúa como riesgo de utilización del puente grúa, indicando que 'el operario que utilice el puente grúa debe tener una serie de aptitudes y conocimientos previos:

-Apto médicamente.

-Formación.

(...) El gruista estará capacitado para manipular el puente grúa con seguridad, mediante instrucción teórico práctica adecuada a la actividad a realizar', sin embargo no resulta acreditado que por la empresa haya garantizado al trabajador siniestrado antes de acaecer el siniestro su aptitud médica y la correspondiente formación al respecto.

(Acta de infracción del Servicio de Inspección de Trabajo y Seguridad Social)

CUARTO.- Iniciado expediente de revisión de grado de incapacidad permanente parcial derivada de accidente de trabajo que le fue reconocida al actor en febrero de 2008, recayó resolución del INSS de fecha 4-8-2011 declarándole afecto de una incapacidad permanente absoluta con derecho a percibir la prestación económica de 1.451 euros mensuales. Las lesiones que se tuvieron en cuenta fueron: 'Fractura abierta FG II, estallido 2/3 proximales tibia derecha (Schatzer VI). Neuropraxia del N.C.P.E. derecho. Deambulación asistida (bastón) por déficit funcional extremidad inferior derecha rodilla y tobillo. Fractura 1/3 medio distal cúbito y radio izquierdo con osteosíntesis'.

(docum. nº 8 de la parte actora, docum. nº 24 de la empresa demandada)

QUINTO.- La empresa demandada concertó con la entidad aseguradora AXA SEGUROS GENERALES, S.A. una póliza de seguro de responsabilidad civil por accidente laboral, con efectos del 14-9-2009, para cubrir el riesgo derivado de lesión corporal o fallecimiento causados a personas físicas.

La póliza contempla como límite por siniestro y víctima la cuantía de 150.000,00 euros con una franquicia por importe mínimo de 600,00 euros y máximo de 6.000,00 euros con un porcentaje aplicable del 10%.

(docum nº 5 aportado por AXA y no objeto de controversia)

SEXTO.- La entidad AXA SEGUROS GENERALES, S.A., ha consignado en las presentes actuaciones a disposición del actor la cantidad de 144.000,00 euros, que ya le han sido entregados, desistiendo de seguir las presentes actuaciones contra dicha entidad.

(hecho admitido por las partes)

SÉPTIMO.- Por Sentencia del Juzgado de lo Social nº 1 de Tarragona, de fecha 3-10-2013, se condenó a la empresa demandada a abonar al actor la cantidad de 35.000,00 euros en concepto de mejora voluntaria de la Seguridad Social por la de Incapacidad Permanente Absoluta que le fue reconocida.

(docum. nº 20 de la empresa demandada)

OCTAVO.- Por el Servicio de Inspección de Trabajo y Seguridad Social se promovió expediente nº NUM001 con ocasión del acta de infracción nº NUM002, apreciándose un incumplimiento de los artículos 4.2.d) y 19.1 del Texto Refundido del Estatuto de los Trabajadores aprobado por Real Decreto Legislativo 1/1995, 24 de marzo (BOE del 28), de los artículos 17, 19 y 22 de la Ley 31/1995, de 8 de noviembre, de Prevención de Riesgos Laborales (BOE de 10 de noviembre); y con carácter especial del art. 5 del Real Decreto 1215/1997, de 18 de julio (BOE del 7 de agosto) por el que establecen las disposiciones mínimas de seguridad y salud para la utilización por los trabajadores de los equipos de trabajo.

Con fecha 23-4-2010, el Servicio de Inspección de Trabajo y Seguridad Social de Tarragona dictó resolución de propuesta de recargo por la cual proponía al INSS 'se declare la existencia de relación de causalidad entre las lesiones sufridas por el trabajador y la infracción del ordenamiento vigente en materia de Seguridad y salud laboral, citada en el cuerpo del acta, y que en consecuencia se condene a la empresa responsable al abono con un recargo del 30%'.

(docum. nº 3 de la parte actora)

NOVENO.- Por resolución de la Delegación Provincial del INSS de 12-5-2010 se acordó la incoación de expediente de recargo de prestaciones por falta de medidas de seguridad e higiene en el trabajo. Por resolución del INSS de 14-7-2010 se acordó 'declarar la existencia de responsabilidad empresarial por falta de medidas de seguridad e higiene en el trabajo en el accidente sufrido por el trabajador Gustavo en fecha 20/01/2010. Declarar, en consecuencia la procedencia de que las prestaciones de Seguridad Social derivadas de accidente de trabajo citado serán incrementadas en el 30% con cargo exclusivo a la empresa responsable PRIME STEEL, S.A.

Resolución administrativa que fue impugnada por el actor, dictándose Sentencia del Juzgado de lo Social nº 1 de Tarragona, de fecha 15-1-2016, declarando el 40% de recargo de prestaciones que fue confirmada por la del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña de fecha 3-11-2016.

(docum. nº 1 a 3 de la parte actora, docum. nº 19 de la empresa demandada)

DÉCIMO.- Por el periodo de Incapacidad Temporal la Mutua Fremap abonó al actor en concepto de prestaciones la suma de 17.885,52 euros. El capital coste de la pensión reconocida asciende a 215.883,95 euros, ingresando la Mutua en la TGSS la suma de 151.118,77 euros.

(documento que obra en Autos portado por la Mutua Fremap el 16-11-2012)

DÉCIMO PRIMERO.- En fecha 27-3-2017 el Juzgado de lo Penal nº 3 de Tarragona, condenó al responsable en materia de prevención y Jefe de operaciones por un delito contra los derechos de los trabajadores a la pena de cuatro meses de multa. En dicha Sentencia se fijaba 273 días impeditivos y 71 de hospitalización.

(docum. nº 6 de la parte actora)

DÉCIMO SEGUNDO.- El convenio colectivo aplicable a las partes es el de las industrias siderometalúrgicas de la provincia de Tarragona para los años 2007-2012 (D.O.G.C. 10-9-2007).

DECIMOTERCERO.- El demandante agotó la vía administrativa.'

TERCER.Contra aquesta sentència les parts actora, Gustavo, i la demandada, PRIME STEEL S.A., van interposar un recurs de suplicació, que van formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, la qual el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.L'empresa demandada formula un primer motiu de suplicació per la via de la lletra a) de l'art. 193 LRJS, denunciant la infracció de l' art. 97 LRJS, en relació a l' art. 218 LEC, en considerar que la sentència incorre en insuficiència de fets provats, atès que no consten les lesions que pateix el demandant, per bé que aquest extrem fou debatut en judici, en relació a la sentència penal.

Certament el relat de fets provats ha de ser suficient, encara que sigui en el seu grau mínim, a efectes d'impugnació pels litigants i coneixement cabdal de l'assumpte per l'òrgan jurisdiccional superior, doncs com s'indica a la STS 22.01.1998 -Rec. 1701/1997- ' la declaración de hechos probados debe ser concreta y detallada en el grado mínimo requerido para que los litigantes puedan proceder a su impugnación en todos los aspectos relevantes del proceso, y para que los órganos jurisdiccionales de suplicación o de casación puedan comprender cabalmente el debate procesal y resolver sobre el mismo en los términos previstos en la ley'. Ara bé, com recorda la STS UD 22.10.1991 -Rec. 448/1991-, ' La anulación de la sentencia por insuficiencia de hechos probados sólo es posible como última ratio, para el caso de que las omisiones en que haya incurrido la decisión judicial no pueda subsanarse por una u otra vía'.

Doncs bé, en el present cas és del tot evident que la sentència no conté en el relat provat la descripció de seqüeles. Ara bé, és suficient donar un simple cop d'ull al seu fonament jurídic sisè per comprovar com en els criteris de fixació de la indemnització es fa exprés esment a una pseudoartrosi de tíbia, a una dimestria de l'extremitat inferior dreta, a una parèsia del nervi peroneal profund i a material d'osteosíntesi. I això es correspon, fil per randa, amb la descripció de lesions que constaven a la demanda en relació a la sentència del jutjat del penal número 3 dels de Tarragona, obrant en els folis 622 a 626.

En conseqüència, per bé és del tot evident que concorre una omissió fàctica en el relat de fets provats, també ho és que tant les parts com la sala, en el context del procés poden comprendre fàcilment les seqüeles concurrents. I això determina la inexistència d'indefensió -requisit sine qua non reclamat per la lletra a) de l'art. 193 LRJS-, màxim quan el propi recorrent en la proposta de revisió del fet provat quart -com també fa la part actora en el seu recurs- sol licitar la modificació de fets provats. D'aquí que aquest motiu hagi de ser desestimat.

SEGON.Per la via de la lletra b) de l'art. 193 LRJS postula la dita demandada la modificació del relat fàctic de la sentència. En concret, se'ns demanen els següents canvis:

Del fet provat segon, en relació al document del foli 965, amb la següent proposta de redacció:

'El día 20/1/2010 el actor se encontraba en las instalaciones del a empresa demandada, sitas en el muelle Aragón del Puerto de Tarragona.

Según el acta de infracción del Servicio de Inspección de Trabajo y Seguridad Social, sufrió un accidente entonces cuando fue requerido por el Sr. Maximiliano para realizar la tarea de trasladar un paquete de tubos, debiendo emplear para ello un puente grúa.

En virtud de dicho accidente el trabajador presentó querello, por la que se incoaron las Diligencias Previas núm. 153/2010 ante el Juzgado de Instrucción número 3 de Tarragona, donde declaró el día 29/11/2010 que: 'en el escrito de querella se hace constar que el declarante cae al suelo perdiendo el control del telemando del puente grúa, y quiere hacer constar que los hechos no fueron así exactamente, que el declarante escuchó que caía un paquete, echó a correr para que no le cayera encima, se tropezó y cayó, entonces le cayó encima de su pierna derecha un paquete de tubos

El paquete objeto material del accidente era un paquete con un peso aproximado de 700 kg, y las eslingas que lo sujetaban no se rompieron. Presentaba un golpe en su extremo derecho, que ocasionó la deformación de los perfiles.

No consta ninguna reparación del puente grúa tras el accidente.

La botonera de control del puente grúa que suspendía el paquete, dispone de botones sensitivos;, solamente se mueve vertical y horizontalmente el puente grúa mientras se esté presionando el botón correspondiente. En el momento en que deja de presionarse el botón el equipo se detiene.

Dicho puente grúa tiene una velocidad de movimiento vertical variable, siendo la velocidad más rápida de aproximadamente 0,12 m/seg y la más lenta de 0,03 m/segundo.

El trabajador se colocó en el radio de acción de la carga en el momento del accidente'.

Del fet provat tercer -per bé que per error material s'identifica el segon-, amb cita del document del foli 350, amb la següent proposta de text alternatiu del tercer paràgraf: 'La empresa facilitó al actor el 2/9/2009 la evaluación de riesgos, para su puesto de trabajo, qruista, almacén, naves de almacén y puente grúa, siendo que se prevé como riesgo la caída de objetos y materiales sobre personas durante los trabajos de carga y descarga, al tiempo que se contempló como acción protectora la de no circular, ni situarse debajo de cargas en suspensión, situarse fuera de las proximidades de la carga levantada y no situarse debajo del recorrido del puente grúa. El trabajador conocía dicho riesgo, y se comprometió al recibir la citada evaluación de riesgos a cumplir todas las recomendaciones y medidas de seguridad que en ella se citan'.

Del fet provat quart, amb indicació del document del foli 633, per tal que es substitueixi l'actual redactat per aquest altre:

'Incoado expediente de revisión de grado de incapacidad permanente parcial derivada de accidente de trabajo que fue reconocida en febrero de 2008, por presentar polítraumatismo con múltiples fracturas faciales y de ambos cuellos humerales- secuelas de visión en ojo izdo. por maculopatía, AV SC 3/10, y anosma, limitación de la movilidad y fuerza en ambos hombros, recayó resolución del INSS de fecha 4/8/2011, por la que se le declaró afecto de una incapacidad permanente absoluta, con derecho a percibir la prestación económica de 1.451 euros mensuales.

Como consecuencia del accidente de trabaja que sufrió mientras trabajaba paro Prime Steel, S.A. el actor presenta las siguientes secuelas:

Pseudoartrosis de tibia. Dismetria extremidad inferior derecha de 3 cm. Paresia nervio peroneal profundo - Material osteosintesis antebrazo izquierdo - Diferentes cicatrices en extremidad inferior derecha y antebrazo izquierdo'

Del fet provat setè, amb cita del document dels folis 970 i 971, amb la següent proposta de redacció:

'Por sentencia del Juzgado de lo Social número 1 de Tarragona, de fecha 3/10/2013 , dictada en el proceso 739/2011, se condenó a la empresa a abonar al actor la cantidad de 35.000 euros en concepto de mejor voluntaria de lo Seguridad Social por la incapacidad permanente absoluta que le fue reconocida.

Por Decreto de fecho 31/1/2014 dictado por el Juzgado de lo Social número 1 de Tarragona en la Ejecución 388/2013 (proceso 739/2011), se declaró satisfecha esa deuda y se alzan los embargos decretados en su día'.

Del fet prova novè, respecte el document del foli 877, proposant-nos la següent redacció alternativa del segon paràgraf: ' Resolución administrativa que fue impugnada por el actor, dictándose sentencia de/Juzgado de lo Social número 1 de Tarragona, de fecha 15/1/2016 , declarando el 40 % de recargo de prestaciones que fue confirmado por la del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña de fecha 3/11/2016, sentencia en la que consta que el trabajador de forma inadecuada e innecesaria se colocó debajo de la carga cuando la manipulaba y desplazaba con la ayuda del puente grúa'.

Del fet provat tretzè per tal que es faci constar la data de la conciliació administrativa, el dia 25 de novembre de 2011.

Els canvis proposats han de ser desestimat per vàries raons.

Així, pel que fa a la modificació del fet segon caldrà observar que allò que valora essencialment el jutjador del primer grau és l'acta d'infracció de la Inspecció de Treball i Seguretat Social, per la qual cosa les declaracions que efectués l'actor en seu penal són irrellevants, màxim si es té present que el relat fàctic d'aquesta sentència és bàsicament idèntic al que consta, amb eficàcia de cosa jutjada positiva ( STS 13.04.2016, Rec. 3043/2013), en el previs pronunciaments sobre recàrrecs. A idèntica conclusió desestimatòria escau arribar respecte el canvi en el fet provat tercer, atès que la manca de formació en el lloc de treball de manipular de grau també consta a les prèvies sentències. I pel que fa al fet provat novè caldrà observar que el contingut de les sentències fermes -màxim quan són del mateix òrgan judicial- no tenen perquè incloure's com fet provat, atès que per obvis motius no son documents que hagin de ser valorats. Consideració a la que escau afegir que el text que es pretén modificar omet que tant la sentència del jutjat, com la nostra -que augmentaren el percentatge de recàrrec del trenta al quaranta per cent- constataven la inexistència de cap imprudència del demandant i els greus incompliment de la recorrent, per la qual cosa el fet que la persona accidentada es situés sota la càrrega només tenia efectes per tal de no aplicar el percentatge màxim. En conseqüència, l'addició demanada cap efecte pot tenir en la determinació de la indemnització aquí debatuda, atès que en les dites circumstàncies no és apreciable la compensació de culpes.

Respecte l'ordinal quart escau referir, que, de fet, en la proposta de redacció consten dos elements nítidament diferenciats: d'una banda, la constatació que a l'any 2008 s'havia reconegut al demandant una incapacitat permanent parcial; d'altra, la inclusió de les seqüeles i lesions concurrents. Respecte aquest darrer aspecte no té la sala cap inconvenient en acceptar la modificació -coincident com veurem amb el recurs del treballador i basat essencialment en els mateixos documents-, per bé que, com ja hem apuntat en el fonament jurídic, el text la inclusió del qual es demana és bàsicament coincident amb el contingut de la sentència en el seu fonament jurídic quart, pel que l'addició és del tot irrellevant. Però no podem assolir la mateixa conclusió en relació a l'existència d'una prèvia IPP, atès que aquest extrem resulta irrellevant en els termes que se'ns planteja, doncs la indemnització abonada per la Seguretat Social allò que compensava eren les conseqüència de prèvies lesions, no les actuals. Així és mateix és irrellevant el canvi proposat respecte al fet provat setè, atès que el fet que la recorrent hagi pagat la millora voluntària cap efecte pot tenir en la determinació de la indemnització, atès que la sentència del primer grau ja descompta la dita quantitat. Com també és irrellevant el canvi proposat respecte al fet provat tretzè, atès que la qüestió jurídica de fons no és l'existència o no de conciliació, sinó la determinació de la data d'efectes d'interessos, el què és una qüestió jurídica, atès que ja consta a les actuacions -per tant, tampoc ha estat objecte de prova- l'acta de conciliació.

TERCER.Per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS denuncia la referida empresa demandada la infracció dels articles 1902, 1903, 1101 i 1005 CC, en considerar que en el present cas no escau la meritació de cap indemnització per inexistència de nexe causal entre l'accident i l'incompliment empresarial, reiterant les reflexions contingudes en la sentència del jutjat i de la sala en relació al recàrrec i la ubicació del demandant en el moment del sinistre.

Conforme constant i pacífica doctrina per a que concorri la indemnització addicional per culpa contractual és del tot precís que apareguin els següents elements conformadors: a) un subjectiu, entès com un incompliment empresarial d'alguna mesura de seguretat, general o especial, de tal manera que el dit incompliment ha d'estar suficientment acreditat, sense que es puguin adduir simples incompliments genèrics; b) un segon objectiu, doncs ha d'existir culpa o negligència en l'incompliment o omissió, de tal manera que s'ha d'atendre criteris de normalitat i raonabilitat, pel que no tot tipus d'incompliment o accident dóna lloc al rescabalament aquí analitzat, per bé que sí és exigible al causant una actuació ajustada a la diligència necessària, ateses les circumstàncies del cas concret de les persones, el lloc i el temps ( STS 07.12.1987): c) i, finalment, és precís que existeixi un nexe de causalitat entre la infracció i el dany (per tant, la conclusió de que si aquella primera no s'hagués produït, tampoc aquest darrer), el què també ha de ser provat, sense que es puguin establir presumpcions de part, de tal manera que la dia infracció es constitueix com condició necessària i adequada per produir l'efecte ( STS 30.09.1997). D'aquesta manera, el nexe de causalitat ha estat interpretat per la jurisprudència civilista ( SSTS 1ª 31.07.1999, 02.03.2000, 30.06.2000, etc) en els següents i concrets termes: ' para observar la responsabilidad del agente es preciso que el resultado sea una consecuencia natural, adecuada y suficiente de la determinación de su voluntad; debiendo entenderse por consecuencia natural aquélla propicia entre el acto inicial y el resultado dañoso; una relación de necesidad conforme a los conocimientos normalmente aceptados; y debiendo valorarse en cada caso concreto si el acto antecedente que se presenta como causa tiene virtualidad suficiente para que del mismo se derive, como consecuencia necesaria, el efecto lesivo producido, no siendo suficiente las simples conjeturas, o la existencia de datos fácticos que, por una mera coincidencia, induzcan a pensar en una posible interrelación de esos acontecimientos, sino que es necesaria la existencia de una prueba terminante relativa al nexo entre la conducta del agente y la producción del daño, de tal forma que haga patente la culpabilidad que obliga a repararlo'

Allò que esdevé clau en els de responsabilitat civil derivada d'accidents de treball, la qual cosa justifica la importància de la vesant objectiva de la dita responsabilitat, és la noció de risc il lícit. El propi treball comporta una evident realitat de risc per a la integritat física i psíquica de les persones. I aquest risc serà il lícit quan la seva actualització tingui com causa un incompliment o omissió empresarial de qualsevol mesura preventiva de l'empresari, en l'exercici de l'activitat que al respecte li atorga la llei, actuant com a un 'prudent ocupador' ( STS 26.03.1999). O, per utilitzar els termes de la doctrina comunitària a la STJCEE de 14 de juny de 2007, assumpte C- 127/2005, allò que és exigible a l'empresari és una garantia de seguretat i prevenció 'raonablement viable'. Pel contrari, el risc serà lícit quan es correspongui amb allò que pot ser caracteritzat com a 'inevitable', entès com aquells supòsits en els què la seva prevenció sigui impossible, en l'estat actual de la ciència i de la tècnica. No obstant, aquesta darrera afirmació ha de ser matisada en aquells casos en els què la pròpia activitat -per sí mateixa- sigui perillosa ( STS UD 07.02.2003), doncs aquí és exigible en especial zel empresarial en l'adopció de les oportunes mesures preventives.

Doncs bé, és del tot evident que en el present cas difícilment es pot assolir la conclusió que no existeix nexe causal ateses les circumstàncies concurrents i la prèvia existència de pronunciaments ferms en relació al recàrrec. Del relat fàctic de la sentència -com ocorre també respecte el recàrrec- es deriva clarament que el cap intermedi de l'empresa encarregà al demandant l'ús de la grua, atès que la persona que se n'encarregava estava enfeinada, sense que l'actor tingués formació al respecte, ni se l'haguessin informat dels riscos, per la qual cosa és lògic concloure que la causa del sinistre rau en encomanar a una persona sense experiència l'ús d'una eina que comporta evidents perills. D'aquí que el motiu hagi de ser desestimat.

QUART.També per la mateixa via anterior denuncia la mateixa recorrent la infracció de la Llei 30/1995 i la doctrina que esmenta. La tesi del recurs passa en aquest punt per la consideració que la quantificació de punts per seqüeles de la demanda es summa indegudament el perjudici físic i l'estètic, sense diferenciació ni aplicació de la fórmula de Balthazard, constatant que la sentència s'aparta de les pretensions de les parts en el judici, essent inclús superior en algun supòsit al de la demanda, sense que es justifiqui la concreció en cada cas de la puntuació aplicada a cada seqüela, de la qual cosa es deriva una incongruència ultrapetita. Pel que fa a la indemnització per IPA s'insisteix en l'existència d'una prèvia IPP, de la qual cosa es deriva -en relació les conclusions pericials- que el capital cost de la prestació ja cobreix íntegrament aquesta partida, per que subsidiàriament s'indica com apreciació alternativa que les repercussions vital haurien de fixar-se en un quaranta per cent, essent la resta lucre cessant. Així mateix, es nega que en el present cas sigui d'aplicació el factor de correcció per IPA, atès que en cas contrari existiria una duplicitat indemnitzatòria. I respecte al factor de correcció de la IT es considera que el seu capital-cost -sic- compensa íntegrament aquest element. I, finalment, s'afirma que a les quantitats resultats escau deduir allò percebut per IT pel demandant, la concurrència de culpa, la compensació del capital-cost de la pensió i la indemnització percebuda per la companyia d'assegurances.

Començant la nostra anàlisi per la indemnització per seqüeles caldrà indicar que no existeix aquí cap incongruència ultrapetita, atès que la quantitat objecte de condemna és inferior a la postulada pel demandant, essent la pretensió processal de la part -i no els factors aplicatius- allò que determinaria l'existència del dit vici processal. D'altra banda, hem de recordar que la possibilitat d'acudir al barem -encara que així s'efectuï per les parts- és competència exclusiva del jutjador del primer grau que, pot apartar- se dels criteris de la demanda o l'oposició, aplicant altres paràmetres hermenèutics. Això determina, a la fi, que en aquesta mena d'accions els tribunal tinguem absoluta llibertat per tal de poder concretar els elements conformadors -fins i tot quan acudim a l'aplicació del barem- sense necessitat d'estar vinculats amb les peticions concretes de les parts. Una cosa és que la sentència condemni a una indemnització superior a la pretesa per la part actora -que és la incongruència-, una altra, molt diferent, que en l'aplicació del barem els jutjadors s'apartin, en més o en menys, de les dites pretensions.

Cal tenir present que la capacitat de revisió pels Tribunals Superiors de la indemnització fixada en els jutjats del primer grau jurisdiccional, resta limitada a aquells casos en els què s'hagi fixat sobre criteris manifestament erronis, existeixi una clara desproporció entre el dany realment causat i la retribució fixada, la quantificació sigui il lògica o sigui clarament desproporcionada, capriciosa, desorbitada o manifestament injusta, en tractar-se d'un element merament fàctic ( SSTS 25.03.1991, 19.07.2006, etc.). Tanmateix, tot i les competències del jutjador del primer grau en la determinació de la indemnització aplicable, la seva fixació no es pot basar en l'arbitrarietat, pel que la sentència ha de contenir una valoració concreta i especificada del dany, el que impedeix una valoració global indiferenciada, i determinar la concurrència d'una necessària vertebració taxada de tots els conceptes que s'han tingut presents. La finalitat perseguida amb aquesta exigència concreció específica és el respecte al dret a la tutela judicial efectiva, per tal de no crear indefensió a les parts.

Com és conegut la més recent doctrina cassacional estableix un criteri que es pot qualificar com clarament procliu o incentivador de l'aplicació del barem esmentat, atès que es permet que la sentència s'aparti del seu contingut quan es justifiqui en forma expressa i amplament raonada. Tanmateix, allò que no resulta possible és la directa aplicació del barem -amb caràcter, però, orientatiu- fixant-se una indemnització en funció de criteris subjectius que no s'expliciten. Ara bé, sí es reconeix una capacitat dispositiva del primer nivell jurisdiccional en la determinació del número de punts a reconèixer per cada rosec i la determinació concreta del factor corrector aplicable, dins els marges que resultin d'aplicació. I, així mateix, s'observa per la doctrina analitzada una capacitat dispositiva en la determinació de l'impacte que sobre la capacitat laboral de l'accident tenen els danys produïts en relació al lucre cessant, aspecte respecte el què el jutjador d'instància pot apartar-se del sistema i reconèixer una indemnització major de la derivada dels factors de correcció per perjudicis econòmics de les taules IV i V del Barem, podent fixar una indemnització major a la reglamentàriament establerta, sempre que s'hagi provat la seva realitat, sense que sigui precís valorar la culpa rellevant però sí la possible actuació culpable de l'empresari.

Això determina a la fi, que la capacitat de control dels tribunals 'ad quem' ja no es limiti als paràmetres abans senyalats, sinó que s'estengui també a si s'han seguit o no les regles i preceptes reguladors del barem, però sense atribucions directes per tal de determinar si la puntuació aplicada és o no correcta, llevat evident arbitrarietat o irracionalitat.

Doncs bé, pel que fa a la indemnització per seqüeles, la sentència del primer grau conté la següent valoració:

'En aquest punt la sentència del primer grau fixa els següents paràmetre:

'2°) Indemnización por secuelas: -Pseudoartrosis de tibia = 35 puntos -Dismetría extremidad inferior derecha = 20 puntos -Paresia nervio peroneal profundo = 9 puntos - Material osteosíntesis = 9 puntos Total = 73 puntos

Debe aplicarse la fórmula Barthel, para las secuelas concurrentes, que se establece en el apartado Segundo: Explicación del sistema: ((100 - M) x in: 100) M, siendo 'M' la secuela de mayor puntuación y 'm', se redondea al alza, y si son más de dos las secuelas concurrentes se continua repitiendo la fórmula.

En el supuesto enjuiciado resultarían 61 puntos x 1.948,01 euros = 118.828,61 euros

De dicha cuantía debe deducirse la indemnización por mejora voluntaria percibida de 35.000,00 euros, quedando como cantidad 83.828,61 euros

3°) Perjuicio estético:

Teniendo en cuenta las reglas de valoración del capítulo especial de perjuicio estético, en el que se pone de manifiesto que su puntuación se ha de realizar mediante la ponderación de su significación conjunta, teniéndose en cuenta que 50 puntos correspondería al de máxima gravedad para los casos producidos por grandes quemados, y teniendo en cuenta que un perjuicio importante abarcaría entre 31 y 50 puntos, considera este Juzgador, que los 46 puntos pretendidos es excesivo. Teniendo en cuenta que el demandante tiene un perjuicio estético dinámico por su situación del grado de Absoluta, más las cicatrices, considera este Juzgador, que le corresponde el tramo superior del perjuicio importante, considerando adecuado el de 30 puntos.

Total = 23.382,30 euros (30 puntos x 779,41 euros)'.

És obvi que no ens trobem davant cap aplicació del barem, ni pot ser qualificada com arbitrària. De fet, el recurs ve a fer un càlcul alternatiu, com petició subsidiària, en base a una hermenèutica de part, que, per la lògica doctrinal cassacional ja referida, la sala no pot compartir.

En quant a la indemnització per IPA la sentència conté la següent valoració:

'El demandante reclama la máxima indemnización posible en el baremo de 176.127,03 euros, pero para fijar la cantidad adecuada es necesario ponderar diversas circunstancias, no sólo de edad, al no ser lo mismo una persona de 44 años que una que le falten pocos años para la jubilación, por lo que, mesurando la naturaleza de las secuelas por las que ha sido declarado afecto del grado incapacitante, considera este Juzgador la cuantía a indemnizar teniendo en cuenta que la prestación que percibe desde el 2011 de 1.451,22 euros más las revalorizaciones, compensa el salario íntegro que percibía en la empresa como Electricista, fijando la indemnización en 70.000,00 euros.

Total = 70.000,00 euros'

De nou ens trobem aquí davant criteris ponderats i racionals que no podem desvirtuar en base a les conclusions de part. Al què caldrà afegir que, com ja hem apuntat, l'existència d'una incapacitat permanent parcial no té cap incidència en la indemnització per IPA, atès que la quantitat en el seu moment percebuda compensava els rosecs i limitacions derivats de l'anterior accident i no la impossibilitat laboral de tota mena que arran el sinistre actual pateix el demandant.

I, finalment, en quant als factors de correcció escau tenir present la, de nou, raonable aplicació del barem, en indicar-se:

'5°) Factor de corrección: Deben modificarse las cantidades que este Juzgador ha fijado por los conceptos de I.T., I.P. y Secuelas:

-Indemnización Incapacidad Temporal = 10% de 1.479,66 euros = 147,97 euros

-Indemnización Incapacidad Permanente = 10% de 70.000,00 euros = 7.000,00 euros -Indemnización Secuelas = 10% de 83.828,61 euros = 8.382,86 euros -Perjuicio estético = 10% 23.382,30 euros = 2.338,23 euros Total = 21.369,06 euros La suma de todos los conceptos asciende a la cantidad de 196.559,63 euros (1° + 2° + 3° + 4' + 5°)'

Com es pot comprovar ens trobem de nou davant una correcta aplicació del barem.

D'altra banda, hem de rebutjar l'al legació -tímidament formulada- de compensació de culpes, atès que el fet que el senyor Gustavo es col loqués a sota de la càrrega que transportava no pot tenir -a diferència d'allò que ocorria amb el recàrrec- els efectes pretesos, , atès que per bé que una lògica prudència aconsella no col locar-se en el dit radi, el nexe de causalitat directa amb la falta de formació i informació continua essent el prevalent. Caldrà observar, en aquest sentit, que la sentència del primer grau no aplica increments indemnitzatoris per incompliment significatiu de les normes de seguretat per part del recorrent, per la qual cosa es valora ja, ateses les circumstàncies concurrents, la conducta del demandant.

I, finalment, pel que fa al descompte d'allò percebut pel treballador en matèria de prestació d'IT i de millora de la Seguretat Social, del capital-cost i de la part de la indemnització abonada per la companyia d'assegurances, resta evident que la sentència del primer grau ja ho ha fet, com se'n deriva de la simple lectura.

D'aquí que també aquest motiu hagi de ser desestimat.

CINQUÈ.Finalment pel que fa al recurs de l'empresa es denuncia la infracció de l' art. 1100 CC i la doctrina judicial que esmenta en relació als interessos aplicables, considerant que no escau la seva aplicació o, en el seu cas, s'haurà d'efectuar des del moment de la interposició de la papereta de conciliació.

Cal recordar, en aquest punt, que la doctrina cassacional més recent (a banda del debat sobre els interessos de l' art. 20 de la Llei 50/1980, que aquí no es discuteix) no ha estat sempre pacífica en aquesta matèria. Així, la STS UD 17.07.2007 -rec. 513/2006- descartava l'aplicació dels interessos moratoris de l' art. 1101 CC en aquests casos, per entendre que es tractava d'un deute de valor, sense que estigués determinat el deute, així com també considerava no aplicables els interessos processals de l' art. 576 LEC en el supòsit analitzat, atès que els pronunciaments previs havien estat absolutoris. D'aquí que es considerés que en el dit supòsit la manera d'actualitzar la compensació rescabalatòria passés per aplicar el barem vigent en el moment en què es dicta la primera sentència estimatòria. El mateix criteri es fitxà a la STS UD 17.07.2007 -rec. 4367/2005-. No obstant, aquesta hermenèutica fou modificada per la STS UD 30.01.2008 -rec. 414/2007- (en la què s'aplicava el barem del moment de la demanda) que vingué a reconsiderar aquest criteri, afirmant: 'nos resulta obligada la inaplicación del brocardo ['in illiquidis no fit mora'] al concreto supuesto que se debate, en que el trabajador ha sufrido el accidente laboral en 24/04/00 y la indemnización se le reconoce por esta sentencia casi ocho años después. Y aparte de las decisivas consideraciones normativas efectuadas precedentemente, que imponen la solución ya indicada, también se puede decir que la precitada circunstancia temporal [reconocimiento tardío de la indemnización] determina por sí misma que resulte contrario a la justicia material que la cantidad entonces solicitada [99.595,95 €] y ahora judicialmente admitida se vea minorada por la inflación que corresponde a tan dilatado periodo de tiempo, y que los frutos de aquella cantidad beneficien a la parte que se opuso a la reclamación, básicamente no porque tal indemnización no se correspondiese con efectivos los daños y perjuicios, sino más bien porque se consideraba compensada con la capitalización de la pensión por IPA [éste es el argumento decisivo que la parte deudora invoca]'.Per la seva banda, la STS UD 23.07.2009 -rec. 4591/2007- (aplicant el barem vigent en el moment de l'accident) ha insistit en aquesta lògica, en considerar que 'los intereses moratorios ex artículos 1100 , 1101 y 1108 del Código Civil se devengan automáticamente, por imponerlo así la defensa de los legítimos intereses del acreedor'.En el mateix sentit, STS UD 14.07.2009 -rec. 3576/2008- (aplicant el barem en el moment d'interposició de la demanda), 30.06.2010 -rec. 4123/2008-, etc.

Caldrà observar, no obstant, que mentre en els esmentats pronunciaments el TS aplicava com a criteri per a la determinació dels interessos moratoris de l' art. 1101 la seva meritació des del moment de presentació de la papereta de conciliació fins al moment de la sentència i els interessos processals de l' art. 576 LEC des del moment de la sentència fins al pagament efectiu, la posterior STS UD 30.06.2010 -rec. 4123/2008- pren com a data de referència dels primers el moment de l'alta mèdica, fent referència a la consolidació definitiva de les seqüeles. I caldrà observar que el barem aplicat en aquest cas és el del moment de la declaració d'incapacitat permanent.

No obstant, la posterior STS UD 18.10.2010 -rec. 101/2010- afirmà: ' Es cierto que en nuestra sentencia de 30/01/08 (rec. 414/07 ) se introdujo la matización de que la regla general de aplicación podría ser tomar como fecha determinante aquella en que se consolidan las secuelas del accidente y abonar desde entonces intereses moratorios, pero se cuida de señalar a continuación que 'ello no obsta a que en supuestos excepcionales sea factible acudir al mecanismo de la actualización; en el bien entendido de que ambos sistemas -intereses/actualización- son de imposible utilización simultánea'. Pues bien, en este caso, tal como viene planteado el litigio, solicitándose únicamente la actualización de la indemnización y discrepando solo sobre la fecha de actualización del Baremo a tomar en cuenta -el de 2006, vigente a la fecha de presentación de la demanda, o el de 2009, vigente a la fecha de la sentencia recurrida-, debemos estar al referido criterio de indemnización actualizada'. Per tant, es prenia com referència el barem en el moment en què es dicta la sentència.

En conseqüència, de la lògica de l'esmentada doctrina allò que clarament es deriva és que el rescabalament ha de ser íntegre. I això comporta que la quantitat final hagi de ser actualitzada en el moment de la sentència, amb meritació fins aleshores dels interessos moratoris i a partir del dit moment, a més, dels interessos processals. Però en la determinació d'aquells primers escau estar al barem que s'apliqui, atès que si, per exemple, la sentència fixa la indemnització estrictament pel barem en el moment de dictar-se o d'interposar la demanda, els dits interessos derivats de l' art. 1101 CC es calcularan des del moment de la papereta de conciliació, mentre que si s'apliquen els del moment de l'accident o el del la consolidació de les lesions -alta mèdica o declaració d'incapacitat- haurà de ser el dit moment al què es retrotreguin els corresponents interessos.

En el present cas, com s'indica en forma expressa, s'ha aplicat el barem del 2010 -moment de l'accident-, per la qual cosa els interessos s'han de meritar des del moment de la plena consolidació de les lesions; és a dir, la declaració d'incapacitat permanent absoluta, tal i com encertadament ha efectuat el jutjador del primer grau.

D'aquí que també aquest motiu hagi de ser desestimat i, amb ell, el recurs de l'empresa en la seva integritat, amb els efectes que direm a la part dispositiva.

SISÈ.Per la seva banda, la part actora articula un primer motiu per la via de la lletra b) de l'art. 193, per tal que en relació als documents que es citen, propugnant l'addició d'un nou fet provat catorzè amb la següent redacció:

'El Juzgado de lo Penal n° 3 de Tarragona, dictó Sentencia de fecha 27/3/2017 , en el Procedimiento Abreviado n° 69/2015, procedentes del Procedimiento Abreviado 61/2013, antes Diligencias Previas n° 153/2010, del Juzgado de Instrucción n° 3 de Tarragona, en el que se acreditaron las siguientes lesiones sufridas por el actor ( folios 622 a 626):

- Fractura abierta de meseta tibial derecha. - Neuropraxía de nervio CPE derecho. - Fracturas abiertas 1/3 dista! de cubito y radio izquierdos. - Fractura de arcos costales 10-11 y 12 izquierdos. - Contusión mastoidea izquierda. '

Además de la primera asistencia médica requirió tratamiento médico consistente en desbridamiento de heridas de EID y colocación de varios fijadores externos por infecciones de repetición, antibioticoterapia, cirugía de pseudoartrosis y osteosíntesis en antebrazo izquierdo, tardando en curar 273 días todos ellos impeditivos para su trabajo habitual y 71 días de hospitalización.

En dicho procedimiento se acreditó igualmente las siguientes secuelas sufridas por el actor ( folios 646 y 647, 648 y el 545 que se corresponde con la continuación del 648).

- Pseudoartrosis metáfisis de tibia derecha con infección activa. - Dismetría extremidad inferior derecha de 3 cm. - Paresia del nervio peroneal profundo. - Colocación de material de osteosíntesis izquierdo. - Perjuicio estético medio, con múltiples cicatrices hipercrómicas y queloideas así como postquirúrgicas situadas en la extremidad inferior derecha y antebrazo izquierdo.

El actor sufrió una grave lesión en extremidad inferior derecha consistente en fractura abierta de tibia derecha con herida en zona proximal, estallido y afectación de toda la tibia y herida en cara postero-interna de rodilla que llega a la articulación respetando los tendones de la pata de ganso y gemelo interno.

La evolución de las fracturas en dicha extremidad no fue satisfactoria del todo acabándose por producir una falta de consolidación en uno de los trazos de fractura (la metáfisis proximal de la tibia.).

En el caso del Sr. Gustavo se produjeron numerosas complicaciones por cuadros infecciosos tórpidos y resistentes a tratamiento que precisaron de diversas intervenciones quirúrgicas con desbridamientos y fijadores externos (favorecedores también de procesos infecciosos) y que ocasionaron falta de consolidación. ( folios 648 y su continuación en el folio 645), teniendo que ser hospitalizado con posterioridad a la fecha de la emisión del dictamen del Médico Forense, siendo el total de 250 días los que el actor tuvo que ser hospitalizado. (folio 667)

Es grave el perjuicio estético sufrido, pues el acortamiento de la pierna y su deformidad le provoca cojera, requiriendo la utilización de bastón, y las complicadas y frecuentes intervenciones quirúrgicas le han provocado una importantes cicatrices en toda la pierna, así como en la extremidad inferior inferior derecha y antebrazo izquierdo. (folios 643 a 673)'.

Les reflexions que hem efectuat en l'anterior fonament jurídic segon, respecte una pretensió similar de l'empresa, han de ser de nou aquí reiterades: la sala no té cap inconvenient en incloure la dita redacció, per bé que els seus efectes són del tot irrellevants en les nostres posteriors reflexions. No obstant, no és possible acceptar l'ampliació proposada dels dies d'estància hospitalària, atès que per bé que des del punt de vista processal el jutjador accepta la dita ampliació com no causant d'indefensió, donà per provat -amb les conseqüències que això comporta- als dies que consten en la sentència del jutjat penal -fet provat onzè-, respecte als quals fa els corresponents càlculs.

SETÈ.Per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS denuncia el treballador demandant la infracció de l' art. 42 LPRL en relació a l' art. 1101 CC, el R. Decret Legislatiu 8/2014 i la resolució de 31 de gener de 2010 de la Direcció General d'Assegurances i Pensions. Als dits efectes s'afirma que: a) la quantitat corresponent a l'estància hospitalària és de 4.686 euros, en considerar que s'estengué al llarg de 250 dies; b) la atenyent al perjudici estètic ha de ser de 23.382, 30 euros, atesa l'existència d'un error material en l'aplicació de la taula III del barem; c) i la aplicable a l'IPA es postula en la quantia màxima, indicant que el jutjador del primer grau no pot reduir el mínim previst a la taula IV.

També aquí hem de reiterar les reflexions contingudes en el fonament jurídic quart en relació als criteris cassacionals sobre l'aplicació judicial del barem i la capacitat limitada de control dels tribunals 'ad quem'. Això determina que difícilment puguem estimar el motiu respecte la IPA, atès que el jutjador del primer grau explica, en forma raonada i raonable els criteris que ha seguit al respecte. D'altra banda, també està condemnat al fracàs l'increment postulat respecte als dies d'hospitalització, atès que la revisió fàctica al dit respecte no ha tingut èxit.

No obstant, sí escau estimar la denúncia relativa al perjudici estètic. En efecte, com hem vist anteriorment, la sentència del primer grau estableix el següent criteri de valoració: ' Teniendo en cuenta las reglas de valoración del capítulo especial de perjuicio estético, en el que se pone de manifiesto que su puntuación se ha de realizar mediante la ponderación de su significación conjunta, teniéndose en cuenta que 50 puntos correspondería al de máxima gravedad para los casos producidos por grandes quemados, y teniendo en cuenta que un perjuicio importante abarcaría entre 31 y 50 puntos, considera este Juzgador, que los 46 puntos pretendidos es excesivo. Teniendo en cuenta que el demandante tiene un perjuicio estético dinámico por su situación del grado de Absoluta, más las cicatrices, considera este Juzgador, que le corresponde el tramo superior del perjuicio importante, considerando adecuado el de 30 puntos';per la qual cosa es fixa la indemnització en aquesta aspecte en '23.382,30 euros (30 puntos x 779,41 euros)'. Però ocorre que el mòdul de 779,41 euros per a les persones compreses entre els 41 i 55 anys, conforme al , es correspon a una puntuació de 10- 14, mentre que l'aplicable als 30 punts és de 1.302,80. Sembla clar, en conseqüència, que ens trobem davant un simple error material, per la qual cosa escau estimar aquesta petició, en el sentit de fixar com indemnització per perjudici estètic en la quantia de 39.084 euros, en lloc dels 23.382, 30 que es senyalen a la sentència. Això determina que la quantitat total objecte de condemna sigui la de 68.261,33 euros.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que en relació als recursos formulats per Gustavo i per PRIME STEEL, S.A. contra la sentència dictada pel jutjat del social número 3 dels de Tarragona en data 13 de novembre de 2017, recaiguda en actuacions 299/2012 en reclamació de quantitat:

Hem d'estimar i estimem en part el recurs formulat per Gustavo, als únics efectes de fixar com quantitat objecte de condemna la de 68.261,33 euros;

Hem de desestimar i desestimem íntegrament el recurs formulat per PRIME STEEL, S.A.;

Declarem en relació a aquesta darrera recorrent la pèrdua dels dipòsits i consignacions constituïts per recórrer, imposant-li les costes produïdes pel seu recurs, i fixant en concepte d'honoraris del lletrat de la impugnant la quantitat de sis-cents (600.-) euros.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte de la Sala, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.