Última revisión
11/09/2023
Sentencia Social 3503/2023 Tribunal Superior de Justicia de Cataluña . Sala de lo Social, Rec. 8392/2022 de 31 de mayo del 2023
GPT Iberley IA
Copiloto jurídico
Relacionados:
Tiempo de lectura: 41 min
Orden: Social
Fecha: 31 de Mayo de 2023
Tribunal: TSJ Cataluña
Ponente: MIQUEL ANGEL FALGUERA BARO
Nº de sentencia: 3503/2023
Núm. Cendoj: 08019340012023103442
Núm. Ecli: ES:TSJCAT:2023:5947
Núm. Roj: STSJ CAT 5947:2023
Encabezamiento
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA
CATALUNYA
EBO
IL·LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO
IL·LM. SR. AMADOR GARCIA ROS
IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ
Barcelona, 31 de maig de 2023
La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,
ha dictat la següent
En el recurs de suplicació interposat per Inocencia a la sentència del Jutjat Social 19 Barcelona de data 27 de setembre de 2022 dictada en el procediment núm. 37/2021, en el qual s'ha recorregut contra la part CAPRABO, S.A., INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL (INSS) i TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. Miguel Angel Falguera Baró.
Antecedentes
Que
La actora comenzó prestando servicios como técnico de control
En los primeros meses del año 2014, se adscribió a la Sra. Inocencia y a otras dos trabajadoras de su dección al departamento dirigido por Doña Teodora, responsable de equipo SAC (Servicio de Atención Comercial).
La actora prestaba servicios en el centro de trabajo sito en la calle Ciencies núm. 135 de Hospitalet de Llobregat (Barcelona).
(Folios 224 a 226, 227 a 229, 230 a 232, 233 a 235 y 308 a 314; hecho no controvertido)
En fecha 27/05/2014 la Sra. Inocencia se dirigió al Sr. Pedro Francisco, Director de Personas de la Compañía (RRHH), quien la remitió a la Sra. Teodora por ser esta su superior Jerárquica. Al enterarse de dichos hechos por la Sra. Teodora, se convocó a la actora a una reunión en fecha 27/05/2014 a la que acudieron la propia trabajadora Sra. Inocencia, Sra. Amalia y la Sra. Teodora.
En dicha reunión la Sra. Teodora recriminó a la actora que se saltase la cadena de mando dirigiéndose al Sr. Pedro Francisco en lugar de a ella. En dicha reunión la Sra. Teodora manifestó a la actora que la finalidad de la carta sobre el incumplimiento horario no era la de perseguirla. Fruto de los gritos y abucheos que la Sra. Teodora profirió a la Sra. Inocencia y la tensión de los términos en la que transcurrió la reunión, la Sra. Inocencia abandonó la misma llorando.
A raíz de dicho episodio la actora inició un periodo incapacidad temporal en fecha de 28/05/2014 y hasta el 08/07/2014, fecha en la que el ICAM le dio el alta, confirmada por sentencia núm. 23/2015 de 2 de febrero dictada por el Juzgado Social 26 de Barcelona. (Folios 224 a 226, 227 a 229, 230 a 232, 233 a 235, 255 a 258 y 308 a 314; grabación del procedimiento de determinación de contingencia)
De acuerdo con lo anterior, el INSS dictó resolución en fecha de 14/12/2020 -notificada a la actora el 28/12/2020- por la que declaró denegar la petición de responsabilidad empresarial por falta de medidas de seguridad e higiene en el trabajo ni de recargo de prestaciones derivadas del accidente laboral.
Contra dicha Resolución la trabajadora interpuso la reclamación previa en fecha 21/02/2022, que fue expresamente desestimada por Resolución de la Dirección Provincial del Instituto Nacional de la Seguridad Social de fecha 28/02/2022. La actora interpuso la actora la demanda directora de estas actuaciones en fecha 13/01/2021.
(Folios 1 a 35, 211, 212, y 359; hecho no controvertido)
Fundamentos
* Del fet provat segon, amb cita de la testifical i de diferents documents que es citen, amb la següent proposta de redacció alternativa :
* "En fecha de 23/05/2014 la Sra . Amalia, (Jefa de personal de las oficinas centrales de la empresa) y la S ra . Teodora , (Responsable Jerárquica del actora), entregaron a la Sra. Inocencia una carta de la empresa, por la que se le advertía que no estaba cumpliendo el horario, requiriéndole para que lo hiciera en el futuro, con la Sra. Teodora la demandante había tenido varias desavenencias no siendo buena la relación entre ambas.
En fecha 27/05/2014 la Sra. Inocencia se dirigió al Sr. Pedro Francisco, Director de Personas de la Compañía (RRHH), el Sr. Pedro Francisco le traslado la información de la citada reunión con la trabajadora a la Sra. Amalia (Jefa de personal de las oficinas centrales de la empresa) y le indico que se reunieran nuevamente con la trabajadora. La Sra. Amalia, le informo a la Sra. Teodora de la reunión de la trabajadora con el Sr. Pedro Francisco, al enterarse de dichos hechos, la Sra. Teodora muy molesta fue a buscar a la trabajadora, se convocó a la actora a una reunión en fecha 27/05/2014 a la que acudieron la propia trabajadora Sra. Inocencia, la Sra. Amalia y la Sra. Teodora.
* Hasta el 08/07/2014, fecha en la que el lCAM le dio el alta, confirmada por sentencia núm. 23/2015 de 2 de febrero dictada por el Juzgado Social 26 de Barcelona. (Folios 37 a 45, 223 y 357; Acta grabación Arconte del procedimiento contingencia, 240, 260, 261, 311 a 314 de determinación de contingencia)".
* Del fet provat tercer, en relació als documents que es citen, amb la següent proposta de redacció alternativa:
* Del fet provat quart, en relació als documents que es citen, amb la següent proposta de redacció alternativa :
* Del fet provat cinquè, en relació a la documentació que es cita, amb la següent proposta de redacció:
* Addició d'un nou fet provat sisè, en relació als documents que es citen, amb la següent proposta de redacció:
Cal recordar que en el procés laboral regeixen els principis d'immediació i oralitat ( art. 74.1 LRJS), la qual cosa determina -entre d'altres efectes- la Impossibilitat que el tribunal "ad quem" revisi fets acreditats a través de proves testificals o d'interrogatori de part -el què s'ha de cohonestar amb el principi d'instància única-: p. e. STS 10.06.1986: "
En tot cas, la revisió de fets provats només es pot basar, de conformitat amb els arts. 193. b) i 196.3 TRLPL, en documents o perícies (en altres paraules, els instruments tradicionals de l'antic i ja en desús concepte d'error de fet, a diferència de l'error de dret) La resta de la prova practicada no és valorable pel TSJ, essent competència única i exclusiva del primer grau jurisdiccional, en relació amb el contingut de l'art. 97.2 TRLPL. I també escau referir que en el cas de documents -o, especialment, perícies- contradictòries ha de prevaler la valoració de la prova feta a la "instància"
És per això que la sala no pot entrar a valorar la prova testifical que es cita respecte la modificació del fet provat segon en quant als fets ocorreguts el 27 de maig de 2014, pel que aquest aspecte ha de ser desestimat a limine (màxim quan existeixen pronunciaments judicials anterior fers sobre els mateixos fets).
D'altra banda, caldrà també recordar que la doctrina judicial ha vingut insistint des d'antic en la necessitat que els canvis fàctics tinguin rellevància als efectes del coneixement del fons de l'assumpte per la sala de suplicació, atès que el principi d'economia processal impedeix incorporar fets respecte els què la seva inclusió cap efecte pràctic tindria. S'afirma així a la STS UD 27.03.2000 (Rec. 2497/1999): "
Doncs bé, resta evident que tot i la profusa modificació fàctica proposada la resta de canvis que se'ns demanen res aporten a l'enjudiciament per la sala de si concorre o no recàrrec. En efecte, respecte la part final del fet provat segon escau referir que el fet de que la baixa que s'esmenta derivés de motius laborals -òbviament, la discussió que allà consta- no determina la concurrència de cap ambient hostil o vexatori, atès que, com fàcilment es pot comprendre, qualsevol discussió a la feina comportaria l'existència d'assetjament en el treball, la qual cosa cap sentit té.
Respecte al fet provat tercer cal observar que tampoc és rellevant la causa de l'acomiadament, màxim quan el jutjat del social número 13 dels de Barcelona el qualificà com procedent i desestimà també l'acció acumulada de vulneració de drets fonamentals. En quant al fet provat quart, és obvi l'absoluta irrellevància dels antecedents de l'informe de la Inspecció que allà consta. Al que escau afegir que la tramitació processal de la present demanda a la instància i l'aportació o no de la documental sol·licitada no tenen cabuda en la revisió fàctica, sinó que en el seu cas haurien d'haver-se formulat per la via de la lletra a) de l'art. 193 LRJS. Pel que fa a la modificació del fet provat cinquè és del tot evident que ens trobem davant reiteracions dels canvis prèviament sol·licitats, sense que, en definitiva, les particularitats de la tramitació administrativa que es fan constar tinguin cap rellevància. I, finalment, el fet de l'activitat a que es dedica l'empresa ja consta en el fet provat primer, pel que òbviament la norma col·lectiva d'aplicació és la que s'adequa a l'àmbit material del conveni.
Tradicionalment la doctrina judicial ha vingut exigint la concurrència dels tres coneguts elements conformadors de la figura del recàrrec: a) un incompliment d'una normativa específica que contempli una mesura preventiva; b) l'esdevenir d'un esdeveniment nociu, entès com a lesió; i c) un nexe causal entre els dos extrems anteriors (doctrina apreciable, entre altres, en les SSTS 28.02.1955, 13.12.1966, 20.06.1967, 08.04.1969, UD 06.05.1998, 30.06.2003, etc.) Així s'afirma, per exemple, en la STS UD 12.07.2007:
És obvi que bona part dels dubtes hermenèutics que provoca la figura es deuen a la concreció de si concorre o no incompliment preventiu. En aquest cas algun pronunciament cassacional ha vingut insistint en el fet que ha d'existir o una conducta negligent o inadequada de l'ocupador, o la concurrència de falta de cures precises per part del mateix o la no adopció de mesures evitadores del risc que sigui imputable ( STS UD 18.04.1992, RJ\1992\4849) Per tant, no es tracta només de la infracció d'una obligació específica, sinó que també pot concórrer genèrica culpa "in vigilant" o "in preveient". És en aquests últims supòsits en els quals poden existir majors problemes d'aplicació, en atenció als seus imprecisos límits. Amb tot, caldrà tenir present que un criteri antic de la doctrina TS passa per la consideració que no és possible exigir al legislador la concreció de la variadíssima gamma dels mecanismes davant la impossibilitat de seguir el ritme de creació de noves maquinàries, bastant que es violin les normes genèriques o deute de seguretat, remetent a una genèrica falta de diligència d'un prudent ocupador (entre altres, SSTS 28.02, 1969, RJ 1969\699, 26.03.1999, RJ\1999\3521, etc.).
En el present cas és evident que ens trobem amb una patologia d'origen laboral (el procés depressiu del 2014). Ara bé, això no determina l'existència de cap incompliment de les obligacions preventives empresarials en matèria de riscos psicosocials. En efecte, una cosa és que la causa d'una incapacitat laboral derivi del treball i una altra molt diferent que existeixi un assetjament en el treball. Val a dir que aquest darrer concepte ha estat delimitat per la doctrina constitucional, com és de veure a lla STC 56/2019, de 6 de maig, de la que es deriva que per tal de valorar la vulneració de l' art. 15 CE, cal tenir present tres elements: a) intencionalitat: per tant, finalitat deliberada i no consentida; b) menyscapte: concurrència de danys o risc de patir-los; i c) vexació: tracte degradant, tant des de la perspectiva subjectiva, com de tercers, que comporti vexació o humiliació. No obstant, també s'afirma que la falta d'aquest darrer element no determina que no existeixi assetjament en el treball (no hi haurà "vexació", però sí vulneració del dret a la integritat moral), llevat que els fets causants compleixin els requisits de legalitat, adequació (responguin a una finalitat constitucionalment legítima), necessitat (alternativa menys restrictiva) i proporcionalitat.
Doncs bé, inalterat el relat fàctic -i tenint present l'existència de pronunciaments previs sobre la matèria- és del tot evident que l'origen de la baixa es derivà d'una discussió laboral. En conseqüència, les reflexions que abans hem efectuat al respecte resulten aquí plenament d'aplicació, màxim quan la prèvia sentència del jutjat del social 4 desestima la concurrència de cap conflictivitat laboral. És obvi que un fet puntual no pot ser considerat com un incompliment de la normativa interna i convencional de prevenció de riscos psicosocials. És per això que el fet de que la baixa tingués una etiologia laboral no comporta en forma automàtica que concorri la figura de l'assetjament en el treball, màxim quan, com ja hem indicat, difícilment es pot pretendre que un acomiadament declarat judicialment com procedent sigui cap indici al respecte, havent-se a més descartat pel jutjat del social número 13 la concurrència d'un assetjament (el que òbviament desplega l'eficàcia de cosa jutjada positiva en aquesta litis).
En conseqüència, el motiu ha de ser desestimat.
Hem d'insistit amb l'eficàcia de cosa jutjada de la sentència abans esmentada. Però és que encara ometéssim l'anterior ocorre que en el present cas l'únic que resulta del relat fàctic és l'existència d'algunes desavinences de l'actora amb la seva cap, la discussió que es produí entre les dues en data en data 27 de maig de 2014, la posterior situació d'incapacitat temporal (que es declarà judicialment derivada d'accident de treball, descartant l'existència de cap situació de conflictivitat laboral) i un acomiadament que ha estat declarat procedent en sentència ferma, en la que també s'ha descartat que concorregués cap assetjament. Doncs bé, a banda de que, en el seu cas aquest motiu hauria d'haver-se formulat per la via de la lletra a) de l'art. 193 LRJS, resta evident que a qui corresponia acreditar que existia alguna situació de discriminació i un assetjament laboral corresponia a l'actora, ateses les seves afirmacions a la demanda. I és obvi que, a banda dels extrems que acabem de referir, en cap moment s'ha acreditat l'existència d'aquests aspectes. És més: si es repassen les revisions fàctiques proposades és evident que allò que es pretén es tornar a insistir en els aspectes de fet que acabem d'esmentar que, com ja hem indicat, en aquest moment determinen la més mínima aparença de vulneració de drets fonamentals.
És per això que el motiu ha de ser desestimat també i amb ell, el recurs en la seva integritat.
Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació
Fallo
Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per Inocencia contra la sentència dictada pel jutjat del social número 19 dels de Barcelona en data, 27 de setembre de 2022 recaiguda en les actuacions 37/2021, en virtut de demanda deduïda per la dita part actora contra l'INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, la TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL i CAPRABO, SA en reclamació per recàrrec de prestacions i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem íntegrament la dita resolució.
Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.
Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.
Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.
Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.
La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte de la Sala, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.
També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.
Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:
El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de "ordenant" caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a "beneficiari" ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a "observacions o concepte de la transferència" cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.
Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.
