Sentencia Social 128/2026 Tribunal de Instancia. Sección de lo Social plaza nº 1 de Barcelona, Rec. 1289/2024 de 07 de mayo del 2026

Primer.La relació de fets que es declaren provats s'ha deduït de la valoració de la prova, consistent en la documental proposada i admesa, en especial l'expedient administratiu i en la resta de documents que, per a major claredat, s'han especificat a cadascun dels fets als quals han donat suport probatori.

En aquest sentit, és al jutjador d'instància a qui correspon la valoració conjunta per expressar la seva convicció en la forma que ordena l' article 97.2 de la Llei reguladora de la jurisdicció social, de manera que a l'hora de valorar la prova, ha d'acudir a les regles sobre la càrrega de la prova establertes a l'article 217 de la Llei d'enjudiciament civil, l'últim apartat assenyala que "Per a l'aplicació del que disposen els apartats anteriors d'aquest article, el tribunal ha de tenir present la disponibilitat i la facilitat probatòria que correspon a cada una de les parts del litigi.".

D'igual manera, és obligat referir-se a la doctrina del Tribunal Constitucional, per mitjà de la seva Sentència 7/1994 de 17 de gener (RTC 1994, 7) , en la qual es consigna que "como hemos declarado en la STC 227/1991 (RTC 1991, 227), fundamentos jurídico 5, cuando las fuentes de prueba se encuentran en poder de una de las partes del litigio, la obligación constitucional de colaborar con los tribunales en el curso del proceso ( artículo 118 C.E [ RCL 1978, 2836] ) conlleva que dicha parte es quien debe aportar los datos requeridos, a fin de que el órgano judicial pueda descubrir la verdad. Asimismo nuestra jurisprudencia afirma que los tribunales no pueden exigir de ninguna de las partes una prueba imposible o diabólica, so pena de causarle indefensión contraria al artículo 24.1 de la C.E ., por no poder justificar procesalmente sus derechos e intereses legítimos mediante el ejercicio de los medios probatorios pertinentes para su defensa ( SSTC 98/1987 [RTC 1987 , 98] , fundamento jurídico 3 y 14/1992 [RTC 1992, 14] , fundamento jurídico 2), sin que los obstáculos y dificultades puestos por la parte que tiene en su mano acreditar los hechos determinantes del litigio, sin causa que lo justifique, puedan repercutir en perjuicio de la contraparte, porque a nadie es lícito beneficiarse de la propia torpeza ( STC 227/1991 [ RTC 1991, 227] , fundamento jurídico 3)".

Per a una recta interpretació de la qüestió, cal partir de les disposicions que contenen l'article 217 de la Llei d'enjudiciament civil, el qual, després d'establir en els seus tres primers apartats unes regles generals sobre la càrrega de la prova i en el apartat quart les aplicables en els processos sobre competència deslleial i sobre publicitat il·lícita, disposa en el seu apartat 5 que aquelles normes són d'aplicació sempre que una disposició legal expressa no distribueixi amb criteris especials la càrrega de provar els fets rellevants.

Aprofundint en la qüestió probatòria, la doctrina constitucional ( STC 44/1989, de 20 de febrer) ha assenyalat que, per ser una facultat que pertany a la potestat jurisdiccional, correspon en exclusiva als jutges i tribunals ponderar els diferents elements de prova i valorar-ne el significat i la transcendència pel que fa a la fonamentació de la decisió que es conté en la sentència.

I aquesta llibertat de l'òrgan judicial per a la lliure valoració de la prova, implica, com també assenyala la mateixa doctrina ( STC 175/85, de 15 de febrer -RTC 1985, 175-) que pugui realitzar inferències lògiques de l'activitat probatòria portada a terme, sempre que no siguin arbitràries, irracionals o absurdes. Ara bé, el jutge o tribunal d'instància és sobirà per a l'apreciació de la prova, sempre que la seva lliure apreciació sigui raonada, exigència que ha posat de manifest la pròpia doctrina constitucional ( STC 24/1990, de 15 de febrer [RTC 1990, 24]), la qual cosa vol dir que la resolució judicial ha de contenir el raonament sobre les conclusions de fet, a fi que les parts puguin conèixer el procés de deducció lògica del judici fàctic seguit per l'òrgan judicial. La vigent LRJS ha recollit expressament aquesta doctrina en el seu article 97.2, en disposar que la sentència, apreciant els elements de convicció, ha de declarar expressament els fets que consideri provats, fent referència en els fonaments de dret als raonaments que l'han portat a aquesta conclusió.

Consegüentment, en aquest cas, ateses les invocacions de fet efectuades per l'actor i la contestació que hi ha donat la demandada, aquest magistrat ha efectuat el raonament sobre el procés lògic que l'ha conduït a fonamentar les afirmacions que, respecte de la problemàtica substancial i de fons plantejada, integren el relat fàctic de la sentència que seguidament relacionaré.

Segon.És objecte del present plet la compatibilitat en la percepció de la pensió de jubilació i la de viudetat SOVI reconegudes a l?actora.

L?entitat gestora resol que si bé l?actora, que ja tenia reconeguda una pensió de viudetat amb efectes del 20.1.2021, va sol·licitar la pensió de jubilació SOVI que li va ser reconeguda per una resolució de 3.6.2024, amb una pensió inicial de 6,85 euros, altres 521,65 euros en concepte de revaloracions i un import líquid de 528,50 euros mensuals, ho ha de ser sense efectivitat econòmica en ser incompatible i de menor quantia, en termes anuals, que la pensió que venia percebent, sense perjudici del dret d?opció, que en cas de no fer-ho s?entén que elegia la pensió més alta en quantia anual, que en el cas de la demandant és el de viudetat, remetent-se a l? art. 163 i DT 13a del Real Decreto Legislativo 8/2015, de 30 de octubre, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley General de la Seguridad Social .

Tanmateix, escau estar allò regulat en la Ley 9/2005, de 6 de junio, para compatibilitzar las pensiones del Seguro Obligatorio de Vejez e Invalidez (SOVI) con las pensiones de viudedad del sistema de la Seguridad Social,vigent des del 8.6.20025, l?art. únic de la qual estableix que:

"Se modifica la disposición transitoria séptima del Real Decreto Legislativo 1/1994, de 20 de junio , por el que se aprueba el Texto Refundido de la Ley General de la Seguridad Social, quedando redactada en los siguientes términos: «Quienes en 1 de enero de 1967, cualquiera que fuese su edad en dicha fecha, tuviesen cubierto el período de cotización exigido por el extinguido Seguro de Vejez e Invalidez o que, en su defecto, hubiesen figurado afiliados al extinguido Régimen de Retiro Obrero Obligatorio, conservarán el derecho a causar las prestaciones del primero de dichos seguros, con arreglo a las condiciones exigidas por la legislación del mismo, y siempre que los interesados no tengan derecho a ninguna pensión a cargo de los regímenes que integran el Sistema de la Seguridad Social, con excepción de las pensiones de viudedad de las que puedan ser beneficiarios; entre tales pensiones se entenderán incluidas las correspondientes a las entidades sustitutorias que han de integrarse en dicho sistema, de acuerdo con lo previsto en la disposición transitoria octava de la presente Ley .

Cuando concurran la pensión de viudedad y la del Seguro Obligatorio de Vejez e Invalidez, su suma no podrá ser superior al doble del importe de la pensión mínima de viudedad para beneficiarios con 65 o más años que esté establecido en cada momento. Caso de superarse dicho límite, se procederá a la minoración de la cuantía de la pensión del Seguro Obligatorio de Vejez e Invalidez, en el importe necesario para no exceder del límite indicado.»

Conseqüentment, durant l?any 2024 l?import de la pensió mínima de viudetat per a beneficiaris de 65 a o més anys era de 1.650,40 euros (l?import anual és d? 11.552,80 euros / 14 = 825,20 x 2), mentre que la suma de les prestacions de viudetat i de jubilació reconegudes a la demandant és de 1.114,48 euros: 585,09 euros mensuals per viudetat SOVI i altres 528,50 de pensió de jubilació, no superant, doncs, el límit legal, el que fa que hagi d?estimar la demanda.

Val a dir que tot i que el lletrat de l?INSS va invocar el FD Quart de la STS de 25.4.2024, núm. 576/2024, dictada en el rcud núm. 3094/2022, no resulta d'aplicació al present supòsit atès que la dita resolució es refereix a la pensió de viudetat pels casos de separació judicial o divorci anteriors a l?1.1.2008, sent que en el present cas els seus efectes son del dia 20.1.2021, sent-li d?aplicació les previsions de ja citada Ley 9/2005, de 6 de junio, para compatibilizar las pensiones del Seguro Obligatorio de Vejez e Invalidez (SOVI) con las pensiones de viudedad del sistema de la Seguridad Social,vigent des del 8.6.2005.

És per tot això que he d?estimar la pretensió exercitada, conforme la següent

Fallo