Sentencia Social 5301/2023 Tribunal Superior de Justicia de Cataluña . Sala de lo Social, Rec. 869/2023 de 26 de septiembre del 2023

PRIMER.- Plantejament del recurs.

Luis Enrique y l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL interposen recurs de suplicació contra la sentencia del Jutjat social 11 de Barcelona, núm. 311/2022, dictada el 19-10-2022 en actuacions 430/2021, que estima en part la demanda que va interposar la recorrent contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL i la TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT en reclamació per incapacitat permanent absoluta o subsidiària total per la professió de d'auxiliar de vigilant de seguretat, desestima la pretensió de reconeixement d'una invalidesa permanent en grau d'absoluta per a tota activitat y l'estimació respecte de la data d'efectes econòmics de la invalidesa permanent en grau de total per a la professió habitual reconeguda en via administrativa, que ha de ser del dia 1 de desembre de 2020.

La part demandant, per la via del apartat c) de l' article 193 de la LRJS denúncia que la sentència ha infringit per inaplicació el que disposa l'article 194, 1 c) del Reial Decret Legislatiu 8/2015 de 30 d'octubre ( LGSS) en la redacció introduïda per la disposició transitòria vigèsima sisena de la Llei.

L'INSS formula un motiu únic de recurs, per la via de l'apartat a) de l' article 193 LRJS denúncia que la sentència ha infringit l'article 218,1 de la Llei 1/2000 de 7 de gener (LEC) i demana la nul·litat de la sentència amb reposició de les actuacions al moment anterior a ser dictada.

La part demandant ha impugnat el recurs de l'INSS i la entitat gestora no ha impugnat el que interposa la part demandant.

Es resoldrà en primerament el recurs que interposa la part demandant, en que demana el reconeixement del grau d'absoluta La desestimació del recurs de la demandant obligarà a la resolució de l'únic motiu de recurs que al·lega l'INSS.

SEGON.- Criteris jurisprudencials de valoració del grau d'incapacitat permanent.

La jurisprudència ha reiterat el caràcter essencial i determinant de la professió a la qualificació jurídica de la situació residual de l'afectat, pel fet que les mateixes lesions i seqüeles poden ser constitutives o no d'incapacitat permanent en funció de les activitats o tasques requerides per la professió de sol·licitant. Se ha pronunciat també sobre la determinació de la professió habitual als efectes de delimitar els contorns de la incapacitat permanent i va establir que es concretarà en atenció a l'àmbit de funcions exigides per el tipus de treball que es realitza o que es pugui realitzar dintre de la mobilitat funcional. Respecte al grau d'incapacitat permanent total l' art. 194,4 LGSS, considera que es la situació que como tal "la que inhabiliti al treballador per la realització de totes o les fonamentals tasques de la dita professió, sempre que pugui dedicar-se a altre diferent" i es declararà quan les lesions o seqüeles impedeixin desenvolupar les tasques fonamentals de la professió habitual amb la professionalitat, dedicació i constància que la relació laboral exigeix (entre d'altres SSTS 26 de octubre de 2016, núm. 898/2016, recurs: 1267/2015 STS/4ª - STS de 10 octubre 2011 -rcud. 4611/2010 y resolucions que citen).

La jurisprudència ve assenyalant pel que fa al grau d' incapacitat permanent absoluta, -entre moltes d'altres, SSTS entre d'altres SSTS 23-02-1990, 27-02-1990, 14-06-1990- que "la realización de un quehacer asalariado implica no sólo la posibilidad de efectuar cualquier faena o tarea, sino la de llevarla a cabo con un mínimo de profesionalidad, rendimiento y eficacia, y la necesidad de consumarlo en régimen de dependencia de un empresario durante la jornada laboral, sujetándose a un horario, actuando consecuentemente con las exigencias que comporta la integración en una empresa, dentro de un orden preestablecido y en interrelación con los quehaceres de otros compañeros, en cuanto no es posible pensar que en el amplio campo de las actividades laborales exista alguna en la que no sean exigibles esos mínimos de dedicación, diligencia y atención, que son indispensables incluso en el más simple de los oficios y en la última de las categorías profesionales, salvo que se dé un verdadero afán de sacrificio por parte del trabajador y un grado intenso de tolerancia en el empresario, pues de no coincidir ambos, no cabe mantener como relaciones laborales normales aquellas en las que se ofrezcan tales carencias, al ser incuestionable que el trabajador ha de ofrecer unos rendimientos socialmente aceptables".

Procedirà la declaració d'incapacitat permanent absoluta quan no resti a la persona treballadora capacitat per a la realització de cap activitat, sense que es pugui interpretar como la mera possibilitat de realitzar alguna tasca esporàdica, supèrflua o marginal, sinó que ha de referir-se a la possibilitat de realitzar una activitat amb eficàcia, continuïtat, rendiment i professionalitat ( STS 23-02-1990).

TERCER.- Recurs que interposa la part demandant:- Examen del dret aplicat ( art. 193 c) LRJS .

La recorrent, sense demanar modificacions fàctiques, sobre la base de les seqüeles recollides al fet provat quart de la sentència -cardiopatia isquèmica i coxartrosi severa bilateral- , considera que ha estat infringit l' article 194, 1 c) del Reial Decret Legislatiu 8/2015 de 30 d'octubre, que inclou el grau d'absoluta juntament amb la resta de graus d'incapacitat, que es defineix l' article 194,5 de la LGSS, en la redacció introduïda en la disposició transitòria vigèsima sexta.

Manté que no pot realitzar cap tipus de feina amb professionalitat i eficàcia, al mantenir greus dificultats de mobilitat i que la medicació prescrita per controlar el dolor li provoca manca de concentració i somnolència; indica que al fonament jurídic quart de la sentencia, que transcriu l'informe del metge forense, es reconeix que el demandant no pot caminar a grans distàncies ni realitzar sobreesforços articulars que impliquin les extremitats inferiors i fa esment a l'antecedent de IAM en 2017 amb col·locació de stent. Cita doctrina de suplicació del TSJ d'Andalusia, que no pot fonamentar la infracció que al·lega al no constituir jurisprudència i per que es dirigeix a combatre la valoració de seqüeles que afecten d'altres beneficiaris que presenten situacions individualitzables, que no es poden equiparar, com ha reiterat la jurisprudència i doctrina de la Sala.

Al·lega que ja va ser declarat en el grau de total i que aquest reconeixement és insuficient, atesa la impossibilitat de realitzar cap tipus de feina, principalment per la clínica dolorosa i dificultats de mobilitat derivades de la coxartrosi severa bilateral i la cardiopatia isquèmica i que, valorades conjuntament les lesions que presenta el limiten de forma absoluta per la realització de cap tipus de feina i no li han permès reincorporar-se laboralment, inclús en tasques sedentàries.

No fa referència en el recurs al pronunciament del Magistrat d'instància relatiu a la data d'efectes de la incapacitat permanent total i fonamenta la infracció exclusivament a l'informe del metge forense; ha de ser aquest informe, que assumeixen el jutge d'instància i la part demandant, el que ha de servir de base per determinar l'abast de les seqüeles, descrites a l'anterior apartat. El metge forense es fa ressò del reconeixement del grau de total per resolució de l'INSS, amb efectes 17- 11-2021, per coxartrosi severa, pendent de visita i en espera d'intervenció quirúrgica i cardiopatia, i valora les limitacions associades a les patologies principals diagnosticades, la impossibilitat de caminar a grans distàncies, realitzar sobreesforços articulars que impliquin les extremitats inferiors, fent esment a que no han estat esgotades les possibilitats terapèutiques.

El magistrat d'instància, al fonament de dret cinquè, indica que la prova practicada recollida en els fets provats tercer i quart -dictamen de la SGAM i informe del metge forense- "acredita que el demandant no observa actualment cap limitació funcional objectiva, tot considerant l'informe del metge forense conforme el qual el pacient està a l'espera d'una IQ per a la col·locació d'una pròtesis de maluc i que en tenia concedida una IPT amb efectes de 17-11-2021 per coxartrosis severa bilateral pendent de visita, en espera dŽIQ i cardiopatia isquèmica (IAM) en 2017, amb trombectomia i implant d'stents, sense clínica i sense limitacions funcionals". Però seguidament reprodueix les conclusions del metge forense i conclou que "en aquests moments el pacient no pot caminar grans distàncies ni realitzar sobre esforços articulars que impliquin les extremitats inferiors, sense haver-se esgotat les possibilitats terapèutiques, el que resulta exigible per reconèixer una invalidesa permanent que siguin "previsiblement definitives", això és, incurables, irreversibles, i considerant, a més, que no sŽobjectiven limitacions funcionals, escau la desestimació de la demanda pel que fa al reconeixement de la postulada incapacitat permanent en grau dŽabsoluta per a qualsevol activitat, atès que les limitacions objectivades no impedeixen a lŽactor realitzar altres activitats més lleugeres i sedentàries.

En definitiva, el magistrat no reconeix el grau d'absoluta, valorades les seqüeles a la data del judici, per dos motius, perquè li permeten dur a terme activitats lleugeres i/o sedentàries i per que no han estat esgotades les possibilitats terapèutiques, el que significa que una major incidència funcional per tòrpida evolució, desprès dels necessaris abordatges quirúrgics i finalitzada la rehabilitació, podria derivar en el reconeixement futur del grau d'absoluta o inclús, de produir-se una improbable milloria, la revisió del grau de total. La intervenció per la col·locació de pròtesi es va realitzar al juliol del 2021, el reconeixement de total en via administrativa es va fer per resolució de 17-11-2021, amb efectes econòmics 7-07- 2021, dia següent a la extinció de la incapacitat temporal amb proposta de incapacitat permanent segons resolució de 6-07-2021, revisable el 1-07-2022; el judici i la sentència son del mes de gener de 2022, data en que les limitacions serien qualificables com a previsiblement definitives per realitzar les tasques de la seva professió, el que va reconèixer també l'INSS quan abans del judici i esgotat el període d'incapacitat temporal, va declarar el grau de total.

Hem de concloure que, malgrat la indicació que no havien estat esgotades las possibilitats terapèutiques, les patologies i limitacions eren previsiblement definitives i no reunia el demandant limitacions qualificables a la data de l'acte de judici amb el grau d'absoluta, que a la demanda sol·licitava com a pretensió principal. Així ho va resoldre el magistrat d'instància, a qui correspon en exclusiva la valoració de la prova, sense que les seves conclusions es puguin considerar errònies, arbitraries o injustificades en relació a aquella petició, el que en obliga a confirmar la desestimació del grau d'absoluta i la desestimació del recurs que interposa, sense perjudici que, de produir-se un agreujament del quadre patològic, es pugui revisar el grau que es declara.

QUART.- Recurs que interposa l'INSS: Art. 193, a) LRJS : infracció de normes o garanties del procediment.

Per la via de l' article 193, a) LRJS, l'INSS denúncia, com a únic motiu de recurs, la infracció del que disposa l' article 218,1 LEC i la incongruència en que incorre la sentència impugnada al fixar els efectes del grau de total. Argumenta que, si bé la part demandant va demanar el reconeixement del grau d'absoluta o subsidiària total, a l'acte de judici va desistir de la incapacitat permanent total reclamada subsidiàriament i aquest grau li va ser reconegut per resolució administrativa dictada amb posterioritat a la presentació de la demanda. Considera que el desistiment de la petició comporta que no es pugui reconèixer cap efecte a la pretensió desistida, inclosos els efectes econòmics, com ha resolt la sentència d'instància. Fa esment a l'informe del metge forense que a la data del fet causant de la prestació d'incapacitat permanent absoluta, va concloure que presentava limitació a la deambulació a grans distàncies i sobreesforços d'extremitats inferiors i no s'havien esgotat les possibilitats terapèutiques. Posa de relleu que la part demandant tampoc va impugnar la resolució administrativa que li va reconèixer el grau de total, que és ferma, i l'objecte del present procediment no és la seva impugnació i si es discutien els efectes econòmics no havia d'haver desistit.

La demandant va impugnar el recurs, nega la vulneració denunciada i sol·licita la confirmació de la dictada respecte a la fixació d'efectes de la incapacitat permanent total. Considera que la sentencia es congruent amb la demanda, amb independència de l'aclariment que es va expressar a l'acte de judici en quan el previ reconeixement de l'INSS del grau d'incapacitat permanent total.

A l'antecedent de fet segon de la sentència el jutge d'instància fa constar que la part demandant, desprès de desistir del reconeixement d'una invalidesa permanent en grau de total, va reclamar els efectes econòmics de la reconeguda per resolució de 17-11-2021 siguin del dia 1-12-2020, data de la SGAM. Al fonament jurídic cinquè indica "Pel que fa a la data d'efectes econòmics de la incapacitat permanent total reconeguda a l'actor per resolució de 17-11-2011, al seu criteri, ha de coincidir amb la data del dictamen mèdic de la SGAM d'1 de desembre de 2020 perquè guarda relació amb el posterior de 22-06-2021 al observar-se com a diagnòstic la implantació de stent i l'existència d'una vasculopatia amb ictus aterotrombòtic. Hem de dir que el dictamen de la SGAM valora també la principal patologia per la que va ser declarat en el grau d'absoluta i, juntament amb la resta de patologies, indica que presenta coxartrosi, pendent de visita a COT.

Hem procedit a la audició de la gravació de la vista per comprovar si la part demandant, que a la demanda demanava el reconeixement del grau d'absoluta o subsidiària total, havia desistit del reconeixement de la incapacitat permanent total sense fer esment a la fixació dels seus efectes a partir de la SGAM. Comprovem que al ratificar la demanda la part actora indica clarament que, si be li havia estat reconegut posteriorment el grau de total en via administrativa, mantenia el reconeixement del grau d'incapacitat permanent total quan a la data d'efectes. Al tràmit de conclusions, de conformitat amb el que preveu l' article 87.4 LRJS, es quan la part demandant, ha de formular la sol·licitud concreta de la seva pretensió i, desprès de la contestació de l'entitat gestora quan a la data d'efectes de la total reconeguda a la finalització de la incapacitat temporal, el 7-06-2021 i la seva repercussió, va modificar el error en quan a la data d'efectes indicada a la demanda per la IPA i va desistir expressament de la petició del grau de total, el que va reiterar a instàncies de la lletrada de lŽINSS, malgrat que el magistrat d'instància li demanés quina era la data de efectes de la incapacitat permanent total.

Considerem que la pretensió va quedar determinada en conclusions amb claredat quan al desistiment del grau de total i la pretensió de reconeixement de la petició principal d'absoluta, en que la litis queda concretada, el que ha d'impedir el pronunciament del jutge d'instància relatiu al grau i la data d'efectes de la incapacitat permanent total que es va sol·licitar al ratificar la demanda, amb independència de la qualificació de la incapacitat permanent. La declaració del grau d'incapacitat permanent determina la base reguladora i els efectes jurídics i econòmics de la prestació. És cert que normalment es dona per fet que, reconeguda la prestació abans de l'acte de judici i valorades les seqüeles en aquest moment, seria innecessari mantenir la petició de qualificació del grau i bastaria amb demanar la fixació dels efectes de la prestació reconeguda, però no comparteix la Sala aquesta pràctica.

Resulta de les actuacions que es van iniciar dos expedients administratius per la valoració de seqüeles, el que va instar la part demandant als set mesos d'iniciar-se la incapacitat temporal, que origina la resolució que combat la recorrent, i el que s'inicia quan s'esgota la incapacitat temporal i es proposa el reconeixement de la incapacitat permanent, expedients en que es dicten les respectives resolucions administratives, en la que es fixen les condicions de reconeixement de la prestació (alta-cotització-base reguladora-efectes). Segons l'INSS la resolució de reconeixement de la incapacitat permanent total dictada amb posterioritat no va ser impugnada, però aquest fet que no impedia mantenir la pretensió de reconeixement del grau de total en el present expedient i que aquesta declaració fixés la quantia i efectes jurídics i econòmics de la pensió. No consta a l'expedient comunicació de les parts del reconeixement posterior del grau d'incapacitat permanent total que es sol·licitava amb caràcter subsidiari i del manteniment de la pretensió per la fixació d'efectes a la data pretesa, sí que el metge forense va ser informat d'aquesta circumstància i es valora al seu dictamen i la manifestació en tal sentit de la part demandant al ratificar la demanda, com hem indicat, que no va mantenir al concretar la seva pretensió en conclusions en el reconeixement del grau d'absoluta.

Com ha assenyalat reiteradament la Sala, la exigència de congruència que s'imposa a les resolucions judicials té transcendència constitucional i exigeix la necessitat de concordança entre la decisió judicial i les peticions de la demanda i la resta de pretensions articulades en el procediment. La incongruència es pot produir tan si no es resol a tot el que es demana - -incongruència omissiva- ( STC 87/1994 o STS 13/10/99) o quan es resol al que no es demana -incongruència "extra petitum"-.

L' article 218 LEC estableix: "Las sentencias deben ser claras, precisas y congruentes con la demanda y con las demás pretensiones de las partes, deducidas oportunamente en el pleito. Harán las declaraciones que aquellas exijan, condenando o absolviendo al demandado y decidiendo todos los puntos litigiosos que hayan sido objeto del debate".

Com ha declarat la doctrina constitucional, flexibilitzant els requisits processals exigibles en atenció al dret a la tutela judicial efectiva que consagra l' article 24,1 CE comporta i a la aplicació del principi "pro actione", que té com a contingut essencial el dret de les parts en el procés d'obtenir dels òrgans judicials una resolució raonada i fonamentada en dret, favorable o adversa, sobre el fons de les pretensions deduïdes per les parts (entre d'altres, STC 134/2008). La resolució ha d'estar motivada i incloure els elements i raons que permetin conèixer els criteris jurídics que fonamenten la decisió, com a garantia que no respongui a una aplicació arbitraria de la legalitat, manifestament poc o gens raonada o errònia que mostri una aplicació arbitraria de la legalitat, ( SSTC 147/1999, de 4 de agost [ RTC 1999\147] , F. 3; 25/2000, de 31 de gener [ RTC 2000\25] , F. 2; 87/2000, de 27 de març [RTC 2000\87] , F. 3; 82/2001, de 26 de març [ RTC 2001\82] , F. 2; 221/2001, de 31 de octubre [ RTC 2001\221] , F. 6; 55/2003, de 24 de març [ RTC 2003\55] , F. 6; 223/2005, de 12 de setembre [ RTC 2005\223] , F. 3; 276/2006, de 25 de setembre [ RTC 2006\276] , F. 2; y 177/2007, de 23 de juliol [ RTC 2007\177] , F. 5, entre d'altres).

Correspon a la Sala analitzar el compliment d'aquests pressupostos, sense que pugem considerar fonamentades en dret les decisions judicials que parteixen de premisses inexistents o manifestament errònies o que no tinguin relació amb cap de les raons de la resolució dictada SSTC 214/1999, de 29 de novembre [ RTC 1999\214] , F. 4; 223/2002, de 25 de novembre [ RTC 2002\223] , F. 6; 20/2004, de 23 de febrer [ RTC 2004\20] , F. 6; y 177/2007, de 23 de juliol). Incorre la sentència en incongruència interna si no existeix concordança entre el que es demana, els fonaments de dret i la decisió adoptada ( STS/1ª de 23 febrer 2000 -rec. 1546/1995 - y 4 juny 2012 -rec.2103/2009-; STS/3ª de 1 abril 2014 -rec. 177/2011 - y 9 febrer 2016 -rec. 3292/2014-).

En aquest cas considerem que la sentència es fonamentada i el magistrat d'instància, al fonament de dret cinquè es pronuncia sobre les pretensions formulades a la demanda i a l'aclariment formulat l'acte de judici. Resol denegar la petició principal al considerar que les limitacions objectivades no impedeixen a lŽactor realitzar altres activitats més lleugeres i sedentàries i no estar esgotades les possibilitats terapèutiques. I respecte a la inicial petició subsidiària relativa als efectes econòmics de la incapacitat permanent en grau de total per la seva professió habitual que li va ser reconeguda a l'actor per resolució de 17-11-2021, dedica un darrer paràgraf per indicar "a criteri d'aquest magistrat ha de coincidir amb la data del dictamen mèdic de l'SGAM de l'1 de desembre de 2020, atès que aquest dictamen guarda relació amb el posterior de 22-6-2021, en observar-se com a diagnòstic la implantació de stent i lŽexistència dŽuna vasculopatia amb ictus aterotrombòtic". I al punt segon de la part dispositiva de la sentència estima la pretensió subsidiària i fixa els efectes de la incapacitat permanent reconeguda en via administrativa en data 1 de desembre de 2020.

Al no mantenir-se per la part recorrent la pretensió de reconeixement del grau de total amb la base reguladora i efectes corresponents, impossibilita la retroacció d'efectes econòmics de la posterior resolució dictada, com argumenta l'INSS al seu recurs. Si bé no es cert, com s'indica en el recurs, que la part demandant va desistir de la incapacitat permanent total al ratificar la demanda, si ho és, com hem indicat, que ho va fer en tràmit de conclusions valorant la contestació a la demanda per la entitat gestora i reiterant el desistiment a instàncies d'aquesta, el que impedia al jutge d'instància pronunciar-se sobre la petició relativa a la data d'efectes d'una prestació que ja no integrava el petitum de la demana i modificar els fixats a la resolució que la va reconèixer en via administrativa.

Considerem que aquest fet, plantejat al judici i al recurs el debat sobre la possibilitat de fixar retroactivament la data d'efectes d'una prestació ja reconeguda ens permet valorar si aquesta possibilitat era jurídicament possible, desvinculada de la prestació sol·licitada, el que no ha de tenir com a conseqüència la nul·litat d'actuacions per que es dicti nova resolució com demana l'INSS al seu recurs. Les al·legacions del recurs i la impugnació, davant la suficiència dels fets provats i d'altres antecedents pacífics, ens permet analitzar el fons dels recursos de les parts i, particularment pronunciar-nos sobre el desistiment del grau d'invalidesa i la possibilitat de fixar retroactivament els seus efectes, quan ha estat dictada una resolució de reconeixement posterior, i resoldre la qüestió revocant en part la sentència dictada, i deixant sense efecte el pronunciament relatiu a la data d'efectes que conté la sentència al punt segon de la part dispositiva.

CINQUÈ- Desestimació del recurs de la part demandant i estimació parcial del recurs del l'INSS .

Valorat per la Sala l'estat clínic residual i les reduccions funcionals associades a les malalties acreditades, de conformitat amb els raonaments que han estat exposats, ha de concloure que la demandant presenta limitacions importants per la deambulació prolongada i la realització d'esforços, que a la data del judici no impedien la realització de tasques de caràcter lleuger o sedentari, sense perjudici de revisió del grau d'incapacitat permanent total que té reconegut en cas que es produeixi un empitjorament, a valorar en futur expedient d'incapacitat permanent.

Hem d'estimar parcialment el recurs de l'INSS, en relació a la inadequació del pronunciament relatiu a la data d'efectes de la incapacitat permanent total reconeguda en via administrativa, que ha de tenir com a efecte, no la nul·litat que proposa sinó la revocació de la sentencia dictada en aquella concreta pretensió, pel fet que no considerem possible un pronunciament sobre els efectes de una resolució administrativa posterior a la impugnada en el procediment.

Escau, en conseqüència, l'estimació parcial del recurs del INSS en relació a la inadequació del pronunciament relatiu a la data d'efectes de la incapacitat permanent total reconeguda en via administrativa, i desestimar la pretensió de la part demandant de reconeixement de la retroacció d'efectes del grau de total reconegut en via administrativa, i revocar la sentència dictada exclusivament en aquesta pretensió.

No procedeix condemna en costes.

Atesos els preceptes legals esmentats, els seus concordants i demès disposicions de general i pertinent aplicació,