IL·LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO
IL·LM. SR. IGNACIO MARÍA PALOS PEÑARROYA
IL·LM. SR. JAUME GONZALEZ CALVET
La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,
En el recurs de suplicació interposat per Nieves a la sentència del Jutjat Social 20 Barcelona de data 22 de febrer de 2022 dictada en el procediment núm. 279/2021, en el qual s'ha recorregut contra la part INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL (INSS), ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. Jaume Gonzalez Calvet.
PRIMER.- Contra la sentència dictada a la instància s'alça la beneficiària demandant interposant recurs de suplicació, que estintola en quatre motius, els dos primers formulats a l'empara de l'apartat b) de l' art. 193 LRJS, mitjançant els quals sol·licita la implementació del relat fàctic de la resolució recorreguda mitjançant l'addició de dos nous ordinals fàctics. Els dos darrers motius de recurs es formulen a l'empara de l'apartat c) del mateix art. 193, formulant-se censura jurídica per la presumpta infracció de diferents preceptes legals i de jurisprudència que s'esmenten. El recurs conclou sol·licitant la revocació de la sentència d'instància, l'estimació de la demanda origen de les actuacions i el reconeixement de la gran invalidesa. El recurs interposat no ha estat objecte d'impugnació per part de l'Entitat gestora demandada.
SEGON.- En els dos primers motius de recurs es sol·licita, a l'empara de l' art. 193, b) LRJS, l'addició a la sentència recorreguda de dos nous fets provats. Concretament, es proposa afegir al relat fàctic el fet provat 4t amb el següent tenor literal:
CUARTO BIS.- La actora padece una patología visual que hace que en la actualidad la actora presenta una agudeza visual inferior a 0,1 [0,05] en ambos ojos, tal y como se desprende de sendos informes de la Dra. Ariadna de fechas 20 de julio y 30 de noviembre de 2021, respectivamente (folios 71 y 70).
Según informe oftalmológico del Dr. Belarmino, del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, emitido en fecha 17 de septiembre de 2021 (folio 72), la agudeza visual de la actora es movimiento de manos.
Y según dictamen pericial aportado por la parte demandada (folios 99 y 100), emitido en fecha 2 de febrero de 2022 por el Dr. Borja y el Dr. Camilo, la agudeza visual es percepción luminosa bilarteral.
En el segon motiu de suplicació, la part recurrent sol·licita afegir al relat fàctic de la sentència d'instància un altre fet provat, que numera com Tercer Bis, amb el següent redactat: TERCERO BIS.- La actora inició su vida laboral en fecha 1 de julio de 1988, prestando servicios para ONCE (Vida Laboral, folios 78 y 79).
Según Curso clínico del Servicio de Oftalmología del Hospital de Sant Pau (folios 47, 54 y 76), en fecha 5 de junio de 1998, la actora tenía una agudeza visual de 1/10 en ambos ojos.
Abans d'entrar a examinar les dues concretes addicions fàctiques que es proposen, cal recordar que per a que sigui viable la modificació dels fets provats és necessari la concurrència dels següents requisits: 1) Cal indicar concretament el fet provat que es vol modificar i ha de proposar quin és el redactat alternatiu que proposa i quina supressió sol·licita. 2) El recurrent ha d'indicar amb claredat i precisió el concret document o perícia -indicant el foli de les actuacions- en què fonamenta la seva petició. 3) És imprescindible que la revisió proposada sigui transcendent per a la decisió del litigi. La modificació d'errors materials, aritmètics o de transcripció s'han de substanciar per la via de l'aclariment ex art. 214 LEC o 267 LOPJ. 4) A més, la modificació proposada ha de ser a partir d'un error evident del iudex a quo, que s'ha de deduir directament de la prova invocada, sense necessitat d'interpretacions, hipòtesis, conjectures ni deduccions, més o menys lògiques, atès que el tribunal ad quem no pot fer una nova valoració de la prova que ja ha sospesat el jutge d'instància. 5) Pel que fa a les afirmacions fàctiques predeterminants o la inclusió de conceptes jurídics en el relat fàctic, s'acostumen a considerar-se com defectes processals no transcendents, llevat que produeixin indefensió. 6) No és possible la revisió de fets provats en base a la prova negativa, és a dir, no es pot atendre una petició revisora basada en l'al·legació d'inexistència de prova. 7) Es pot incorporar en el relat fàctic que es vol modificar fets conformes, o sigui, aquells sobre els que les parts han mantingut una absoluta conformitat, encara que no existeixi prova documental o pericial al respecte.
La revisió fàctica que es proposa ha de tenir acollida favorable perquè reuneix els requisits necessaris per a la seva estimació. Certament, la revisió pretesa fa concreció de la modificació que es postula, formulant-se el redactat alternatiu; es tracta de fets rellevants que poden decantar el sentit del fallo; venen directament avalats pel contingut literal de la prova documental invocada, la qual es concreta i es cita, esmentant-se els folis que acullen aquesta prova. A més, també cal dir que també sembla que la jutjadora d'instància considera aquests fets acreditats al esmentar-los en el fonament jurídic segon, en què al·ludeix a l'agudesa visual que tenia la treballadora a l'inici de la seva vida laboral a l'ingressar a l'ONCE i l'agudesa visual que: ...en la actualidad esa pérdida es del 100% al tener una agudeza visual inferior a 0,05 en ambos ojos. Conseqüentment, el relat fàctic de la sentència d'instància ha d'implementar-se amb els dos nous ordinals fàctics que han estat reproduïts literalment i amb cursiva en els paràgrafs precedents.
TERCER.- En el tercer motiu de recurs es denuncia la infracció de preceptes legals. Concretament, es sosté que la sentència recorreguda vulnera l' art. 193.1 LGSS. La part recurrent considera que s'ha infringit aquest precepte perquè per a pronunciar-se sobre el grau d'incapacitat permanent, la magistrada a quo no ha tingut en compte les patologies i seqüeles que presentava la treballadora en el moment en què es va tramitar la seva sol·licitud. A tal efecte invoca doctrina jurisprudencial ( STS, 4ª, de 28 de novembre de 2006, rec. 4126/2005) que sosté que: ...No cabe duda que la situación que ha de tenerse en cuenta, a los efectos de la declaración de incapacidad permanente, es la que el trabajador presenta en el momento en que se inicia el expediente de invalidez. I en el cas que s'examina, la jutjadora d'instància únicament ha tingut en compte, igual que va fer l'SGAM a l'hora de valorar la patologia de la beneficiària, aquelles dolences que van donar lloc a una incapacitat temporal en data 14-11-18.
A partir del modificat relat de fets provats, queda acreditat que si bé la beneficiària demandant presentava en el moment en què es va incorporar a la vida laboral el 1998 unes reduccions anatòmiques i funcionals incapacitants -com és l'agudesa visual als dos ulls de 0,1-, no és menys cert que durant tots aquests anys de vinculació a l'ONCE la seva capacitat visual ha minvat perceptiblement, passant a l'actualitat a una A.V. de 0,05 als dos ulls, limitació visual que la jurisprudència laboral qualificava de ceguesa. Doncs bé, d'acord amb el que estableix el paràgraf segon de l'art. 193.1 LGSS, s'haurà de tenir en compte que: Las reducciones anatómicas o funcionales existentes en la fecha de la afiliación del interesado en la Seguridad Social no impedirán la calificación de la situación de incapacidad permanente, cuando se trate de personas con discapacidad y con posterioridad a la afiliación tales reducciones se hayan agravado, provocando por sí mismas o por concurrencia con nuevas lesiones o patologías una disminución o una anulación de la capacidad laboral que tenía el interesado en el momento de su afiliación.
Per tant, atès l'agreujament de la capacitat visual de la demandant des de la seva afiliació a la Seguretat Social, és clar que la resolució reproduïda ha infringit l' art. 193.1 paràgraf segon LGSS i, en conseqüència, s'ha d'acollir favorablement aquest tercer motiu de recurs perquè per a valorar la incapacitat permanent ha ignorat la patologia oftàlmica, que si bé és cert que ja afectava a la demandant en el moment en què es va incorporar a la vida laboral, no és menys cert que s'ha agreujat fins arribar a la ceguesa total.
QUART.- En el quart i darrer motiu de suplicació, formulat també a l'empara de l'apartat c) de l' art. 193 LRJS, es denuncia la vulneració de l' art. 194.6 LGSS així com de doctrina jurisprudencial que es cita. La part recurrent postula la infracció d'aquest precepte en base a una consolidada jurisprudència laboral que sostenia que s'escau el reconeixement objectiu de la gran invalidesa quan el beneficiari té una agudesa visual inferior al 0,1 als dos ulls. Per estintolar aquesta doctrina jurisprudencial, la recurrent esmenta diferents sentències de la Sala Social del Tribunal Suprem dictades durant les darreres dècades. A partir d'aquesta doctrina objectiva , la part recurrent interessa la revocació de la sentència d'instància i el reconeixement de la gran invalidesa i, de forma subsidiària, de la incapacitat permanent absoluta.
Aquesta doctrina objectiva sobre la ceguesa total com patologia que per si mateixa acreditava la gran invalidesa ha estat revisada recentment per vàries sentències de la Sala 4a del Tribunal Suprem (SSTS, 4a, de 16 de març de 2023, rec. 1766/2020; 16 de març de 2023, rec. 3980/2019 i de 29 de març de 2023, rec. 739/2020). L'Alt Tribunal ha modificat la denominada doctrina objectiva per la subjectiva, argumentant-se àmpliament la revisió doctrinal i el seu abast jurídic. Així, a la STS de 16 de març de 2023, rec. 1766/2020, s'explica que: "...3.- La sentencia del TS de fecha 3 de marzo de 2014, recurso 1246/2013 , argumenta que en ese ámbito debemos prescindir de los aspectos subjetivos, que solo tienen sentido respecto de las pensiones por incapacidad permanente parcial, total y absoluta, pero no en la pensión de gran invalidez:
"a) una persona que pueda ser considerada ciega, por estar indiscutidamente dentro de las categorías de alteración visual que dan lugar a la calificación de ceguera, bien por padecer ceguera total o bien por sufrir pérdida de la visión a ella equiparable (cuando, sin implicar uña absoluta anulación de la misma, sea funcionalmente equiparables a aquélla) reúne objetivamente las condiciones para calificarla en situación de gran invalidez; b) aunque no hay una doctrina legal ni científico-médica indubitada que determine qué agudeza visual ha de ser valorada como ceguera, sí puede afirmarse que, en general, cuando ésta es inferior a una décima en ambos ojos se viene aceptando que ello significa prácticamente una ceguera; c) es claro que el invidente en tales condiciones requiere naturalmente la colaboración de una tercera persona para la realización de determinadas actividades esenciales en la vida, aunque no figure así en los hechos declarados probados de la correspondiente resolución judicial, no requiriéndose que la necesidad de ayuda sea continuada; d) no debe excluir tal calificación de GI la circunstancia de quienes, a pesar de acreditar tal situación, especialmente por percibir algún tipo de estímulo luminoso, puedan en el caso personal y concreto, en base a factores perceptivos, cognitivos, ambientales, temporales u otros, haber llegado a adquirir alguna de las habilidades adaptativas necesarias para realizar alguno de los actos esenciales de la vida sin ayuda de terceros o sin necesidad de ayuda permanente, o incluso los que puedan llegar a efectuar trabajos no perjudiciales con su situación, con lo que, además, se evita cierto efecto desmotivador sobre la reinserción social y laboral de quien se halla en tal situación."
La consecuencia de ello era el reconocimiento objetivo de la pensión por gran invalidez cuando la agudeza visual bilateral era inferior a 0,1. Posteriormente se pronunciaron en el mismo sentido las sentencias del TS de 10 de febrero de 2015, recurso 1764/2014 ; 308/2016, de 20 abril ( rcud 2977/2014 ); 400/2020, de 22 mayo ( rcud 192/2018 ); 784/2022, de 28 septiembre ( rcud 3208/2019 ); y 844/2022 de 25 octubre ( rcud 1260/2019 ), entre otras muchas.
4.- La sentencia del TS 308/2016, de 20 abril (rcud 2977/2014 ) enjuició un pleito en el que el actor vivía solo, se cocinaba cosas sencillas, llamaba para hacer la compra, le limpiaban el domicilio, realizaba su aseo personal y se desplazaba con taxis o autobús. El demandante adquiría y se administraba su propia medicación. Esta sala argumentó que en el reconocimiento de la gran invalidez ha de atenderse prioritariamente a los parámetros objetivos de disfunción y no a los subjetivos por las razones siguientes:
"a).- Que la ceguera bilateral fue establecida como supuesto típico de Gran Invalidez por el art. 42 RAT [derogado, pero ciertamente orientativo] [...]
b).- Que ante el vacío de criterio legal o doctrina indubitada que determine la agudeza visual que pueda ser valorada como ceguera, desde antiguo la jurisprudencia ha venido a cuantificar el déficit, concretando que se asimila a aquella ceguera toda pérdida que lleve a visión inferior a una décima, o que se limite a la práctica percepción de luz o a ver "bultos" o incluso "dedos" [...]
4.- A mayor abundamiento, si el éxito en el aprendizaje para la realización de actividades cotidianas y vitales por parte de los discapacitados a la postre se pudiese traducir -conforme a la solución "subjetiva" que rechazamos- en la privación del complemento previsto para la de GI en el art. 139.4 LGSS [art. 196.4 TRLGSS/2015], no parece dudoso que el consiguiente efecto desmotivador supondría un obstáculo para la deseable reinserción social y laboral del discapacitado, y esta rechazable consecuencia nos induce también a excluir una interpretación que no sólo resulta se nos presentaría opuesta -por lo dicho- a los principios informadores de toda la normativa en materia de discapacidad".
5.- La sentencia del TS 930/2022, de 23 noviembre (rcud 3121/2019 ) compendia la doctrina jurisprudencial sobre la gran invalidez por discapacidad visual, explicando que esta sala se ha inclinado por una solución "objetiva" y no "subjetiva". El concepto de ceguera legal supone "una visión inferior en ambos ojos a 0,1; "este Tribunal ha considerado que cuando la agudeza visual es inferior a 0,1 en ambos ojos (a 1/10 en la escala de Wecker) en la práctica ello significa una ceguera. A partir de ello, hemos considerado que la persona que la padece requiere la colaboración de un tercero para la realización de actividades esenciales en la vida, por lo que debe reconocerse la pensión de gran invalidez".
Si antes de la afiliación al sistema de la Seguridad Social la agudeza visual era ya inferior en ambos ojos al 0,1, esta agudeza visual, aunque empeore, no es acreedora de la gran invalidez, porque ya antes de la afiliación al sistema se requería la asistencia de otra persona desde esa solución "objetiva" y no "subjetiva" a la que ya se ha hecho referencia.
Por el contrario, si en el momento de la afiliación al sistema de la Seguridad Social la agudeza visual era 0,1 (y no inferior a 0,1), no se puede entender que ya entonces se necesitaba "objetivamente" la asistencia de esa tercera persona, de manera que si, posteriormente, la agudeza visual empeora y pasa a ser inferior a 0,1, sí será posible reconocer la situación de gran invalidez.
SEXTO.- 1.- Debemos rectificar esa doctrina jurisprudencial. Las personas aquejadas de deficiencias visuales graves tienen reconocidos diferentes derechos con la finalidad de que alcancen el máximo nivel de bienestar y autonomía. Para poder cumplir esa finalidad, las normas jurídicas deben precisar quiénes pueden ser beneficiarios de esos derechos.
Por ello, todos los países cuantifican cuál es la disminución de la agudeza visual que justifica la declaración de la ceguera legal, en términos que no coinciden entre unos Estados y otros. Normalmente se exige una disminución de la agudeza visual bilateral que oscila entre 0,03 y 1.
En el propio ordenamiento español, las normas exigen una disminución de la agudeza visual distinta en función de cuál es su finalidad:
a) Hemos explicado que, a efectos de la afiliación a la ONCE, se exige una agudeza visual igual o inferior a 0,1. Por tanto, basta con que sea igual a 0,1 para afiliarse a la ONCE.
b) Por el contrario, a efectos de la asistencia en la Seguridad Social a los discapacitados se exigía una disminución de la agudeza visual más importante: una visión inferior en ambos ojos a 0,1.
Ello significa que una persona con una agudeza visual bilateral de 0,1 podía afiliarse a la ONCE pero no era beneficiaria de dicha asistencia.
2.- Por consiguiente, con la finalidad de delimitar el ámbito subjetivo de las personas que tienen derecho a afiliarse a la ONCE o que pueden beneficiarse de ayudas específicas, el ordenamiento jurídico ha exigido unas concretas cifras de pérdida de agudeza visual o de campo visual.
Sin embargo, la pensión de gran invalidez tiene una naturaleza distinta, lo que impide aplicar automáticamente esa concreta cifra de pérdida de agudeza visual o de campo visual al reconocimiento de dicha pensión.
En efecto, constreñir el reconocimiento de la pensión de gran invalidez a una concreta cifra de pérdida de agudeza visual o de disminución del campo visual constituye una simplificación que puede conducir a resultados erróneos.
Podría conducir a que se denegara la pensión de gran invalidez a personas con una pérdida de agudeza visual bilateral igual o superior a 0,1 pero en las que concurren las siguientes circunstancias:
a) tienen unas facultades intelectuales y volitivas limitadas;
b) han sufrido la pérdida de agudeza visual cuando tenían una edad avanzada, lo que dificulta o incluso impide la adaptación a la nueva situación;
c) y están aquejadas de limitaciones en otros sentidos, en particular el oído; por lo que realmente necesitan la ayuda de terceras personas para realizar los actos más esenciales de la vida.
También podría suceder lo contrario: que se reconociera la pensión de gran invalidez a una persona con una agudeza visual bilateral de 0,09 o con un campo visual bilateral inferior a 10 grados pero que, por sus concretas circunstancias personales, en realidad no necesita de la ayuda de terceras personas para realizar los actos más esenciales de la vida.
3.- Por ello, el reconocimiento de la pensión de gran invalidez a personas aquejadas de deficiencia visual exige valorar una pluralidad de circunstancias:
a) No es lo mismo la pérdida del campo visual central que del campo visual periférico.
b) Es necesario tener en cuenta las condiciones intelectuales y volitivas del solicitante de la pensión, que pueden facilitar o dificultar la adaptación personal a la pérdida de agudeza visual.
c) Es importante la edad a la que se sufrió la pérdida de la agudeza visual. La capacidad de adaptación a las limitaciones está en relación inversa a la edad.
d) Deben valorarse también las restantes dolencias del solicitante de la pensión...
4.- La gran invalidez, además de la incapacidad para el trabajo, exige valorar la aptitud de cada persona, a fin de determinar si efectivamente necesita la asistencia de otro para los actos más esenciales de la vida. Con la finalidad de precisar la aptitud vital de cada individuo, la disminución de la agudeza visual no puede examinarse aisladamente, soslayando las restantes circunstancias personales del solicitante de la pensión. Con la misma disminución de la agudeza visual, hay personas que sufren unas limitaciones vitales mayores que otras.
Sin obviar el dato relativo a cuál es la agudeza visual y la disminución del campo visual del solicitante de la pensión, que deben tenerse en cuenta a estos efectos, el reconocimiento de la gran invalidez exige que se acredite si el solicitante de la pensión, por sus condiciones personales, efectivamente puede realizar los actos más esenciales de la vida sin ayuda de terceros, lo que deberá determinarse en cada caso concreto, valorando el conjunto de las pruebas practicadas.
5.- Los discapacitados visuales que adquieren las habilidades adaptativas necesarias para realizar los actos esenciales de la vida sin ayuda de terceros no tienen derecho a percibir la pensión de gran invalidez. La doctrina jurisprudencial sostenía que ello tendría un efecto desmotivador sobre la reinserción social y laboral [ sentencias del TS de fecha 3 de marzo de 2014, recurso 1246/2013 ; 450/2018 de 25 abril ( rcud 2322/2016 ); y 827/2019 de 4 diciembre ( rcud 2737/2017 ), entre otras].
Ese argumento no puede resultar decisivo para el reconocimiento de la pensión de gran invalidez porque el citado complemento de la pensión de gran invalidez está "destinado a que el inválido pueda remunerar a la persona que le atienda" ( art. 196.4 de la LGSS ). Si el beneficiario de la pensión no necesita la ayuda de terceros para realizar los actos esenciales de la vida, no tiene derecho a percibir un complemento cuya finalidad es remunerar a esa tercera persona.
6.- En resumen, no hay razones que justifiquen que el reconocimiento de la pensión de gran invalidez por deficiencia visual deba tener un tratamiento jurídico distinto que el resto de pensiones de incapacidad permanente. La doctrina jurisprudencial que acogió la tesis objetiva en materia de discapacidad visual ha proporcionado seguridad jurídica pero puede conducir a que se deniegue la pensión de gran invalidez en supuestos en los que el solicitante necesita la asistencia de otra persona para realizar los actos esenciales de la vida y al revés.
Por ello, debemos aplicar la tesis subjetiva a todas las pensiones de incapacidad permanente: el reconocimiento de la pensión dependerá de las circunstancias de cada caso concreto, debiendo valorar individualizadamente las concretas patologías y limitaciones anatómicas o funcionales de cada uno los demandantes.
Per tant, en aplicació de la nova doctrina subjectiva i partint dels fets que es declaren acreditats, s'ha de concloure que la beneficiària demandant és tributària de la pensió de gran invalidesa atenent a la ceguesa total que pateix en l'actualitat, amb una agudesa visual bilateral del 0,05, capacitat visual que, amb bona lògica, la fa depenent de terceres persones per actes essencials de la seva vida com poden ser els desplaçaments fora del seu domicili, sigui amb vehicle privat o en transport públic, proveïment d'aliments i la resta d'elements necessaris -roba, calçat, etc.- per a la vida diària o l'administració de la seva medicació. Sobre aquestes limitacions per als actes essencials de la vida diària que, en bona lògica, s'infereix de la greu limitació visual de la demandant, cal dir que l'Entitat gestora ni ha al·legat ni tampoc ha acreditat que la beneficiària demandant hagi adquirit unes habilitats que li permetin prescindir d'una persona que l'assisteixi per als actes essencials de la seva vida, ja que d'haver-se acreditat l'ensinistrament i adquisició d'habilitats per fer la persona cega autosuficient, s'estaria davant d'una situació d'incapacitat permanent absoluta.
L' art. 194.6 LGSS, en la seva redacció establerta a la disposició transitòria vint-i-sisena del mateix text legal, preveu que s'entendrà per gran invalidesa la situació del treballador afecte d'incapacitat permanent i que, per conseqüència de pèrdues anatòmiques i funcionals, necessiti l'assistència d'altra persona per als actes més essencials de la vida, tals com vestir-se, desplaçar-se, menjar i anàlegs. La jurisprudència ha aclarit que l'enumeració d'aquestes activitats és merament enunciativa, àdhuc la pròpia norma recorre a l'analogia, per la qual cosa s'ha d'entendre que n'hi ha prou amb la impossibilitat de realitzar qualsevol dels actes essencials que requereixin ajuda externa perquè es pugui efectuar la qualificació de gran invalidesa ( SSTS, 29-3-80, 16-3-88). El Tribunal Suprem, en les seves sentències de 26-6-78 i de 27-6-84, descriu l'acte essencial de la vida com el necessari: "per a la satisfacció d'una necessitat primària i ineludible, per a poder fisiològicament subsistir o per executar aquelles activitats indispensables en la guarda de la seguretat, dignitat higiene i decòrum fonamental per a la humana convivència".
En aquest mateix sentit, és doctrina d'aquesta Sala que els trets característics de la gran invalidesa són l'existència de disminucions que impossibilitin la realització de qualsevol tipus de treball i la impossibilitat de realització de funcions de naturalesa primària i ineludible per a poder subsistir o per a executar actes indispensables per a la dignitat, la higiene o el decor (per totes, la STSJ de Catalunya de 17-12-10, rec. 1732/2010).
En definitiva, atès que aquestes patologies i seqüeles tenen caràcter permanent i que la capacitat visual residual és equivalent a la ceguesa total i com sigui que no consta acreditada que la beneficiària demandant hagi adquirit habilitats que li permetin l'autosuficiència per a desenvolupar la majoria de les activitats essencials de la seva vida diària, escau estimar el quart i darrer motiu de recurs i revocar la sentència d'instància, declarant la demandant en situació d'incapacitat permanent en grau de gran invalidesa, amb dret a percebre la corresponent pensió amb una base reguladora de 2.496,94 euros i amb un complement de 1.483,52 euros, amb efectes de 21-10-2020.
Atesos els preceptes legals esmentats, els seus concordants i demès disposicions de general i pertinent aplicació,