Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 45/2019 del 14 de febrero del 2019

Cuestión

Reclamación de responsabilidad patrimonial instada por una Universidad ante el Departamento de Salud por una valoración médica que el Instituto Catalán de Evaluaciones Médicas (ICAM) efectuó a un catedrático, a consecuencia de la cual se le declaró en situación de jubilación por incapacidad permanente

Contestacion

La Comissió Jurídica Assessora, reunida el 14 de febrer de 2019, amb la presidència del Sr. Albert Lamarca i Marquès, actuant com a secretària la Sra. Francesca Mas i Casanovas, amb la participació de les Sres. i els Srs. Francesc Esteve i Balagué, Marta Franch i Saguer, Marc Marsal i Ferret, Joan Pagès i Galtés, Eva Pons i Parera, Sonia Ramos i González, Lluís Saura i Lluvià i Joan Manuel Trayter i Jiménez, i essent-ne ponent la Sra. Maria Mercè Darnaculleta i Gardella, ha aprovat el Dictamen següent:

ANTECEDENTS DE FET

1. El 24 de febrer de 2017, una universitat, mitjançant el rector, va presentar una reclamació de responsabilitat patrimonial davant el Departament de Salut, quantificada en 120.432,55 euros, pels danys i perjudicis derivats de l?actuació de l?Institut Català d?Avaluacions Mèdiques ?ICAM? (Subdirecció General d?Avaluacions Mèdiques) en la valoració mèdica deficient de la incapacitat permanent per a la professió habitual d?un funcionari de carrera, catedràtic adscrit a aquesta universitat, que va comportar que per Resolució del rector de 2014 se?l declarés en situació de jubilació per incapacitat permanent i que posteriorment aquesta resolució, que va ser impugnada pel funcionari interessat, s?anul·lés per Sentència X/2016, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que la va considerar contrària a dret i va ordenar a la universitat que reingressés el recurrent al lloc de treball amb tots els efectes administratius i econòmics corresponents.

2. La reclamació es fonamenta, en síntesi, en el fet que la declaració d?incapacitat permanent per a la professió habitual efectuada incorrectament per l?ICAM va obligar la universitat a declarar la jubilació per incapacitat permanent i que, en compliment de la sentència que va anul·lar aquesta resolució administrativa, la universitat ha hagut de satisfer a l?afectat el pagament de les nòmines deixades de percebre i els interessos corresponents, des del dia 4 de febrer de 2014 fins al dia 30 de setembre de 2016, en què es va produir el reingrés, que és la quantia que ara es reclama en concepte de responsabilitat patrimonial. Amb l?escrit de reclamació s?aportava una còpia de diversa documentació corresponent al procediment de jubilació per incapacitat permanent i del procediment contenciós administratiu instat per l?interessat.

3. L?11 d?abril de 2017, el conseller de Salut va resoldre iniciar el procediment de responsabilitat patrimonial i nomenar la instructora del procediment.

4. Per ofici de 4 de juliol de 2017 de la instructora del procediment, es va notificar a la universitat la resolució d?inici del procediment i l?obertura d?un període de prova per un termini de deu dies per tal que pogués aportar els documents i les justificacions que considerés escaients. En aquest mateix escrit es comunicava a la reclamant que s?havia sol·licitat un informe al servei el funcionament del qual havia causat la presumpta lesió indemnitzable.

5. El 17 de juliol de 2017, l?ICAM va emetre un dictamen mèdic en relació amb les avaluacions mèdiques que havia realitzat en la valoració de la incapacitat permanent objecte de la reclamació.

6. El 26 de juliol de 2017, la instructora de l?expedient va trametre una còpia de la reclamació a l?entitat asseguradora del Departament de Salut i li va comunicar l?inici del procediment de responsabilitat patrimonial.

7. El 2 d?agost de 2017, aquesta universitat va sol·licitar com a prova documental la incorporació a l?expedient de tots els documents que havia aportat amb l?escrit de reclamació.

8. Per escrits de 27 de setembre i de 30 de novembre de 2017, la instructora va atorgar el tràmit de vista i audiència del procediment per un termini de quinze dies a la universitat i a l?entitat asseguradora, respectivament. Consta en l?expedient que la notificació d?aquest tràmit a la universitat, efectuada electrònicament mitjançant el sistema e-Notum, no va ser efectiva per rebuig.

9. El 7 de febrer de 2018, l?entitat asseguradora va presentar un escrit d?al·legacions, en què manifestava que la reclamació estava fora de l?àmbit de cobertura de la pòlissa i efectuava diverses consideracions sobre el fons de la reclamació.

10. El 18 d?abril de 2018, la instructora del procediment va acordar ampliar el període de prova i va requerir a la universitat que aportés el justificant de pagament de la quantia reclamada en concepte de salaris i interessos abonats, i l?expedient administratiu íntegre corresponent a la jubilació per incapacitat permanent, i que indiqués si l?interessat havia presentat al·legacions en el tràmit d?audiència corresponent a la proposta de resolució de jubilació. Altrament, va requerir a l?Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) que indiqués si va reconèixer a l?interessat la prestació de jubilació per incapacitat permanent durant el període 2014-2015, i, finalment, a l?ICAM, que ampliés el dictamen emès en relació amb la reclamació interposada.

11. Per correu electrònic de 23 d?abril de 2018, la Direcció Provincial de l?INSS va comunicar a la instructora del procediment que l?interessat no tenia reconeguda cap pensió de jubilació per incapacitat per cap dels règims que integren el Sistema General de la Seguretat Social.

12. El 3 de maig de 2018, la universitat va aportar l?expedient relatiu a la jubilació per incapacitat permanent.

13. El 4 de maig de 2018, l?ICAM va ampliar el dictamen sobre la reclamació formulada.

14. Mitjançant oficis d?11 de maig de 2018, la instructora de l?expedient va atorgar un nou tràmit d?audiència a la universitat i a l?entitat asseguradora.

15. El 22 de maig de 2018, la universitat va presentar un escrit d?al·legacions, en què, en síntesi, manifestava que el dictamen emès per l?ICAM en l?expedient de responsabilitat patrimonial, posteriorment ampliat, no podia servir per a tornar a discutir uns fets declarats provats per sentència judicial. Amb aquest escrit aportava documentació complementària relativa al procediment judicial i a la prova practicada.

16. El 25 de maig de 2018, la universitat va aportar documentació acreditativa dels pagaments efectuats en concepte de sous deixats de percebre des del 4 de febrer de 2014 al 30 de setembre de 2016.

17. Per escrits de 28 de maig i 27 de juny de 2018, hi van formular al·legacions les entitats asseguradores de l?Administració, en què reiteraven que la reclamació estava exclosa de l?àmbit de cobertura de la pòlissa i que no es donaven els requisits necessaris per a poder apreciar la responsabilitat patrimonial.

18. El 6 de juliol de 2018, la instructora del procediment va proposar desestimar la reclamació en considerar que no hi concorrien els requisits necessaris per a declarar la responsabilitat patrimonial de l?Administració de la Generalitat de Catalunya en no existir la relació de causalitat necessària entre el dictamen mèdic emès per l?ICAM i la resolució de jubilació emesa per la universitat.

19. El 30 d?octubre de 2018, el lletrat de l?Assessoria Jurídica, amb el vistiplau de l?advocada en cap en data 31 d?octubre, va emetre un informe jurídic en què avalava la proposta de desestimar la reclamació, en considerar que els danys al·legats eren fruit de l?actuació administrativa de la universitat competent per a declarar la jubilació i que no hi concorrien els requisits per a apreciar la responsabilitat patrimonial.

20. El 14 de novembre de 2018, va tenir entrada a la Comissió Jurídica Assessora la petició de dictamen formulada per la secretària general del Departament de Salut, per delegació, d?acord amb la Resolució SLT/2216/2018, d?1 d?octubre, de delegació de competències de la consellera de Salut en les persones titulars de la Secretaria General i la Direcció de Serveis del Departament de Salut (DOGC núm. 7717, de 2 d?octubre de 2018).

21. El 22 de novembre de 2018, el Ple de la Comissió va admetre a tràmit la petició i en va nomenar ponent.

22. El 10 de gener de 2019, el Ple de la Comissió va acordar ampliar en un mes el termini per a emetre el dictamen sol·licitat, i el president, per ofici del 14 de gener següent, ho va notificar a la secretària general del Departament de Salut.

FONAMENTS JURÍDICS

I. Objecte del Dictamen

Constitueix l?objecte d?aquest Dictamen la reclamació de responsabilitat patrimonial presentada el 24 de febrer de 2017 per una universitat contra el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya pels danys i perjudicis derivats de l?actuació deficient de l?Institut Català d?Avaluacions Mèdiques (ICAM) en la valoració mèdica de la incapacitat d?un funcionari de carrera, catedràtic de la universitat, per a exercir les funcions pròpies del lloc de treball, que va tenir com a conseqüència l?anul·lació per sentència judicial de la Resolució del rector de 2014, per la qual es declarava aquest catedràtic en situació de jubilació per incapacitat permanent.

En concret, la Sentència X/2016, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va considerar que la valoració mèdica de l?ICAM incorria en errors i contradiccions, i que, d?acord amb la prova pericial i testifical practicada en el procés judicial, no es podia considerar acreditat que el recurrent tingués una afectació suficient per a no poder exercir l?activitat. Aquesta sentència va ordenar a la universitat el reingrés del catedràtic al seu lloc de treball i l?abonament de les nòmines deixades de percebre des del dia 4 de febrer de 2014 fins al dia 30 de setembre de 2016, en què es va produir el reingrés, amb els interessos corresponents. La universitat, en considerar que la resolució del rector anul·lada es derivava d?una manera automàtica del contingut de l?informe de l?ICAM, reclama aquesta quantia, que quantifica en 120.432,55 euros, al Departament de Salut, en concepte de responsabilitat patrimonial derivada del mal funcionament del servei.

II. Intervenció de la Comissió Jurídica Assessora

La intervenció de la Comissió Jurídica Assessora en aquest expedient es fa a l?empara d?allò que disposen l?article 81.2 de la Llei 39/2015, d?1 d?octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPAC); l?article 86 de la Llei 26/2010, de 3 d?agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, i els articles 8.3.a) de la Llei 5/2005, de 2 de maig, reguladora d?aquest òrgan consultiu, i 26.1 del seu Reglament d?organització i funcionament, ja que la quantia que es reclama és superior als 50.000 euros mínims previstos per a la intervenció preceptiva.

III. La responsabilitat patrimonial de l?Administració i la normativa aplicable

L?article 106.2 de la Constitució reconeix el dret dels particulars de ser indemnitzats per qualsevol lesió que pateixin en els seus béns i drets, com a conseqüència del funcionament dels serveis públics, exceptuant els casos de força major.

El marc legislatiu regulador de la institució de la responsabilitat patrimonial de l?Administració, en l?àmbit normatiu estatal, es troba en l?article 32 de la Llei 40/2015, d?1 d?octubre, de règim jurídic del sector públic (LRJSP), pel que fa als principis de la responsabilitat, i en l?article 34 del mateix cos legal, quant a la indemnització i el seu càlcul, i, pel que fa al procediment, en els articles 65, 67, 81, 91 i 92 de l?LPAC. La citada LPAC, que va entrar en vigor el dia 2 d?octubre de 2016, és la normativa procedimental aplicable al cas que s?examina, atesa la data de presentació de la reclamació de responsabilitat patrimonial (24 de febrer de 2017).

Tanmateix, pel que fa als aspectes substantius, de conformitat amb el que es disposa en la lletra a) de la disposició transitòria tercera de l?LPAC, resulta d?aplicació la normativa derogada, és a dir, la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (LRJPAC), i el Reial decret 429/1993, de 26 de març, que aprova el Reglament dels procediments de les administracions públiques en matèria de responsabilitat patrimonial (RPRP), atès que l?actuació de l?ICAM, el dictamen mèdic, al qual s?imputa el dany sofert, es va emetre el 20 de desembre de 2013, amb anterioritat a l?entrada en vigor de l?LRJSP.

Dins de la normativa catalana, la regulació comuna a totes les administracions públiques de la responsabilitat patrimonial es conté en el títol VI, articles 81 a 87 de la Llei 26/2010, de 3 d?agost, que estableix les disposicions generals i les especificitats del procediment de responsabilitat. En concret, en l?article 81 es determinen els requisits o pressupòsits materials que necessàriament han de concórrer perquè pugui prosperar l?acció de responsabilitat: a) l?existència d?un dany real, efectiu, avaluable econòmicament i individualitzable en relació amb una persona o un grup de persones; b) que el dany sigui antijurídic, en el sentit que qui el pateixi no tingui el deure jurídic de suportar-lo; c) que la lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal del servei públic, i d) que el dany no s?hagi produït per raó de força major.

IV. Requisits formals 

IV.1. Legitimació activa

La legitimació activa de la universitat és controvertida, malgrat la interpretació extensiva que ha fet la jurisprudència i la doctrina d?aquesta Comissió Jurídica Assessora del terme ?particulars? emprat en l?article 106 de la Constitució i en l?article 139.1 de l?LRJPAC (aplicable al cas, i que es correspon amb l?art. 32 de l?LPAC).

Com s?ha indicat, aquests preceptes al·ludeixen expressament al terme particulars en referir-se als subjectes legitimats per a instar una reclamació de responsabilitat patrimonial, de manera que, a priori, es podia plantejar el dubte de si les entitats amb personalitat jurídica pública, com és el cas de les universitats, es troben activament legitimades per a presentar una reclamació de responsabilitat patrimonial contra una altra administració.

Aquesta Comissió Jurídica Assessora, seguint la jurisprudència del Tribunal Suprem, ha admès reiteradament aquesta possibilitat en diversos dictàmens en els quals els reclamants eren administracions locals. En el Dictamen 306/2010 va indicar que «La legitimació activa de l?Ajuntament [...] no planteja dubtes. En primer lloc, perquè, tot i que es tracta d?un ens públic, la jurisprudència ha interpretat que el terme particulars utilitzat en l?article 106 de la Constitució i en l?article 139.1 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (LRJPAC), ?debe ser objeto de una interpretación integradora, de modo que no sólo comprenda a los ciudadanos, en el derecho administrativo reciben el nombre de administrados, sino también a las distintas Administraciones públicas, cuando una de ellas sufre una lesión en sus bienes o derechos que es consecuencia, en una relación directa de causa a efecto, del funcionamiento normal o anormal de los servicios públicos prestados por otra Administración pública? (STS de 14 d?octubre de 1994, Sala Contenciosa Administrativa, entre d?altres, com la STS de 24 de febrer de 1994 i la STS de 8 de juny de 2000)».

Aquesta doctrina ha estat reiterada en els dictàmens 37/2012, 303/2012 i 189/2013. En concret, en el Dictamen 303/2012, fent referència a dictàmens anteriors, aquesta Comissió va assenyalar que «en el marc de l?article 106 de la CE, s?ha de reconèixer la legitimació a les entitats locals (dictàmens 306/2010, 337/2010, 421/2010 i 37/2012). Igualment, la jurisprudència admet la legitimació activa de les corporacions locals per a reclamar contra l?Estat, en considerar-se que el concepte de ?particulars? de l?article 106 de la Constitució (a l?efecte previst en l?article 139 de l?LRJPAC), inclou ?tanto a los ciudadanos privados, como a los entes públicos cuando se consideren perjudicados por la actuación de la Administración? (Sentències de 24 de març de 2001, de 2 d?octubre de 2002 i de 20 de novembre de 2009, de l?Audiència Nacional, Sala Contenciosa Administrativa, Secció Sisena, i Sentència de 8 de juny de 2000, del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa Administrativa, Secció Sisena)».

Això no obstant, la doctrina del Consell d?Estat ha matisat en diversos dictàmens aquesta extensió, i ha considerat que la legitimació de les administracions públiques, i, en particular, de les corporacions locals, per a reclamar contra altres per la via de la responsabilitat patrimonial, es dona quan l?Administració reclamant compareix com un particular més, en defensa dels seus propis interessos i en aplicació de les mateixes regles jurídiques que protegeixen en l?ordenament vigent els patrimonis de tercers enfront dels danys soferts com a conseqüència de l?anomenat gir o tràfic de les administracions públiques. En canvi, considera que resulta difícil de justificar aquesta legitimació quan la corporació reclamant actua en els fets que estan en l?origen de la reclamació des d?una posició activa, com a persona de dret públic i no com a subjecte passiu d?una lesió que li ha estat inferida per una altra administració. En concret, en el Dictamen 830/2007, de 17 de maig, el Consell d?Estat va assenyalarque «no parece posible admitir esa legitimación de una entidad local cuando ésta ha actuado desde una posición activa, como persona de derecho público, no como ?sujeto pasivo de una lesión? que le haya sido directamente inferida por la Administración del Estado».

En nombrosos dictàmens del Consell d?Estat es conclou, doncs, que, quan una administració pública actua en l?exercici de potestats públiques en les relacions jurídiques on es qüestiona la responsabilitat d?una altra administració, no es pot considerar com a simple usuària d?un servei públic i per això assimilar-se a un particular, administrat o beneficiari afectat pel bon o mal funcionament del servei referit (entre d?altres, dictàmens 3178/2003, 2902/2004, 1143/2005, 830/2007, 1402/2007, 484/2008 i 307/2010). Una part important d?aquesta doctrina recau en supòsits en els quals les administracions locals han vist limitada la recaptació d?impostos municipals com a conseqüència de la falta d?aprovació de les ponències complementàries en matèria de cadastre sobre determinats béns. En aquests dictàmens s?assenyalava que els ajuntaments reclamants no actuaven com a particulars, sinó com a persones públiques, en exercici de les seves prerrogatives. Aquesta doctrina es manté en dictàmens posteriors (entre altres, dictàmens del Consell d?Estat 891/2012 i 1349/2012), en els quals es destaca que ?resulta demasiado forzado interpretar que la actuación de los órganos competentes en materia de catastro reúne los caracteres de la prestación de un servicio público, siendo el Ayuntamiento titular del ingreso recaudado el usuario del mismo; y ello porque el Ayuntamiento referido aparece, en relación con el procedimiento de gestión y recaudación de un tributo del que era titular, como era el Impuesto sobre Bienes Inmuebles, como persona jurídica pública y, por tanto, no como particular a los efectos del artículo 139.1 de la Ley 30/1992?.

Més recentment, en el Dictamen 387/2013, de 2 de maig, del Consell d?Estat es reitera aquesta interpretació quan se sosté que «En el presente supuesto ha de entenderse igualmente que el Ayuntamiento de Pego, al reclamar una indemnización por lo dejado de recaudar en el Impuesto sobre Bienes Inmuebles, actúa como persona jurídica pública, no ajena ?en cuanto entidad local? al proceso de elaboración de las ponencias de valores y destinataria de la recaudación de dicho impuesto. Por todo ello, no cabe reconocerle a estos efectos la condición de ?particular? que legitima, según el artículo 139.1 de la Ley 30/1992, para solicitar la pertinente indemnización por la lesión de bienes y derechos como consecuencia del funcionamiento de los servicios públicos».

Aquesta interpretació no és compartida pel Tribunal Suprem, que, examinant el mateix cas en la Sentència de 2016 va assenyalar que «No puede aceptarse la conclusión de que la institución de la responsabilidad patrimonial no puede aplicarse cuando el perjudicado sea una Administración pública frente a otra, con el fundamento de que el artículo 139 de la Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común, e incluso el artículo 106 de la Constitución, se refiera a ?los particulares? al regular la institución, porque no lo hace en el sentido estrictode personas privadas frente a las jurídico-públicas y, como se ha dicho, en esa relación puede producirse lesión, en sentido técnico jurídico y, por tanto, la condición de perjudicado puede concurrir en una relación interadministrativa, por lo cual nada impide que pueda entrar en juego la necesidad de restitución del perjuicio ocasionado, cuando no exista, por parte de una Administración pública, la obligación de soportarlo y los demás presupuestos de la institución. Porque no existe un principio general de inmunidad en esas relaciones. Incluso cabría concluir que existe una plasmación de dicha posibilidad cuando en el artículo 18.3º del Reglamento de los Procedimientos en Materia de Responsabilidad Patrimonial, aprobado por Real Decreto 429/1993, de 26 de marzo, se establece la posibilidad de repetición de una Administración frente a otra que, por el principio de solidaridad frente a reclamaciones de perjudicados, se hubiese visto obligada a resarcir el daño. En el sentido expuesto cabe citar, entre otras, las más recientes sentencias de 24 de noviembre de 2015, dictada en el recurso 956/2014 y la de 11 de diciembre de 2012, dictada en el recurso de casación 5471/2010, en las que se pone de manifiesto la posibilidad de acoger las pretensiones indemnizatorias basadas en relaciones interadministrativas o asimiladas».

Aquesta Comissió Jurídica Assessora, donada la interpretació extensiva del Tribunal Suprem en la sentència que s?acaba d?exposar, considera que, en aquest cas, en major garantia dels drets de la universitat, ha d?admetre la legitimació de la universitat i entrar a analitzar el fons de l?assumpte.

La reclamació és instada pel rector, que té les funcions de representació oficial i administrativa de la universitat.

La reclamació es presenta pels danys ocasionats per l?actuació de l?ICAM. Per tant, l?Administració competent per a conèixer de la reclamació és la Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Salut, on s?adscriu la Subdirecció General d?Avaluacions Mèdiques ?ICAM? de la Direcció General d?Ordenació Professional i Regulació Sanitària (article 85.2 del Decret 6/2017, de 17 de gener, de reestructuració del Departament de Salut).

La competència per a resoldre la reclamació, d?acord amb el que disposa l?article 83 de la Llei 26/2010, recau en la persona titular del Departament, és a dir, en la consellera de Salut.

IV.2. Instrucció del procediment

La conformació de l?expedient de responsabilitat patrimonial és correcta, i s?ha indexat i paginat adequadament. En concret, l?expedient tramès incorpora un índex en què s?identifiquen els documents d?una manera cronològica ?amb la numeració i la foliació corresponent?. En la documentació s?ha incorporat l?acreditació de les notificacions efectuades, d?acord amb el que preveuen els articles 46 i 56.2 de la Llei 26/2010, de manera que no es detecta cap insuficiència documental.

La reclamació s?ha tramitat, en termes generals, de conformitat amb les previsions contingudes en l?LPAC i en la Llei 26/2010. Tal com es recull en els antecedents, el procediment es va iniciar mitjançant la Resolució del conseller de Salut d?11 d?abril de 2017, en què també es va nomenar la instructora. Aquesta resolució es va notificar a la universitat i a l?entitat asseguradora de l?Administració, a qui s?ha considerat part interessada, alhora que es va informar del termini màxim de resolució del procediment i del sentit del silenci, d?acord amb l?establert en l?article 21.4 de l?LPAC.

D?altra banda, s?han dut a terme els actes d?instrucció necessaris per a la determinació, el coneixement i la comprovació dels fets sobre la base dels quals s?ha de pronunciar la resolució. L?òrgan instructor va obrir el període de prova i, d?acord amb la sol·licitud formulada per la instant, s?han tingut en compte com a prova documental tots els documents aportats amb l?escrit de reclamació i els que la instant va aportar posteriorment.

Altrament, es va sol·licitar i obtenir l?informe preceptiu del servei el funcionament del qual hauria ocasionat la presumpta lesió indemnitzable, emès per una metgessa de l?ICAM.

S?han efectuat dos tràmits d?audiència; el segon, motivat pel fet que la instructora de l?expedient, després del primer tràmit d?audiència, va acordar ampliar el període de prova per a requerir a la universitat i a l?INSS que informessin sobre determinades qüestions i que aportessin documentació complementària, i a l?ICAM que ampliés el dictamen emès sobre la reclamació. En aquest segon tràmit d?audiència, efectuat una vegada finalitzada la instrucció, hi van formular al·legacions tant la universitat com l?entitat asseguradora del Departament de Salut.

L?expedient, entre d?altra documentació, incorpora, a més del dictamen de l?ICAM sobre la reclamació formulada, posteriorment ampliat, l?expedient de jubilació per incapacitat permanent tramitat per la universitat i diversa documentació relativa al procediment contenciós administratiu instat pel particular contra la resolució de jubilació per incapacitat permanent, així com les resolucions judicials emeses.

Clou el procediment la proposta de resolució, de caràcter desestimatori, i l?informe jurídic que avala el sentit de la proposta. Malgrat que l?informe jurídic qüestiona la quantificació de la indemnització sol·licitada i efectua diverses consideracions sobre el seu caràcter desproporcionat, d?acord amb els criteris de competència, interès públic tutelat i intensitat de la intervenció, no conté una valoració econòmica alternativa, com ha requerit reiteradament aquesta Comissió (dictàmens 18/2017, 124/2017 i 17/2018, entre molts d?altres).

El termini de resolució i notificació d?aquest procediment és de sis mesos (art. 21.2 de l?LPAC). Un cop transcorregut aquest termini, tal com s?esdevé en el cas examinat, sense resolució expressa ni notificació, el silenci administratiu produeix efecte desestimatori de la pretensió. En l?aspecte temporal, s?observa una certa dilació en la tramitació del procediment, que es va iniciar el 24 de febrer de 2017 i ha tingut entrada en la Comissió Jurídica Assessora el 14 de novembre de 2018.

IV.3. Temporalitat de l?acció

L?article 142.5 de l?LRJPAC determina que ?En tot cas, el dret de reclamar prescriu al cap d?un any d?haver-se produït el fet o l?acte que motiva la indemnització o de manifestar-se l?efecte lesiu?.

Els fets en què s?emmarca la reclamació se situen en la resolució de jubilació per incapacitat permanent dictada per la universitat, després de la valoració mèdica efectuada per l?ICAM, que va ser anul·lada mitjançant la Sentència X/2016, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per tant, és aquesta sentència la que determina l?inici del còmput del termini de prescripció, de manera que la reclamació, de data 24 de febrer de 2017, s?ha de considerar formulada dins de termini.

V. Descripció del supòsit fàctic i jurídic en què s?emmarca el procediment de reclamació de responsabilitat patrimonial

De la informació que consta en l?expedient, es pot extreure la descripció següent del context fàctic i jurídic en què s?emmarca el procediment de reclamació de responsabilitat patrimonial:

1. El 16 d?abril de 2013, la universitat va rebre un escrit del Servei Provincial de MUFACE en què es recordava a la universitat que, en aplicació de la legislació vigent, tenia l?obligació d?iniciar el procediment de jubilació per incapacitat permanent del Sr. A, catedràtic d?universitat i funcionari de carrera, que havia estat baixa per incapacitat temporal el dia 7 de febrer de 2012, abans del transcurs del termini màxim de 545 dies naturals de la durada de la incapacitat laboral transitòria (ILT).

2. Aquesta comunicació deriva de l?aplicació de l?article 20.4 del Reial decret legislatiu 4/2000, de 23 de juny, pel qual s?aprova el text refós de la Llei sobre Seguretat Social dels funcionaris civils de l?Estat (TRLSSFCE), en relació amb l?article 174.1 del Reial decret legislatiu 8/2015, de 30 d?octubre, pel qual s?aprova el text refós de la Llei general de la Seguretat Social (TRLGSS), d?acord amb el procediment establert en el Reial decret 2/2010, de 8 de gener, pel qual es modifica el Reglament general de mutualisme administratiu, aprovat pel Reial decret 375/2003, de 28 de març, i l?Ordre PRE/1744/2010, de 30 de juny, per la qual es regula el procediment de reconeixement, control i seguiment de les situacions d?incapacitat laboral en el règim especial de la Seguretat Social dels funcionaris civils de l?Estat.

En concret, l?article 174.1 del TRLGSS estableix que el dret al subsidi per ILT s?extingeix pel transcurs del termini màxim de 545 dies des de la baixa mèdica.

D?altra banda, l?article 20.4 del TRLSSFCE, en relació amb l?article 21 de la mateixa norma, estableix que, quan la situació d?incapacitat temporal (IT) s?extingeixi per transcurs del termini màxim establert, en el termini màxim de tres mesos següents a l?extinció, la unitat corresponent de valoració d?incapacitats permanents ha d?examinar la situació d?incapacitat per tal de determinar si és procedent donar d?alta al funcionari o declarar-ne la incapacitació. En aquest darrer cas, la declaració comporta la qualificació del funcionari com a incapacitat amb caràcter permanent per a les funcions pròpies del seu cos o escala i la consegüent declaració de jubilació per incapacitat permanent per a l?exercici del càrrec.

Abans d?iniciar-se el procediment d?incapacitació, segons l?article 7 de l?esmentada Ordre PRE/1744/2010, que regula l?informe addicional de ratificació previ a l?extinció de la situació d?incapacitat temporal, abans que transcorrin els 545 dies naturals des de l?inici de la situació d?incapacitat temporal, les unitats que porten a terme el reconeixement del mutualista han d?emetre un informe en què s?indiqui si, des del punt de vista mèdic, el mutualista ha de seguir en situació d?IT o si es tracta d?un procés que podria qualificar-se d?incapacitat permanent. Correspon a MUFACE traslladar aquest informe, que li ha de remetre l?òrgan de personal competent, a les unitats mèdiques de seguiment corresponents, per tal que aquestes unitats portin a terme un reconeixement del mutualista abans del termini dels 545 dies naturals des de l?inici de la situació d?IT. Transcorregut aquest termini, l?òrgan de personal ha d?iniciar d?ofici el procediment de jubilació del mutualista per incapacitat permanent per al servei.

3. El 17 d?abril de 2013, la universitat va informar l?interessat que tenia l?obligació d?iniciar el procediment de jubilació per incapacitat permanent per al servei. Aquesta obligació deriva de la legislació substantiva aplicable al cas que s?ha ressenyat i, pel que fa als aspectes competencials, de l?article 2.c) del Reial decret 898/1985, de 30 d?abril, sobre règim del professorat universitari, que estableix la competència de les universitats per a gestionar el règim de drets passius i de la Seguretat Social del seu professorat.

En aquesta notificació també s?informava que el Servei de Personal s?havia comunicat amb l?ICAM i que aquest òrgan mèdic el convocaria per a realitzar l?examen mèdic i emetre la valoració corresponent.

4. El 15 de maig de 2013, en virtut de l?acord d?encàrrec de gestió signat entre MUFACE i l?INSS per a realitzar determinats reconeixements mèdics (Resolució de 16 de febrer de 2012), l?INSS va emetre un informe de control com a resultat del reconeixement mèdic efectuat, en què recomanava la iniciació del procediment de jubilació per incapacitat permanent. El 18 de juliol següent, es va sol·licitar un nou reconeixement mèdic per part de MUFACE, al qual l?interessat no va comparèixer.

5. El procediment de jubilació per incapacitat permanent per al servei es regula en l?article cinquè de la Resolució de 29 de desembre de 1995, per la qual es modifiquen els procediments de jubilació del personal civil inclòs en l?àmbit de cobertura del règim de classes passives de l?Estat.

Aquest precepte estableix que en la fase d?instrucció del procediment, en primer lloc, s?ha de comunicar al funcionari la iniciació del procediment i se li ha de requerir que adjunti la documentació mèdica de què disposa per tal de trametre-la a l?òrgan mèdic competent per a avaluar la situació d?incapacitat del funcionari.

Aquest mateix precepte regula també l?obligació de l?òrgan mèdic corresponent de convocar al funcionari per a l?examen mèdic i d?examinar-lo amb la finalitat d?estendre una acta sobre el desenvolupament de la sessió de reconeixement i d?emetre un dictamen raonat sobre la capacitat o incapacitat del funcionari per al servei. En concret, aquest precepte estableix que ?Una vez examinado el funcionario, el órgano médico extenderá acta de la sesión médica, así como un dictamen razonado sobre la capacidad o incapacidad del funcionario para el servicio, de acuerdo con lo establecido en el artículo 28.2.c), del texto refundido de la Ley de Clases Pasivas del Estado?. Al seu torn, aquest precepte 28.2.c) del text refós de la Llei de classes passives de l?Estat, aprovat pel Reial decret legislatiu 670/1987, de 30 d?abril, que regula les diverses modalitats de jubilació, en la redacció donada per la Llei 2/2008, de 23 de desembre, de pressupostos generals de l?Estat per a l?any 2009, estableix que la jubilació derivada de la incapacitat permanent per al servei ?se declarará de oficio o a instancia de parte, cuando el interesado venga afectado por una lesión o proceso patológico, somático o psíquico que esté estabilizado y sea irreversible o de remota o incierta reversibilidad, cuya lesión o proceso le imposibiliten totalmente para el desempeño de las funciones propias de su Cuerpo, Escala, plaza o carrera, de acuerdo con el dictamen preceptivo y vinculante del órgano médico que en cada caso corresponda?.

Així, doncs, l?òrgan de jubilació ha d?elaborar una proposta de resolució d?acord amb el contingut del dictamen preceptiu i vinculant de l?òrgan mèdic. Aquesta proposta s?ha de notificar a l?interessat per tal que aquest pugui presentar les al·legacions i la documentació complementària que estimi oportuna.

Finalment, sobre la base de les actuacions anteriors ?y, en su caso, en la ampliación de la pericia que pudiera haberse solicitado del órgano médico?, l?òrgan de jubilació ha d?emetre la resolució procedent, que s?ha de notificar a l?interessat.

6. En aplicació d?aquest precepte, el 27 d?octubre de 2013, la universitat va comunicar a l?interessat que s?havia iniciat d?ofici l?expedient de la seva jubilació per incapacitat permanent per al servei i l?instava que fes arribar al Servei de Personal els informes mèdics que considerés oportuns per a remetre?ls a l?ICAM.

7. En l?expedient consta un informe clínic de 22 de novembre de 2013, emès pel cap del Servei de Cirurgia Maxil·lofacial d?un hospital, en què s?indica que ?el paciente[?], de 66 años, ha sido tratado de carcinoma escamoso de cavidad oral. La enfermedad fue diagnosticada en junio del año 2009 y ha seguido tratamiento médico y quirúrgico. Actualmente está pendiente de realizarse cirugía de reconstrucción mandibular. En el supuesto de que no existan complicaciones postoperatorias, el paciente recuperará las funciones de masticación y habla en el plazo de 3-4 meses?. Donat que el pacient havia estat baixa el 7 de febrer de 2012, segons aquest informe, les funcions de parla es recuperarien previsiblement transcorreguts a bastament els 545 naturals des de l?inici de la situació d?incapacitat temporal i, fins i tot, amb posterioritat al termini dels tres mesos posteriors en els quals s?ha de tramitar el procediment en què s?ha de declarar la situació ?d?alta o d?incapacitació permanent? del funcionari.

8. El 25 de novembre de 2013, la universitat va dirigir un escrit a la delegació de l?ICAM en què sol·licitava que emetés el dictamen preceptiu sobre la valoració de la incapacitat permanent. Donat que l?interessat, malgrat que està adscrit a la província X, està domiciliat a Y, el 29 de novembre de 2013 l?ICAM de X va comunicar a la universitat que havia tramès tota la documentació a l?ICAM de Y.

9. El 20 de desembre de 2013, l?ICAM va emetre el dictamen mèdic preceptiu previst en el procediment de jubilació de funcionaris civils de l?Estat. En l?apartat relatiu al diagnòstic i les limitacions funcionals, fa constar: ?càncer de llavi, cavitat bucal i faringe, intervingut quirúrgicament en data 21 de desembre de 2011, maxil·lectomia esquerra i buidament ganglionar amb seqüeles: sequedat mucosa bucal, impossibilitat d?obrir la boca més de 2,5 cm i dificultat per parlar i deglutir.? També feia constar que estava pendent de cirurgia maxil·lar reconstructiva. I concloïa que ?Està totalment impossibilitat per desenvolupar les seves funcions a l?Administració pública. No està totalment impossibilitat per desenvolupar una altra funció o un altre ofici. No necessita una altra persona per fer els actes més essencials de la vida?.

10. El 8 de gener de 2014, el Servei de Personal de la universitat va informar l?interessat que, en vista del dictamen mèdic emès per l?ICAM i d?acord amb la legislació actualment vigent, reunia els requisits fixats per la Llei per a procedir a la jubilació per incapacitat permanent per al servei. Amb aquest escrit es feia tramesa a l?interessat d?un certificat sobre el còmput de serveis prestats i de la proposta de resolució, i li atorgaven un termini de quinze dies per tal que pogués presentar-hi al·legacions. No hi consta que presentés al·legacions a la proposta de resolució.

11. El 3 de febrer de 2014, el rector de la universitat va declarar l?interessat en situació administrativa de jubilació per incapacitat permanent per al servei.

12. Contra la resolució anterior, l?interessat va presentar un recurs contenciós administratiu  davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Segons consta en l?expedient, en l?escrit d?interposició del recurs, el recurrent sol·licitava la reincorporació al lloc de treball i al·legava que el rector de la universitat s?havia vist obligat a declarar la jubilació per incapacitat permanent sobre la base d?un dictamen mèdic expedit per l?ICAM erroni que no s?ajustava a la realitat.

13. En l?escrit de contestació a la demanda, la universitat va al·legar l?excepció de falta de litisconsorci passiu necessari en considerar que la declaració de jubilació havia estat adequada i ajustada a dret en tractar-se d?una decisió reglada i automàtica (merament declarativa i no constitutiva), generada únicament i exclusivament a conseqüència d?una decisió de l?ICAM.

14. Per providència de 5 de novembre de 2014, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no va admetre l?excepció de legitimació passiva al·legada per la universitat, sobre la base que ?el ICAM es un órgano que no depende de la universidad, su informe, que es un acto de trámite, es necesario con carácter previo a la declaración de jubilación?. Contra aquesta providència, la universitat va interposar un recurs de reposició, que es va desestimar per interlocutòria de 2014. En el fonament de dret segon de la interlocutòria, el tribunal posava de manifest que ?En este pleito se impugna una resolución del Rector que previos los trámites pertinentes declaro la jubilación del actor por incapacidad permanente. El actor ha recurrido la Resolución que ha adoptado la Administración resultando improcedente admitir el litisconsorcio pasivo necesario del ICAM, que la propia Administración reclama, y cuyo dictamen ha tenido en cuenta a la hora de resolver y todo ello sin perjuicio que en periodo probatorio pueda discutirse por el recurrente el contenido del informe. Sorprende que sea la propia Universidad que es la que ha resuelto de forma definitiva sobre la pretensión, la que pretenda la legitimación pasiva necesaria del ICAM. Antes de dictar su resolución pudo solicitar las aclaraciones o ampliaciones del informe emitido por aquel organismo que considerase oportunas?.

15. Mitjançant la Sentència X/2016, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, es va estimar el recurs contenciós administratiu interposat per l?interessat i es va ordenar a la universitat que reintegrés l?actor al seu lloc de treball amb efectes del dia que va cessar en ser declarada la jubilació per incapacitat permanent, amb tots els efectes administratius i econòmics corresponents. La sentència va considerar que no havia quedat acreditada en la prova pericial practicada l?afectació suficient de la capacitat de comunicació oral del recurrent per a no poder exercir com a catedràtic.

En el fonament jurídicIV, la sentència posa de manifest que?A la vista de la prueba practicada consideramos que ante la ausencia de datos clínicos irrefutables sobre la capacidad del habla del actor, suficiente para poder ejercer como catedrático, nos merecen mayor credibilidad que lo contenido en el Acta del ICAM lo declarado por los doctores que le atendieron desde el año 2009, al haberlo tratado habitualmente, y desde distintas instituciones. Las declaraciones de estos doctores son coincidentes y carentes de errores flagrantes y contradicciones y en este caso son suficientes para destruir la presunción de acierto de que gozan los informes del ICAM?.

16. El 26 de setembre de 2016, el rector va emetre una resolució d?execució de sentència i va ordenar el reingrés al lloc de treball com a catedràtic amb dedicació a temps complet, amb incorporació efectiva l?1 d?octubre següent. En aquesta mateixa resolució s?assigna al catedràtic una càrrega docent total de 4,5 crèdits per a impartir les assignatures Y (1,5 crèdits) i Z (3 crèdits) de caràcter semipresencial, com a coordinador de l?assignatura i responsable de les actes. La universitat, a més, acorda abonar una indemnització de 120.432,55 euros, segons el càlcul efectuat pel Servei de Personal, pels havers deixats de percebre entre el dia 4 de febrer de 2014 (l?endemà de la declaració de jubilació declarada nul·la) i el 30 de setembre de 2016, tot especificant que l?import correspon als salaris que s?havien d?haver pagat en aquest període més els interessos de demora corresponents. No es descompten a aquesta quantitat les quantitats percebudes en concepte de jubilació, ja que en l?expedient consta una comunicació de l?INSS de 18 d?abril de 2018, emesa a instàncies de l?òrgan instructor, que certifica que el funcionari no tenia reconeguda cap pensió de jubilació per incapacitat permanent per cap dels règims que integren el Sistema General de la Seguretat Social, tot i que l?interessat pertanyia a dos règims de cotització: el règim MUFACE, com a catedràtic d?universitat, i el règim general de la Seguretat Social, com a advocat. En concret, per Resolució de 2013 li havien denegat la prestació per no acreditar en les cotitzacions en els règims de la Seguretat Social el període mínim de cotització per a tenir-hi dret.

És en aquest context en què s?interposa la reclamació de responsabilitat patrimonial.

VI. Consideracions sobre el fons de la qüestió

VI.1. Posició de la universitat

La universitat manifesta que el dany econòmic sofert corresponent a la indemnització que ha hagut d?abonar al funcionari pels sous deixats de percebre des del 4 de febrer de 2014 fins al 30 de setembre de 2016 és una conseqüència del funcionament anormal de l?ICAM en la valoració incorrecta de la incapacitat del funcionari, que ha quedat acreditada per sentència judicial, i que la universitat no té el deure jurídic de suportar les conseqüències de la mala praxi d?aquest institut d?avaluació. Afirma que aquesta valoració va comportar que, d?una manera automàtica, la universitat hagués de declarar el funcionari en situació de jubilació per incapacitat permanent perquè havia d?aplicar la decisió presa per l?ICAM, a qui, d?acord amb la normativa vigent, corresponen les funcions d?avaluació mèdica dels funcionaris per a exercir determinades activitats. En aquest context, la universitat manifesta, així mateix, que mai no va qüestionar la valoració de l?ICAM perquè ni podia fer-ho ni tampoc disposava dels mitjans adequats, i addueix que, si hagués qüestionat aquesta valoració, hauria envaït competències que no corresponen a la universitat, amb conculcació del principi constitucional de legalitat.

VI.2. Posició de l?Administració instructora

L?òrgan instructor considera que s?ha de desestimar la reclamació perquè la jubilació va ser una decisió directa i exclusiva de la universitat, ja que el dictamen no era vinculant i, en conseqüència, no obligava la universitat a declarar-lo en aquesta situació.

D?altra banda, considera que la valoració efectuada per l?ICAM en el dictamen emès el 20 de desembre de 2013 va ser ajustada, en termes d?una correcta praxi mèdica, i en aquest sentit fa esment al fet que els informes mèdics coincidien a determinar que, en aquella fase de la seva patologia, el pacient tenia dificultats per a parlar d?una manera perllongada.

Esmenta en aquest sentit l?informe de l?hospital de data 22 de novembre de 2013 que va aportar el pacient a l?ICAM, en què es posava de manifest que el pacient havia estat diagnosticat d?un carcinoma escamós de la cavitat oral el mes de juny de l?any 2009 i que, després d?haver seguit tractament mèdic i quirúrgic, estava pendent de cirurgia de reconstrucció mandibular. En aquest informe es feia constar que, en el supòsit que no hi hagués complicacions postoperatòries, el pacient recuperaria la funció de parlar en el termini de tres i quatre mesos (un cop esgotat, per tant, el termini màxim de prestació per incapacitat transitòria i el termini màxim per a tramitar i resoldre el procediment de declaració de la situació de jubilació per incapacitat permanent, com s?ha posat de manifest en l?exposició dels fets).

També es fa esment a altres informes mèdics emesos en dates properes al termini màxim d?extinció de la prestació per IT i, en concret, a un informe del metge d?atenció primària del servei públic de salut, de 10 de gener de 2013, que es referia a la seqüela més important, de xerostomia, que impedia la parla perllongada, i a l?informe de la Mútua MC de 9 de gener de 2013 i al dictamen mèdic de l?ICAM, de 16 de gener de 2013, en què també es fa constar la dificultat del pacient per a parlar. Aquesta dificultat per a parlar, segons consta en l?informe jurídic, guarda relació amb el fet que l?interessat sol·licités la prestació d?incapacitat permanent, que l?INSS li va denegar el 6 de febrer de 2013 per no reunir el requisit del període legal de cotització.

En aquest informe, l?ICAM remarca, d?altra banda, que la declaració d?incapacitat permanent coincidia amb l?esgotament del termini màxim de 725 dies d?incapacitat temporal (moment en què, d?acord amb la legislació, s?ha d?atorgar l?alta mèdica o s?ha de declarar formalment la situació d?incapacitat permanent en el grau corresponent, sense la possibilitat de prorrogar el termini d?incapacitat temporal), i que, en aquell moment en concret, no es podia en cap cas donar d?alta el funcionari perquè necessitava continuar el tractament mèdic, amb una previsió incerta de millora per a realitzar funcions que impliquessin parlar d?una manera perllongada.

Pel que fa al diagnòstic emès, assenyala que l?ICAM té l?obligació d?inserir en els dictàmens que emet la codificació (ICD10), i que en aquest cas es va determinar el diagnòstic genèric de ?neoplàsia maligna/carcinoma de llavi, cavitat bucal i laringe? (C06), el qual engloba el de ?neoplàsia maligna/carcinoma escamós de trígon retromolar? (C06.2) que patia el pacient. Aquesta mateixa conclusió, segons consta en l?informe jurídic, es va posar de manifest en l?escrit de conclusions que la universitat va presentar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Així, doncs, defensa que, tot i que és cert que la codificació del diagnòstic no era la que es corresponia amb el pacient, per haver-hi una codificació més específica, la decisió presa va ser l?encertada.

Aquestes dades, segons la proposta de resolució, avalen l?actuació correcta de l?ICAM i fonamenten la desestimació de la reclamació. L?informe jurídic avala aquesta conclusió i posa de manifest que el dictamen de l?ICAM té caràcter preceptiu però no vinculant, de manera que es concep com una garantia d?encert de la resolució de jubilació adoptada per la universitat, però que no la substitueix. En l?informe jurídic es posa l?accent en el fet que, si bé l?informe de l?ICAM constitueix un acte de tràmit qualificat, admet prova en contrari, com prova el fet que la universitat pot demanar aclariments o ampliacions amb posterioritat a aquest, cosa que no va fer, ni va sol·licitar tampoc una revisió posterior de la situació d?incapacitat. Conclou que és la universitat qui té el deure de suportar el dany al·legat en ser l?Administració competent per a declarar la jubilació.

Tot i amb això, en el darrer apartat posa de manifest que si s?admetés que l?informe de l?ICAM va ser erroni, d?acord amb els criteris de competència, interès públic tutelat i intensitat de la intervenció, no correspondria en cap cas al Departament de Salut fer-se càrrec de la totalitat de la indemnització sol·licitada, atès que l?ICAM únicament ha participat en el procediment mitjançant una actuació accessòria (acte de tràmit) que no resulta significativa des d?un punt de vista formal, atenent el criteri de la competència, i des d?un punt de vista substantiu, atenent el criteri de l?interès tutelat i de la intensitat de la intervenció.

VII. El parer de la Comissió Jurídica Assessora

Pertoca analitzar a continuació si, d?acord amb allò que disposa la legislació aplicable, el Departament de Salut ha de respondre dels danys i perjudicis econòmics al·legats per la universitat.

Els requisits materials que han de concórrer perquè prosperi una reclamació de responsabilitat patrimonial són, d?una banda, que el dany al·legat sigui real, efectiu, avaluable econòmicament i individualitzable. A més, la lesió produïda ha de ser antijurídica, en el sentit que qui la pateixi no tingui el deure jurídic de suportar-la. Així mateix, cal que el dany ocasionat sigui conseqüència del funcionament del servei de l?ICAM, sense que intervingui l?actitud o l?acció de la perjudicada, capaç de trencar el nexe causal.

En el supòsit objecte de dictamen esdevé necessari constatar, en primer lloc, la realitat i l?efectivitat del dany, i decidir si aquest ha quedat suficientment acreditat a través dels documents que consten en l?expedient. Aquest és el punt més transcendent del Dictamen, juntament amb la nota d?antijuridicitat, que també s?examinarà.

Prèviament, i pel que fa a la valoració de l?actuació de l?ICAM, aquesta Comissió no pot reobrir el debat sobre els fets que han quedat determinats judicialment en la Sentència X/2016, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la fermesa de la qual resulta del fet que ni la universitat ni el professor la van recórrer, tal com podrien haver fet i així es feia constar en la mateixa Sentència.

La valoració de la Sentència X/2016 sobre la l?actuació deficient de l?ICAM s?efectua en el fonament jurídic III, en què es posa de manifest que l?error de diagnòstic d?aquest Institut consisteix a haver diagnosticat un càncer de llavi, cavitat bucal i faringe, quan en realitat ?Ha quedado acreditado en autos, incluso por haberlo reconocido la Administración, que al actor le fue diagnosticado un carcinoma escamoso en el trígono retromolarizquierdo?. En el fonament jurídic II de la mateixa Sentència, s?estableix que la universitat ?conoció los informes relativos a la evolución de la salud del actor e incluso recibió la documentación médica pertinente presentada por éste a su Serveide Personal, de los que dio traslado al ICAM?. Prèviament, en la interlocutòria de 2014, del mateix Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que resolgué sobre l?excepció de falta de legitimació passiva necessària en el plet per no haver estat demandat l?ICAM, s?afirmà que ?Sorprende que sea la propia Universidad que es la que ha resuelto de forma definitiva sobre la pretensión, la que pretenda la legitimación pasiva necesaria del ICAM. Antes de dictar su resolución pudo solicitar las aclaraciones o ampliaciones del informe emitido por aquel organismo que considerase oportunas?.

En el fonament jurídic IV de la mateixa sentència, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya constata que, en el moment de celebrar el judici, el funcionari estava curat de la malaltia i podia parlar correctament, i afirma que ?En cuanto al periodo anterior al 20 de diciembre[?],a la vista de la prueba practicada consideramos que ante la ausencia de datos clínicos irrefutables sobre la capacidad del habla del actor, suficiente para poder ejercer como catedrático, nos merecen mayor credibilidad que lo contenido en el Acta del ICAM lo declarado por los doctores que le atendieron desde el año 2009, al haberlo tratado habitualmente, y desde distintas instituciones. Las declaraciones de estos doctores son coincidentes y carentes de errores flagrantes y contradicciones y en este caso son suficientes para destruir la presunción de acierto de que gozan los informes del ICAM?.

Segons els fets establerts per sentència, doncs, en el moment en què la universitat va dictar la declaració de jubilació per incapacitat permanent, el catedràtic es trobava en plenes capacitats per a exercir les seves funcions i, per tant, havia d?haver estat donat d?alta. La resolució de jubilació emesa per la universitat es va anul·lar perquè el Tribunal va considerar incorrecta la valoració efectuada per l?ICAM en aquest punt.

Pel que fa a l?efectivitat dels danys al·legats, com ja s?ha palesat, la reclamació els fa coincidir amb el salari que ha hagut de pagar la universitat al funcionari indegudament declarat en situació de jubilació per incapacitat permanent, més els interessos de demora corresponents. Aquest no és, però, el dany sofert per la universitat.

El pagament del salari que ha deixat de percebre el funcionari durant el període en què ha estat jubilat indegudament podria considerar-se un dany ocasionat a la universitat si fos un salari no degut, pel fet, per exemple, en el cas invers, que el funcionari complís els requisits per a la declaració de jubilació per incapacitat permanent; però, com a conseqüència de l?error de diagnòstic de l?ICAM, contrari a la jubilació, la resolució hauria resultat anul·lada. En aquest cas hipotètic, la universitat podria reclamar un salari que ha hagut de pagar indegudament. Però el que succeeix en aquest cas és que la universitat ha abonat un salari que hauria hagut d?abonar en qualsevol cas, ja que, segons els fets establerts judicialment, el funcionari havia d?haver estat donat d?alta i reintegrat al servei.

El dany que l?Administració identifica com a tal no és un dany antijurídic, en el sentit que la universitat no tingui l?obligació de suportar-lo. La universitat té l?obligació de pagar els salaris dels seus treballadors en actiu fins al moment de jubilar-se.

El que no es pot negar és que, en aquest cas, la universitat ha hagut de pagar un salari a un funcionari per un període de temps en què aquest no ha prestat els seus serveis, per haver estat declarat indegudament en situació de jubilació per incapacitat permanent. El dany que ha sofert la universitat rau en el fet de no haver rebut les prestacions corresponents pel salari abonat i, si escau, haver hagut de cobrir la càrrega docent assignada a aquest catedràtic amb altres mitjans. Això no obstant, en l?expedient aquest dany no es troba acreditat ni quantificat. No hi consta quina és la càrrega docent que s?ha hagut de cobrir, ja que només consta la que se li ha assignat amb el reingrés, però no s?indica la docència impartida per aquest funcionari abans de la baixa; tampoc no hi consta si s?ha pogut cobrir la seva absència amb altres professors del Departament, o si s?ha hagut de contractar algun professor per a aquestes tasques durant el període que va entre el dia 4 de febrer de 2014 i el dia 30 de setembre de 2016, en què va reingressar.

L?obligació d?acreditar d?una manera fefaent el dany reclamat correspon únicament i exclusivament a qui pretén la indemnització, per tant, a la universitat. Com ha manifestat en diverses ocasions aquesta Comissió, l?acreditació, a més, ha de ser rigorosa. D?acord amb aquests termes, i en aportar la reclamant exclusivament informació sobre un dany que la universitat tenia l?obligació de suportar i no del que és el resultat de l?actuació de l?ICAM, aquest òrgan consultiu entén que cal considerar que no s?ha acreditat el dany amb la força probatòria suficient perquè es pugui establir la realitat del perjudici amb el rigor que és inexcusable. Les dades aportades impedeixen afirmar l?efectivitat dels danys.

Ateses les fonamentacions jurídiques anteriors, la Comissió conclou que en la reclamació de responsabilitat patrimonial objecte de dictamen la instant no ha acreditat l?existència d?un dany real i efectiu en els termes exigibles en l?ordenament jurídic vigent perquè aquesta responsabilitat prosperi.

CONCLUSIÓ

És procedent desestimar la reclamació de responsabilitat patrimonialinstada per una universitat davant del Departament de Salut per una valoració mèdica que l?Institut Català d?Avaluacions Mèdiques (ICAM) va efectuar a un catedràtic, a conseqüència de la qual se?l va declarar en situació de jubilació per incapacitat permanent.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga