Dictamen del Consejo Consultivo de Illes Balears núm 121/2016 del 06 de septiembre del 2016

Resumen

Dictamen núm. 121/2016, relatiu a la reclamació de responsabilitat patrimonial presentada davant l?Ajuntament de Palma per la senyora M. M. C.

Ponente/s:

Octavi Josep Pons Castejón

Contestacion

Dictamen núm. 121/2016, relatiu a la reclamació de responsabilitat patrimonial

presentada davant l?Ajuntament de Palma per la senyora M. M. C.*

I. ANTECEDENTS

1. L?11 de febrer de 2013, la senyora M. M. C. va presentar davant l?Ajuntament de

Palma una reclamació en què sol·licitava una indemnització, sense quantificar-la, pels

danys i perjudicis derivats d?una caiguda que va patir al voltant de les 18.00 hores del

dia 30 de març de 2011 quan caminava pel carrer x, del terme municipal, i que atribueix

al mal estat de la vorera.

La reclamant afirma que la caiguda es va produir quan era a l?altura del número del

carrer esmentat «debido al mal estado que presentaba la acera, con roturas y desniveles

entre baldosas» i explica que «de repente tropezó con una baldosa en mal estado,

cayendo al suelo, quedando conmocionada con el golpe y resultando graves lesiones de

la caída».

Així mateix, hi adjunta la documentació següent:

? Una còpia de l?ofici que el 7 de novembre de 2011 el grup d?informació de la Unitat

de Policia Judicial de l?Ajuntament de Palma va trametre al Jutjat d?Instrucció núm. x,

al qual s?adjuntà l?informe que havia elaborat l?agent de policia que va acudir al lloc

dels fets per atendre la reclamant i el comunicat intern GIM núm. 233053 elaborat el dia

1 d?abril de 2011 en què consta el relat de l?atenció prestada i dues fotografies del lloc

on suposadament es va produir la caiguda.

? L?informe d?alta hospitalària emès, el 4 d?abril de 2011, pel Servei de Traumatologia

de l?Hospital Son Llàtzer, en què consta l?ingrés de la senyora M. M. C. en data 31 de

març de 2011 per fractura proximal de l?húmer esquerre, motiu pel qual fou

intervinguda quirúrgicament i li col·locaren una pròtesi a l?espatlla. En l?apartat

d?antecedents mèdics consta que la pacient, de 74 anys, venia patint un «deterioro

cognitivo leve en control por NRL [neurología]» i «un déficit de vitamina B12».

? L?informe de seguiment emès pel Servei de Rehabilitació de l?Hospital Son Llàtzer

en què, entre d?altres aspectes, consta, en data 18 de maig de 2011, que «en control

ambulatorio detectan parálisis radial», per la qual cosa segueix tractament rehabilitador

fins que decideix abandonar-lo el 27 de febrer de 2012 perquè «no ve necesidad de

hacer tratamiento ni de venir al médico», i finalment és donada d?alta el 21 de maig de

2012, s?indica que pateix «limitación en la movilidad como secuela, pero

funcionalmente autónoma».

? L?informe de visita de 31 de gener de 2013 del Centre de Salut Arenal U.B.S., en

què consta que es tracta d?una «paciente diagnosticada de Deterioro Cognitivo ligero,

Síndrome Depresivo y Déficit de vitamina B12 que en Marzo de 2011 sufrió

traumatismo con Fractura luxación de extremo superior de humero izquierdo. Tras

* Ponència de l?Hble. Sr. Octavi Josep Pons Castejón, conseller.

2

rehabilitación presenta parálisis radial como secuela aunque con buen funcionamiento

de la extremidad. Su deterioro cognitivo sigue en evolución a pesar de haberse

corregido el déficit de vitamina B12». Aquest informe conclou amb la diagnosi següent:

«DSM demencia no especificada».

2. El 27 de febrer de 2013, s?incorpora a l?expedient, a petició de la cap del Servei de

Responsabilitat Patrimonial, una nova còpia del comunicat intern emès per la policia

local l?1 d?abril de 2011 i s?hi adjunten les fotografies del lloc dels fets.

Així mateix, la reclamant presenta, el 19 de març de 2013, un escrit mitjançant el qual

quantifica la indemnització sol·licitada en 40.850,51 euros ?aquest import és el resultat

de la valoració que ha efectuat el doctor A. C. A.?, hi adjunta l?informe pericial de

valoració emès per aquest especialista, les còpies dels informes que acompanyaven

l?escrit d?interposició d?11 de febrer de 2013 i dos informes del Servei de Neurologia de

l?Hospital Son Llàtzer, de 15 d?octubre de 2010 i 1 de febrer de 2013, en què es

manifesta l?evolució que ha patit la reclamant des d?un «deterioro cognitivo ligero (dg.

de 2010)» cap a una «demencia tipo Alzheimer en fase moderada».

3. Mitjançant un ofici de 2 d?abril de 2013, la cap del Servei de Responsabilitat

Patrimonial comunica a la reclamant la suspensió del procediment de reclamació

patrimonial fins que presenti la valoració corresponent dels danys i perjudicis que,

suposadament, s?han produït. Aquest ofici es notifica a la interessada l?11 d?abril de

2013.

4. El 12 d?abril de 2013, l?advocada de la senyora M. M. C. presenta un escrit, en nom i

representació de la reclamant, en què manifesta que la valoració requerida ja fou

presentada el 19 de març de 2013, per la qual cosa demana que es resolgui l?aixecament

de la suspensió adoptada i que continuï el procediment corresponent.

5. El 17 de juliol de 2013, la cap del Servei de Responsabilitat Patrimonial resol obrir

un període de prova i fixa el dia i l?hora per dur a terme la prova testifical de la

reclamant i d?un testimoni dels fets.

6. La cap del Servei de Responsabilitat Patrimonial continua la tramitació de l?expedient

i requereix, mitjançant un escrit de 30 d?abril de 2013, al Servei de Vialitat que emeti

l?informe preceptiu previst en l?article 10.1 del Reial decret 429/1993, de 26 de març.

El 4 de juliol de 2013, el cap de secció de Vialitat emet un informe en els termes

següents:

Segons consta als arxius d?aquest Servei, se va rebre una comunicació del SAT

notificant l?existència d?un desperfecte en el carrer de l?escrit.

Emesa la corresponent Ordre de Treball, el desperfecte va ser reparat

Aquest informe incorpora una fotografia de la via on varen tenir lloc els fets objecte de

reclamació, en què es pot apreciar que la vorera ha estat reparada.

3

7. L?11 de setembre de 2013, compareixen el testimoni assenyalat per l?afectada i la

reclamant.

Segons consta en l?acta, el testimoni declara que:

[...] No conocía a la interesada pero a raíz de la caída resulta que su hijo trabaja

cerca de su domicilio.

Dice que iba con su hija y su nieta que era pequeña la llevaba en el cuello y la

Señora andaba por la misma calle y le hacía gracia la niña y le decía cosas, el lugar

es la calle que se utiliza para ir al Mercadona, él para corresponder se giró para

agradecerle el detalle, cuando la vio tropezar y caer. Dice que se agujereó la

zapatilla que llevaba, al tropezar con el dedo. Quedó caída en el suelo y le dolía

mucho el brazo, sangraba por la boca y las gafas se las clavó, el vecino de enfrente

salió y llamó a la ambulancia que dijo que tardaría mucho. La sentó en la acera y el

vecino llamó a la policía que está muy cerca del lugar y vino la Policía, volvió a

llamar a la ambulancia y le dijeron lo mismo. Dio la casualidad que pasaba una

señora que la conocía y sabía donde tenía la tienda el hijo y en 5 minutos el hijo

estaba allí. Y él ya se fue a comprar. No sabe donde vive la señora ni donde vivía el

hijo. El lugar es el núm. x de [?]. Dice que llevaba un tiempo abierto y él se había

tropezado. Dice que se lo dijeron a un policía con anterioridad que dijo que se

encargaba de todas las anomalías. En otros lugares lo arreglan más rápido. Exhibidas

fotografías es el lugar de la caída pero había más sangre. Dice que donde está la

sangre no, que es un metro más atrás [...].

A preguntas de su letrada era por la tarde sobre las 18 h y el señor salió del nº 12 (el

que llamó a la policía) ya que él no llevaba móvil.

En este acto manifiestan que la hija no ha podido venir por motivos laborales. Por lo

que se renuncia.

Mentre que la senyora M. M. C. es ratifica en la seva reclamació, i consta en acta que:

Manifiesta que recuerda como se cayó. Iba por la acera, iba andando y se encontró

con una baldosita de las que tienen cuadrados que estaba levantada y cayó. Dice que

unos que pasaban por allí, le ayudaron a levantarse que estaba un poco retirado de su

domicilio y se hizo daño en el hombro. Muestra la cicatriz. Dice que la operaron y

estuvo un rato en el suelo, le dieron calmantes iba al médico. Dice que era al

mediodía, se iba a caminar un rato. Que suele ir siempre un rato a caminar para no

estar parada.

8. Mitjançant un ofici de 4 de febrer de 2014 s?atorga el tràmit de vista de l?expedient i

audiència a la interessada per un termini de quinze dies. Aquest escrit es notifica a la

reclamant el 13 de febrer de 2014.

9. El 25 de febrer de 2014, l?advocada de la reclamant presenta un escrit d?al·legacions

en què manifesta que del contingut de l?expedient es desprèn que han quedat

degudament acreditats els fets objecte de reclamació i la responsabilitat de l?Ajuntament

de Palma.

10. S?incorporen a l?expedient dues consultes telemàtiques internes fetes pel Servei de

Responsabilitat Patrimonial el 7 d?octubre de 2015. La primera d?aquestes consultes

s?adreça al Servei d?Atenció Telefònica de l?Ajuntament mateix per saber si amb

4

anterioritat a la data dels fets hi havia notificacions de desperfectes al carrer x, en cas

afirmatiu, quin era el desperfecte de la vorera. La resposta d?aquest servei és la següent:

Consultada la nostra base de dades del Gestor d?Incidències GIN, no ens consta cap

notificació de desperfectes al carrer x, amb anterioritat al 30 de març de 2011.

La segona consulta va dirigida a la unitat de Gestió Documental Interna de la Policia

Local en els termes següents:

Demana si amb anterioritat al GIM núm. x que consta a l?informe amb número de

registre NI: X/2011 consta coneixement i notificació de dit desperfecte.

Aquesta sol·licitud te conseqüència a la testifical de declaració d?un testimoni a

l?expedient que s?ha tramitat.

També us deman si va ser el Jutjat qui us va demanar informe, ja que consta a

l?expedient el trasllat del qual adjuntam còpia

La resposta del servei és la següent:

Una vegada consultats els arxius dels anys 2011 i 2010, no ens consta cap

informació al respecte. El Jutjat va demanar informació i això va esser traslladat a la

unitat d?oficis judicials.

11. Tenint en compte que s?han incorporat nous informes a l?expedient amb posterioritat

al tràmit d?audiència que s?havia concedit, la cap del Servei de Responsabilitat

Patrimonial, per delegació de la Secretaria General i mitjançant un ofici de 4 de febrer

de 2016, remet una còpia dels informes esmentats a la part recurrent i li concedeix un

nou termini d?audiència de deu dies per formular al·legacions i presentar els documents

i justificants que consideri oportuns. Durant aquest període no consta que es presentàs

cap nou escrit d?al·legacions.

12. El 27 d?abril de 2016, l?advocada de la reclamant presenta un escrit en què

manifesta que el mes d?octubre de 2015 va comparèixer personalment a les oficines de

l?Ajuntament per interessar-se per l?estat de tramitació de l?expedient, i li comunicaren

que estava pendent que se sol·licitàs l?informe preceptiu del Consell Consultiu de les

Illes Balears. Segons l?advocada, malgrat que va efectuar amb posterioritat diverses

visites i trucades telefòniques a les oficines municipals, no li consta que s?hagi dut a

terme aquest tràmit, per la qual cosa demana que es faci al més aviat possible.

13. El 29 de juny de 2016, la instructora de l?expedient formula una proposta de

desestimació de la reclamació presentada per la senyora M. M. C. per manca de nexe

causal.

14. El 13 de juliol de 2016, va tenir entrada en aquest òrgan consultiu la petició de

dictamen formulada pel batle de l?Ajuntament de Palma.

II. CONSIDERACIONS JURÍDIQUES

5

Primera

El batle de Palma està legitimat per demanar el dictamen al Consell Consultiu i aquest

és competent per emetre?l, d?acord amb el que disposa l?article 18.12.a i 21 de la Llei

5/2010, de 16 de juny, reguladora del Consell Consultiu de les Illes Balears, sempre que

la quantitat objecte de la reclamació d?indemnització per danys i perjudicis sigui

superior a 30.000 euros. En aquest cas, s?ha demanat una indemnització de 40.850,51

euros i, per tant, cal considerar que el dictamen té caràcter preceptiu.

Segona

La reclamant, la senyora M. M. C., té legitimació per iniciar el procediment, com a

lesionada i perjudicada, i per tant té la condició d?interessada d?acord amb l'article

31.1.a de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions

públiques i del procediment administratiu comú.

La legitimació passiva correspon a l?Ajuntament de Palma, perquè els danys reclamats

(produïts en un carrer d?aquest municipi) estan relacionats amb la prestació d?un servei

públic com és la conservació i el manteniment de les vies públiques municipals, segons

expressa l?article 29.2.h de la Llei 20/2006, de 15 de desembre, municipal i de règim

local de les Illes Balears, en relació amb l?article 25.2.d de la Llei 7/1985, de 2 d?abril,

reguladora de les bases del règim local.

L?òrgan competent per resoldre la reclamació és el batle de l?ajuntament davant el qual

es formula la reclamació per responsabilitat patrimonial, d?acord amb l?article 22.1.s de

la Llei 7/1985 esmentada i l?article 41.27 del Reglament d?organització i règim jurídic

de les entitats locals, aprovat pel Reial decret 2568/1986, de 28 de novembre, segons els

quals el batle té les competències que les lleis assignen al municipi i no atribueixen a

altres òrgans municipals. Tot això sens perjudici del que estableixen els articles 12 i

següents de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, pel que fa a l'exercici, la delegació i la

possible avocació de les competències.

En relació amb la interposició de la reclamació, tot i que l?escrit d?interposició es va

presentar l?11 de febrer de 2013 i la caiguda havia tingut lloc el 30 de març de 2011,

podem entendre que el tractament mèdic i la determinació de l?abast de les seqüeles no

es va produir fins al 27 de febrer de 2012, tal com consta en l?informe del Servei de

Rehabilitació, per la qual cosa l?acció no resultaria extemporània, ja que s?hauria

presentat dins el termini d?un any establert en l?article 142.5 de la Llei 30/1992.

S?han acomplert, en general, els tràmits exigits per la Llei 30/1992 i pel Reial decret

429/1993, de 26 de març, pel qual s?aprova el Reglament dels procediments de les

administracions públiques en matèria de responsabilitat patrimonial. En concret, s?ha

obtingut l?informe sobre els fets del Servei Municipal de Vialitat i de la Policia Local i

s'ha conferit a la part interessada el tràmit d?audiència, que ha aprofitat, i s?ha emès la

proposta de resolució corresponent. No obstant això, s?ha d?advertir, com ja s?ha fet en

anteriors ocasions (vegeu per exemple els dictàmens 109/2014 i el 133/2014), que la

corporació municipal ha excedit àmpliament el termini establert en l'article 13.3 del

6

Reial decret 429/1993, de 26 de març, per resoldre el procediment (sis mesos). D?altra

banda, tampoc no consta en l?expedient cap resolució emesa pel batle o persona en qui

delegui mitjançant la qual s'admet la reclamació que formulà la interessada (cosa que

determina l'inici del procediment a instància de part de conformitat amb l'article 6 del

Reial decret 429/1993 esmentat), es nomena la instructora i se n'ordena la notificació a

la reclamant, encara que, amb posterioritat, consta que la cap del Servei de

Responsabilitat Patrimonial (que actua per delegació de la Secretaria General) ha

notificat a la reclamant l'obertura del període probatori i l'admissió dels mitjans de

prova, per la qual cosa es considera, en certa manera, esmenada la irregularitat

procedimental anterior no invalidant. Tot això, sens perjudici d'advertir a la corporació

municipal que en properes ocasions tengui en compte les observacions anteriors (no

essencials) en la tramitació d'aquest tipus de procediments.

Així mateix, s?observa que en la proposta de resolució no hi figura la quantificació,

d?una manera subsidiària, de la indemnització que pertocaria en el cas d?una eventual

estimació total o parcial de la reclamació, aspecte que es considera recomanable per tal

de proporcionar al Consell Consultiu tots els elements per emetre el dictamen sol·licitat.

Tercera

El règim jurídic substantiu de la responsabilitat patrimonial de l?Administració pública

està constituït, fonamentalment, per l?article 106.2 de la Constitució espanyola, els

articles 139 i següents de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les

administracions públiques i del procediment administratiu comú i, en l?àmbit de les

corporacions locals, per l?article 54 de la Llei 7/1985, de 2 d?abril.

L?aprovació de la Llei 39/2015, d?1 d?octubre, del procediment administratiu comú de

les administracions públiques, no afecta el supòsit plantejat perquè, d?una banda, la

disposició final setena d?aquesta Llei fixa, amb caràcter general, un període de vacatio

legis d?un any d?ençà que fou publicada en el Butlletí Oficial de l?Estat (publicació que

va tenir lloc en el BOE núm. 236, de 2 d?octubre) i perquè, de l?altra, la disposició

transitòria tercera preveu que la dita Llei tampoc no s?aplicarà als procediments que ja

s?han iniciat quan entri en vigor, els quals es continuaran regint per la normativa

anterior.

Els elements coincidents en el reconeixement de la responsabilitat de les

administracions públiques són:

a) La realitat efectiva de la lesió o del perjudici causat, avaluable econòmicament i

individualitzat respecte d?una persona o un grup de persones.

b) Aquesta lesió és conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis

públics en una relació de causa i efecte, sense intervenció d?elements estranys que

puguin influir-hi i alterar-ne el nexe causal.

c) L?absència de força major.

7

d) El perjudicat no té el deure jurídic de suportar el dany.

Quarta

Correspon a la part reclamant la càrrega de la prova, que ha d'acreditar la realitat dels

fets, els danys efectius produïts i la relació de causalitat existent entre aquests i aquells.

Tanmateix, de vegades resulta difícil per als particulars aportar les proves que

determinen amb certesa els fets relatats i, per això, en cada cas s?ha de calibrar, en vista

de l?esforç probatori de la part reclamant, si els indicis de prova permeten arribar a un

convenciment sobre les circumstàncies de l?accident. En concret, i en relació amb els

aspectes probatoris, aquest òrgan assessor, en el Dictamen núm. 93/2009, estableix:

Sens dubte, una de les qüestions fonamentals en els procediments instruïts en

matèria de responsabilitat patrimonial de l?Administració és la pràctica de la prova

en relació amb els elements fàctics integradors de la realitat dels danys i amb la

imputació d?aquests a l?Administració. I és per això que l?article 6, en l?apartat 1,

segon paràgraf, in fine, del Reglament aprovat pel Reial decret de 26 de març de

1993, relatiu a les proves que s?han de practicar, puntualitza que en l?escrit

generador de les actuacions la persona interessada ?quan l?expedient s?incoï a

instància de part? ha de concretar els mitjans de prova de què pretengui valer-se.

Però és igualment important que l?òrgan competent pugui demanar al sol·licitant la

modificació o la millora dels termes de la sol·licitud (article 71.3 de la Llei 30/1992)

i que, en virtut del que disposa l?article 80.2 de la mateixa Llei 30/1992, «quan

l?Administració no consideri certs els fets al·legats per les persones interessades o la

naturalesa del procediment ho exigeix, l?instructor ha de disposar l?obertura d?un

període de prova per un termini no superior a trenta dies ni inferior a deu, a fi que

se?n puguin realitzar les que jutgi convenients». És durant la fase probatòria de la

instrucció quan correspon aconseguir totes les dades necessàries per formular una

proposta de resolució adequada a dret.

I encara sobre la rellevància de l?activitat probatòria de la part reclamant i de

l?Administració en els procediments per responsabilitat patrimonial a causa del

funcionament dels poders públics, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de les

Illes Balears, de 10 de desembre de 2013, diu:

En el proceso contencioso-administrativo rige el régimen que sobre la carga de la

prueba establece el artículo 217 de la Ley 1/2000, de Enjuiciamiento Civil

?artículo 60.4 y Disposición Adicional Primera de la Ley 29/1998.

Por tanto, corresponde a la parte recurrente la carga de probar la certeza de los

hechos de los que ordinariamente se desprenda, según las normas jurídicas a ellos

aplicables, el efecto jurídico correspondiente a las pretensiones de la demanda.

Y a la parte demandada le incumbe la carga de probar los hechos que, conforme a

las normas que les sean aplicables, impidan, extingan o enerven la eficacia jurídica

de los hechos de los que ordinariamente se desprenda el efecto jurídico

correspondiente a las pretensiones de la demanda.

Como es lógico, se encuentran excluidos de ser objeto de prueba tanto los hechos

notorios ?notoria non egent probatione? como los hechos negativos ?negativa

no sunt probanda.

8

Cada parte soporta, pues, la carga de probar los datos que, no siendo notorios ni

negativos y teniéndose por controvertidos, constituyen el supuesto de hecho de la

norma cuyas consecuencias jurídicas invoca a su favor.

Al propio tiempo, ha de tenerse presente que esas reglas de distribución de la carga

de la prueba puede intensificarse o alterarse, según los casos, en aplicación del

principio de la buena fe en su vertiente procesal.

Esa intensificación o alteración responde al criterio de la facilidad, es decir, a la

circunstancia de que unos u otros datos de hecho resulten de clara facilidad

probatoria para una de las partes y de difícil acreditación para la otra.

Cinquena

Fet aquest plantejament, és procedent analitzar si la reclamació instada reuneix els

requisits anteriorment esmentats. En primer terme, en relació amb els danys, figuren en

l?expedient diversos informes mèdics (entre d?altres, dels serveis de Traumatologia i de

Rehabilitació de l?Hospital Son Llàtzer). En aquesta documentació es posa de manifest

que la reclamant va patir una fractura proximal de l?húmer esquerre, motiu pel qual fou

intervinguda per col·locar-li una pròtesi a l?espatlla, però que finalment no va ser

suficient per evitar un cert grau de pèrdua de mobilitat. Més endavant, a pesar del

tractament pautat, també va presentar una paràlisi del nervi radial esquerre de caràcter

lleu. Es considera, per tant, que aquests danys han quedat provats documentalment i són

reals, efectius, susceptibles de ser avaluats econòmicament i individualitzats.

De fet, la reclamant també aporta un dictamen pericial, emès el 12 de febrer de 2013 per

un llicenciat en medicina i cirurgia i màster en valoració del dany corporal, sobre els

danys i les seqüeles. Aquest informe valora els danys i les seqüeles produïts per la

caiguda, entre els quals també inclou la cicatriu quirúrgica ?com a perjudici estètic

lleuger? i el ràpid empitjorament del deteriorament cognitiu que ha patit en els darrers

temps la recurrent, encara que el mateix dictamen reconeix sobre aquest aspecte i pel

que fa al nexe causal que «su imputabilidad es incierta aunque más que probable». En

concordança amb aquest informe mèdic, la interessada reclama un total de 40.850,51

euros, que es distribueixen en els conceptes següents:

? Días hospitalarios: 5 días a 69,61 euros. Total: 348,05 euros.

? Días impeditivos: 184 días a 59,60 euros. Total: 10.414,40 euros.

? Días no impeditivos: 145 días a 30,46 euros. Total: 4.416,70 euros.

? Prótesis total del hombro: 19 puntos.

? Parestesias Acras del MSI: 3 puntos.

? Agravación y/o descompensación de demencia no traumática: 7 puntos.

? Perjuicio estético ligero: 2 puntos.

Total valoración puntos:

? Secuelas concurrentes: 29 puntos a 844,62 ?/pto.: 24.493,98 euros.

? Secuelas perjuicio estético: 2 puntos a 588,69 ?/pto.: 1.177,38 euros.

Aquesta manera de valorar i quantificar les lesions per les quals es reclama una

indemnització basada en el barem que s?aplica en la quantificació de danys derivats

d?accidents de circulació (d?acord amb el Reial decret 8/2004, de 29 d?octubre, pel qual

9

s?aprova el Text refós de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació

de vehicles de motor, i amb les resolucions anuals d?actualització de les quanties

indemnitzatòries previstes en el barem del text legislatiu esmentat ?normativa que ha

patit una important modificació mitjançant la Llei 35/2015, de 22 de setembre, els

efectes de la qual, en el cas dels accidents de circulació, únicament s'apliquen a aquells

accidents produïts després de l'1 de gener de 2016, data d'entrada en vigor d'aquest

canvi legislatiu?) ha estat àmpliament acceptada per la doctrina i la jurisprudència a

l?hora de quantificar econòmicament els danys personals en els expedients de

responsabilitat patrimonial, atesa la manca d?altres sistemes de valoració, cosa que no

exclou altres criteris per fer-ho, en funció dels casos (Sentència del Tribunal Suprem de

25 de juny de 2007).

Ja s?ha indicat que la proposta de resolució gairebé no conté cap valoració dels elements

en què es basa la quantificació presentada (únicament recull la consideració següent: «Si

bé es discrepa del dictamen pericial de part, ja que es basa amb els informes que li

aporta la demandant, les seves consideracions no han estat contrastades directament

amb els professionals que varen atendre a la senyora M. M. C. Sobretot amb el

seguiment neurològic, molt important a aquest expedient i la falta de col·laboració de la

senyora M. M. C., segurament a causa del seu estat mental, amb la rehabilitació i

seguiment mèdic de la lesió. Totes aquestes circumstàncies s?han de tenir en compte per

la quantificació de la reclamació, que només es pot atribuir la lesió humeral, a més de la

valoració de una pericial de part, amb la lògica cautela, segons indica la

jurisprudència»), cosa que, com ja s?ha dit, impedeix a aquest òrgan consultiu contrastar

exhaustivament el punt de vista de l?Administració amb el de qui reclama.

Sisena

Una vegada confirmades les lesions patides, s?ha de valorar si els fets succeïren tal com

ha relatat la interessada i si hi ha o no relació de causalitat entre els danys patits i el

funcionament del servei públic municipal. Caldrà, doncs, ponderar les distintes

circumstàncies concurrents a partir de les dades contingudes en l?expedient.

La recurrent afirma que la caiguda i els danys subsegüents van ser conseqüència de

l?estat en què estava la vorera del carrer x per on transitava, en el qual hi havia rajoles

trencades i amb desnivells entre unes i altres. Per això, entén que l?Ajuntament, com a

entitat responsable del manteniment de la via, ha d?assumir els perjudicis que la caiguda

li ha ocasionat i indemnitzar-la per la quantia sol·licitada.

Per acreditar la realitat del sinistre ha aportat els documents mèdics abans esmentats i un

informe de la Policia Local en què figuren dues fotografies del lloc dels fets. Així

mateix, en l?escrit d?interposició de la reclamació, s?informa que hi ha dos testimonis de

la caiguda, i es facilita el nom i el número de document nacional d?identitat d?un dels

dos.

En la fase d?instrucció de l?expedient, l?Ajuntament incorpora els informes de la Policia

Local i dels serveis responsables del manteniment de la via pública i de l?atenció

10

telefònica i la gestió d?incidències. En l?informe del Servei de Vialitat s?indica que ja

s?han dut a terme els treballs de reparació de la vorera, mentre que tant els agents de la

Policia Local com els responsables del Servei d?Atenció Telefònica manifesten que no

tenen constància de cap notificació relacionada amb l?existència de desperfectes al lloc

dels fets amb anterioritat a la data de la caiguda de la reclamant. Així mateix, es practica

una prova testifical en què el testimoni acredita la caiguda i el lloc dels fets, encara que

també deixa constància d?una certa manca d?atenció de la interessada, ja que manifesta

que en el moment immediatament anterior a la caiguda la reclamant estava dient coses a

la neta del testimoni.

A l?hora de determinar l?existència o no de nexe causal, cal partir del fet que, d?acord

amb la legislació vigent en matèria de règim local, correspon a la corporació local la

cura, el manteniment i la conservació de la via pública, i és qui ha de vetlar per mantenir

els carrers lliures d?obstacles i en un estat d?utilització correcte per als vianants, per

garantir-ne la seguretat. També cal tenir present que la mera titularitat de la via pública i

la prova de l?existència d?uns danys no és suficient per entendre que hi ha una relació de

causalitat entre el funcionament del servei públic i el dany al·legat. En aquest context, la

imputació del dany, en termes generals, dependrà de l?estàndard de conservació de la

vorera i de l?entitat del desperfecte ?en el sentit de considerar-lo suficient per generar

un risc als vianants que no sigui fàcilment superable?, i de la conducta de la víctima

?que ha de caminar amb una mínima diligència i pel lloc habilitat per fer-ho.

Convé recordar que, en casos semblants a aquest, la jurisprudència, de forma reiterada,

manifesta que, perquè el dany sigui antijurídic, cal que el risc provocat pel servei públic

sobrepassi els estàndards de seguretat exigibles conforme a la consciencia social

(Sentència del Tribunal Suprem de 15 de desembre de 1997). En aquest sentit, el

Tribunal Suprem (por totes, la Sentència de 5 de juny de 1998) ha recordat que no és

conforme al dit principi de responsabilitat patrimonial objectiva generalitzar-lo més

enllà del principi de causalitat, encara que de forma mediata, indirecta o concurrent, de

manera que, perquè hi hagi responsabilitat patrimonial, és imprescindible que hi hagi un

nexe causal entre l?actuació de l?Administració i el resultat lesiu o danyós produït, i que

la socialització de riscs que justifica la responsabilitat objectiva de l?Administració quan

actua al servei dels interessos generals no permet estendre aquesta responsabilitat fins a

cobrir qualsevol esdeveniment.

Segons el que disposa l?article 25.2 de la LRBRL, correspon a l?Administració

municipal prestar el servei de pavimentació de les vies públiques urbanes i la

conservació dels camins i les vies rurals en condicions que garanteixin la seguretat dels

qui les usen i freqüenten, i és responsable, en principi, de les conseqüències lesives

derivades del seu estat defectuós. Ara bé, segons els principis abans exposats, el servei

públic de manteniment i conservació de les vies públiques, siguin urbanes o rurals, en

absència d?estàndards objectius legalment imposats, s?ha de considerar en termes de

raonabilitat i els límits han d?estar adaptats a la naturalesa i la finalitat de l?objecte sobre

el qual recau.

11

De les fotografies i els informes incorporats a l?expedient es desprèn que el desperfecte

de la vorera i el desnivell entre les rajoles no tenen entitat suficient per ser considerats

un risc per als vianant que no pugui ser fàcilment superat ni suposen un element perillós

per al trànsit de les persones. Així mateix, tampoc es té constància que altres vianants

hagin patit caigudes semblants en el mateix lloc dels fets objecte de la reclamació. No es

dedueix, per tant, que el fet de transitar per l?indret assenyalat exigís un nivell d?atenció

superior en els termes establerts conforme als estàndards d?exigència social.

Tal com s?ha explicat, la jurisprudència reitera de manera clara l?exigència d?un nexe de

causalitat adequada, superant la teoria de la causalitat immediata, directa i exclusiva.

Així, doncs, altres factors distints a l'acció o omissió administrativa poden tenir

influència en la producció del dany. Quan això succeeix i hi ha una concurrència de

causes, imputables unes a l?Administració i altres a persones alienes o a la perjudicada,

aleshores s?imposen criteris de compensació per quantificar els danys produïts en el cas

examinat. En concret, la Sentència de la Sala Contenciosa Administrativa, Secció

Quarta, de l?Audiència Nacional, de 8 d?abril de 1998, ensenya:

En definitiva, a la causación del evento dañoso cooperaron varias circunstancias,

algunas de las cuales derivadas del funcionamiento del Servicio. Y en esta situación,

la jurisprudencia (Sentencia de 22 junio 1988 [RJ 1988\4752]), ha destacado que la

nota de exclusividad (referida al funcionamiento del Servicio) debe ser entendida en

sentido relativo y no absoluto, pues si esta nota puede exigirse con rigor en

supuestos dañosos acaecidos por funcionamiento anormal, el hecho de la

intervención de un tercero o la concurrencia de concausas imputables, unas a la

Administración y otras a personas ajenas e incluso al propio perjudicado, imponen

criterios de compensación para atemperar la indemnización a las características

concretas del caso examinado.

La conducta de la víctima és un dels elements que, segons la incidència que tengui, pot

arribar a rompre el nexe causal o, en el cas de considerar-se concausa, a moderar la

quantia de la indemnització que ha de fer efectiva l?Administració.

La doctrina jurisprudencial s'ha pronunciat en reclamacions interposades contra

l?Administració per danys patits per vianants i manté que caminar per una zona pública

no elimina el deure de vigilància d'aquests. Com ja hem dit en altres ocasions (per

exemple en els dictàmens 112/2013 i 23 i 121/2014, entre altres), qualsevol persona està

obligada a una correcta i adequada diligència. Transitar per carrers i vies públiques no

elimina el deure de vigilància sobre les circumstàncies i condicions en què estan

aquests. En aquest sentit, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, de 23 de

juliol de 2009, en relació amb els danys patits per vianants, considera:

TERCERO. Sobre la responsabilidad patrimonial de las Administraciones Públicas

por los daños sufridos por los peatones en las vías públicas.

El Ayuntamiento se encuentra obligado a mantener las vías públicas abiertas a la

circulación peatonal y viaria.

Además, esas vías públicas deben encontrarse en condiciones tales de

mantenimiento para su fin específico que la seguridad de quienes las utilizan se halle

12

normalmente garantizada ?artículo 25.2.d de la Ley 7/85?. De ese modo, los

obstáculos a la normal circulación, sea peatonal o de vehículos, precisan la adopción

de medidas de señalización adecuadas o la adopción de medidas pertinentes de

prevención.

Con todo, el peatón también tiene un deber de diligencia, siendo ésta la que, en

expresión del Código Civil, corresponde al buen padre de familia. Ese deber de

diligencia, que se desprende de lo previsto en el artículo 1902 del Código Civil y

que bien cabría especificar mediante ordenanza municipal, al fin, comporta que el

peatón tiene que ser consciente de sus actos, esto es, que el peatón, desde luego,

tiene que ser prudente y, por tanto, que el peatón tiene que mirar por dónde camina y

qué es lo que pisa.

Por consiguiente, en todos los casos de accidentes por mal estado de la vía pública

no basta con la constatación del desperfecto sino que debe también ponderarse en

qué medida ha cooperado en el daño ?o ha sido decisiva? la actuación negligente

de la víctima.

En el Dictamen del Consell d?Estat 252/2012, de 24 d?octubre, es fan les consideracions

següents en relació amb la caiguda d?un vianant:

Sin que proceda cuestionarse que la caída de la perjudicada se produjera en el lugar

y tiempo alegados ?puesto que la propia Administración tampoco lo pone en duda,

aun cuando la policía local no tenga constancia de ello?, es lo cierto que la cuestión

principal que debe dirimirse es si, tal y como alega la reclamante, la causa de sus

lesiones ha sido el mal estado de la vía pública, al estar levantada una baldosa.

Mediante la observación de las fotografías aportadas por la perjudicada junto a su

reclamación se observa el estado del firme donde la interesada sitúa su caída, y que

describe indicando la existencia de un desnivel provocado por una baldosa

levantada, incidencia que apenas se distingue en la imagen pero cuya entidad se

señala detalladamente por el Servicio de Mantenimiento en su informe de fecha 30

de mayo de 2012, al comprobar que en la zona de referencia existía «una pequeña

ceja de apenas 3 milímetros». Este pequeño desnivel en el suelo donde la interesada

alega que tropezó no resulta idóneo o susceptible de provocar una caída como la que

sufrió aquélla, cuyo resultado fue la fractura de su nariz, si se emplea una diligencia

normal y adecuada al transitar por una vía pública.

Profundizando en el título de imputación mantenido por la afectada, conviene apelar

a la doctrina plasmada por diversos órganos jurisdiccionales en la resolución de

reclamaciones de responsabilidad patrimonial planteadas por caídas sufridas por

peatones a consecuencia de desperfectos existentes en las aceras.

Así, el Tribunal Superior de Justicia de Castilla y León manifestaba en sentencia de

23 de diciembre de 2005 (JUR 2006\20432), reiterando su doctrina en posteriores

pronunciamientos tales como las sentencias de 24 de marzo de 2006 ?JUR

2006\130604? y de 19 de enero de 2010 ?JUR 2010\114268?, que ?la sala

ofrece diferentes criterios que permite calificar como jurídica ?soportable? o

antijurídica una lesión. Y si un administrado cae al suelo a causa de una

irregularidad insignificante de la acera, debe soportar las consecuencias de esa

caída, por infortunada que sea. Esas consecuencias, esa lesión no será antijurídica,

pues caerse al suelo es algo que a toda persona le ocurre bastantes veces en su

vida. Otro caso será si la caída viene causada por un desperfecto grave, serio,

peligroso o suficientemente generador de riesgo para que, causalidad aparte,

merezca el desplazamiento del riesgo de caída propio de toda deambulación a la

esfera de la responsabilidad de las administraciones públicas. [...].

13

Por lo tanto, como se ha dicho en otros pronunciamientos de este tribunal, no puede

pretender el administrado que la superficie de las aceras, o sus bordillos se

encuentre en un absoluto alineamiento, totalmente rasante y carente de la más

nimia irregularidad. La existencia de irregularidades en las aceras o en sus

bordillos es inevitable en toda población. En los bordillos hay diferentes rasantes,

superficies, texturas y niveles, por consecuencia de la adaptación de los bordillos a

las necesidades de los discapacitados y la posterior supresión de las barreras

arquitectónicas, que implican rebajes y desniveles pronunciados. La pavimentación

de vías urbanas responde a la necesidad no sólo de garantizar unas objetivas

condiciones de salubridad del entorno, sino también de garantizar condiciones

objetivas de seguridad: seguridad para el tránsito de vehículos y seguridad para el

tránsito de las personas que es el caso. Y así, la existencia de unos ligeros daños en

el cemento que sujeta la alcantarilla, de muy escaso tamaño, (son sólo grietas, pues

los trozos de argamasa no están sueltos) donde no hay hueco posible donde

introducir el pie, desperfectos que se dan en una banda longitudinal de perfil

cóncavo, que delimita la zona de aparcamientos a la vez que recoge las aguas

pluviales hacia la propia alcantarilla, no supone por si sólo un obstáculo

esencialmente peligroso.

Cierto es que sería deseable su inexistencia, pero entonces estaríamos exigiendo la

perfección absoluta. No podemos pretender que ese nimio, insignificante defecto

suponga la creación de un riesgo tan relevante que haga surgir la responsabilidad

del municipio demandado. [...]

La posibilidad de caerse en una acera surge desde el mismo momento en que se

transita por ella, sin que las consecuencias de esa caída puedan ser imputadas sin

más a la administración responsable. Del mismo modo que existe la posibilidad de

tropezar en el interior de una vivienda. Los tropiezos, sin mayores consideraciones,

son consustanciales al deambular humano y la administración (o el particular si se

tropieza en su vivienda o en su finca) no tiene el deber de indemnizar la totalidad de

los tropiezos que se producen en las calles. Únicamente indemnizará aquellos

tropiezos que generen lesiones antijurídicas; que el ?tropezado?, el ciudadano no

tenga la obligación de soportar, y esto se determinará por medio de los criterios

antedichos.?

Es preciso citar igualmente la sentencia del Tribunal Superior de Justicia de

Andalucía de 27 de septiembre de 2007 (JUR 2008\128424) que expresa que

?tampoco se aprecia relación de causalidad entre el rebaje de la acera, máximo 2 ó

3 cms., que es menor en altura al que existe entre cualquier acera y la

correspondiente calzada, y la caída de la peatón, pues no se trataba de un socavón

o un agujero apreciable, sino de una pequeña rebaja en la superficie, ocasionada,

como se ha dicho, por la pérdida de varias losetas de la acera. De forma que, a

criterio de este Tribunal, no por pisar allí ha de caerse necesariamente o por lógica

una persona, sino que concurrió descuido o inadvertencia de la peatón, al igual que

puede uno caerse al pisar una simple piedra, resbalarse al bajar el bordillo de una

acera, o subir un escalón. El pequeño desnivel al que aludimos repetidamente, no

tiene nada que ver con el funcionamiento, normal o anormal, del servicio público.

Lo contrario extendería la responsabilidad de los entes públicos a límites rayanos

en lo absurdo, por ejemplo, si uno tropezase en una loseta que sobresaliese respecto

a la contigua, teniendo en cuenta los cientos de millones de ellas que tapizan el

suelo de nuestras ciudades?.

Por su parte, el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña afirmaba en sentencia de

20 de noviembre de 2006 (JUR 2007\139961) que ?dicha responsabilidad solo

surge cuando el obstáculo en la calle supera lo que es el normal límite de atención

exigible en el deambular, por no ser exigible como fundamento de una reclamación

de responsabilidad patrimonial una total uniformidad en la vía pública, sino que el

14

estado de la vía (hablando en un sentido comprensivo de acera y calzada) sea lo

suficientemente uniforme como para resultar fácilmente superable con un nivel de

atención exigible socialmente pues de otra forma se estaría haciendo un

llamamiento a la falta de responsabilidad individual pese a constituir esa

responsabilidad uno de los fundamentos de la vida social, debiendo por tanto entrar

en el estudio a la vista de las concretas circunstancias del caso de si el accidente fue

efectivamente debido a las circunstancias de la vía o por el contrario resulta

imputable a una falta de atención o cuidado exigible a la reclamante. En el presente

caso, a la vista de la documental aportada, entendemos que las irregularidades

mostradas en la calzada, son obstáculos que prestando la atención socialmente

exigible al deambular deberían haber sido superados o evitados sin ninguna

dificultad, no pudiendo por ello conforme a lo anteriormente expuesto apreciar la

responsabilidad patrimonial reclamada?.

Ante tales circunstancias y teniendo en cuenta la doctrina expuesta, hay que concluir

que no existe relación de causalidad entre el daño sufrido por la reclamante y el

funcionamiento del servicio público de conservación y pavimentación de las vías

públicas [?], por lo que procederá desestimar la reclamación de responsabilidad

patrimonial examinada.

I el Tribunal Suprem, en la Sentència de 13 de abril de 1999, diu:

La objetiva contemplación del relato fáctico consignado por la Sala de Instancia y

transcrito parcialmente en el fundamento anterior, del cual necesariamente hemos de

partir en casación, pues el error en la valoración de la prueba no está recogido entre

los motivos que relaciona el artículo 95.1 de la Ley Jurisdiccional y las

apreciaciones fácticas incorporadas en la sentencia sólo pueden ser eficazmente

combatidas cuando se invoque la infracción de concreta norma valorativa de la

prueba o el resultado obtenido se considere ilógico, arbitrario o inverosímil como

contrario a la sana crítica, aquella contemplación, decimos, determina nuestra

convicción de que no cabe imputar a las obras municipales que se desarrollaban las

lesiones sufridas por la parte recurrente, pues si una «mínima atención que se

hubiese prestado [...]» habría bastado para apreciar el desnivel y, consecuentemente,

evitar el tropezón, parece evidente que se produjo en realidad por causa de la propia

lesionada (distracción).

En el cas objecte d?aquest dictamen, la senyora M. M. C. pateix una caiguda en un lloc

que li era conegut, en un moment del dia ?al voltant de les 18 hores? en què la

visibilitat era bona, per la qual cosa entenem que, si hagués aplicat una mínima

diligència i atenció, probablement hauria superat la irregularitat del paviment i hauria

pogut evitar la caiguda.

D?altra banda, el reparament posterior del desperfecte, com sembla que ha estat aquest

cas, no implica reconèixer automàticament la responsabilitat patrimonial pel

funcionament anormal del servei, sinó que suposa una mesura de prevenció. Quan

l?Administració duu a terme una millora de la zona controvertida, no vol dir que

comporti necessàriament reconèixer que l?estat del paviment en qüestió fos generador

de la responsabilitat atribuïda a l?Administració.

Les consideracions anteriors, per tant, no permeten atribuir ni imputar a l?Ajuntament de

Palma els danys patits per la reclamant, la qual cosa porta a concloure que el dany que

15

s?al·lega no és constitutiu d?una lesió causada per una manca de prestació o una

prestació insuficient de cap servei públic.

III. CONCLUSIONS

1a. El batle de Palma està legitimat per formular la consulta i el Consell Consultiu és

competent per emetre el dictamen, amb caràcter preceptiu.

2a. La reclamació d?indemnització s?ha interposat dins el termini establert i en la forma

escaient, i per una persona legitimada per fer-ho; el procediment s?ha tramitat observant,

en termes generals, les disposicions legals i reglamentaries que hi són aplicables, i el

batle de Palma és competent per resoldre?l.

3a. És procedent desestimar la reclamació per responsabilitat patrimonial formulada per

la senyora M. M. C. pels danys i perjudicis derivats d?una caiguda a la via pública i que

la interessada atribueix al deficient estat de la vorera.

4a. Les conclusions anteriors s?han de considerar substancials a l?efecte d?utilitzar, en la

resolució que es dicti en el procediment, la fórmula que correspongui d?acord amb

l?article 4.3 de la Llei 5/2010, de 16 de juny.

Palma, 6 de setembre de 2016