Auto CIVIL Nº 111/2015, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 672/2014 de 05 de Marzo de 2015

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ SEGONA

GIRONA

Rotlle núm. 672/2014

Actuacions núm. 1129/2012

JUTJAT PRIMERA INSTÀNCIA 4 GIRONA (ANT.CI-4)

Classe: Execució Hipotecària

INTERLOCUTÒRIA NÚM. 111/2015

Il·lms. Srs.:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, cinc de març de dos mil quinze

Aquesta Sala ha vist el rotlle d'apel·lació núm. 672/2014 en el qual ha intervingut com a part apel·lant Daniela , representada per la Procuradora MA. ÀNGELS VILA REYNER, i pel Lletrat JORDI CASADEVALL FUSTE, i com a part apel·lada BANCO BILBAO VIZCAYA ARGENTARIA, S.A., representada pel Procurador JOAQUIM GARCÉS PADROSA i pel Lletrat JOSÉ MANUEL JIMÉNEZ LÓPEZ.

Antecedentes

PRIMER.Aquest procés es va iniciar arran de la demanda presentada en nom de BANCO BILBAO VIZCAYA ARGENTARIA, S.A., contra Daniela , Florentino i Manuel .

SEGON.La interlocutòria que posa fi a la primera instància diu en la seva part dispositiva:'Desestimando, como desestimo la opoosición planteada por la representacion procesal de Daniela , contra la ejecucion despachada a instancia de BBVA SA , debo acordar y acuerdo que siga adelante la tramitacion del proceso de ejecucion , y condeno al ejecutado al pago de las costas causadas'.

TERCER. En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiència Provincial, aprovades per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el coneixement d'aquest recurs ha correspost a la Secció Segona.

QUART. En la tramitació s'han observat les normes processals aplicables en aquesta classe de recurs, i les parts han efectuat les al·legacions que es poden veure en els respectius escrits presentats en aquesta segona instància. Es va assenyalar per a la deliberació i la votació del recurs el dia 4/3/15.

CINQUÈ. Conforme al que disposen les normes de repartiment, es va designar ponent d'aquest recurs l'Il·lm. Sr. JAUME MASFARRÉ COLL .

Fundamentos

PRIMER. La part recurrent planteja la manca de legitimació activa de la part executant i l'incompliment d'aparèixer com a titular registral del crèdit hipotecari.

D'entrada cal dir que les qüestions plantejades tenen difícil encaix en allò que l' article 695.4 LEC estableix com a possibles motius d'apel lació en aquest tipus de processos (decisions referides a valorar l'existència de clàusules abusives). En tot cas, aquesta Sala ja s'ha pronunciat en el sentit de permetre l'actuació de l'executant quan ens trobem davant d'una successió a títol universal en la transmissió dels crèdits. Podem citar, entre d'altres, el que dèiem en la nostra interlocutòria de data 13/2/2013: 'La problemàtica que es planteja en aquesta alçada ja ha estat analitzada per diferents Audiències i ha donat peu a resolucions contraposades. El supòsit que es planteja és el de la presentació d'una demanda d'execució hipotecària per part d'una societat que no és la que figura en el Registre de la Propietat com a concessionària del préstec, sinó que és la societat a favor de la qual es va segregar tot el negoci financer que, en el nostre cas, pertenyia a la 'Caja de Ahorros del Mediterráneo'. Banco Cam Sau, ara recurrent, és successora a títol universal de la totalitat del patrimoni de Caja de Ahorros del Mediterráneo en els termes establerts a l'escriptura pública de data 21 de juny de 2001.

La part recurrent defensa que d'acord amb la normativa de la Llei 3/2009, de 3 d'abril sobre modificacions estructurals de les societats mercantils (en especial, el seu article 71 ) el traspàs en bloc per successió universal d'una o varies parts del patrimoni d'una societat no pot ser equiparada a un supòsit de cessió de crèdits. Defensa que, en tot cas, aquesta successió per segregació legitimaria a Banco Cam SAU per reclamar dins del procés d'execució hipotecaria ( article 17 LEC ), sense que, en tot cas, la no inscripció de la que es pogués considerar cessió al Registre de la Propietat fos un impediment per aquest tipus d'actuació judicial des del moment en què el Tribunal Suprem no ha considerat aquesta inscripció com a constitutiva de la cessió, sinó merament declarativa. Fa cita de les sentències del Tribunal Suprem i de les Audiències que segueixen el criteri que defensa en aquesta alçada.

L' article 149 de la Llei Hipotecaria esmentat estableix el següent:'El crédito o préstamo garantizado con hipoteca podrá cederse en todo o en parte de conformidad con lo dispuesto en el art. 1526 del Código Civil . La cesión de la titularidad de la hipoteca que garantice un crédito o préstamo deberá hacerse en escritura pública e inscribirse en el Registro de la Propiedad.

El deudor no quedará obligado por dicho contrato a más que lo estuviere por el suyo.

El cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente'.

La interlocutòria de l'Audiència Provincial de Castelló de data 12/7/2012 en la qual es fonamenta la decisió d'instància estableix, sobre la base d'aquesta manca d'inscripció i d'altres arguments jurídics que la decisió d'instància extracta i als quals ens remetem per evitar reiteracions innecessàries, que Banco Cam Sau no té legitimitat per actuar en l'àmbit del procés d'execució hipotecària.

Malgrat que en la resolució esmentada es fan constar arguments jurídics de pes per tal de sustentar la decisió que es pren, el cert és que hi ha moltes resolucions d'Audiències que adopten el criteri contrari sobre la base, principalment, de la doctrina que ha establert el Tribunal Suprem pel que fa al caràcter no constitutiu de la inscripció de la cessió del crèdit al Registre de la Propietat i de la limitació dels efectes d'aquesta manca d'inscripció en relació a aquells tercers que, sense ser part del contracte, confien en l'aparença registral pel que fa a la titularitat del crèdit. Dit d'una altra manera, el Tribunal Suprem entén que la cessió no inscrita situa al creditor, davant del prestatari, en la posició que tenia el cedent sense necessitat d'inscriure registralment l'escriptura de cessió i, per tant, el legitima per actuar també dins l'àmbit del procés que ens ocupa.

En aquest sentit podem citar la STS 29/6/1989 (referida al llavors procés d'execució hipotecària de l' article 131 LH ) que diu el següent:'En lo que se contrae a pretendida infracción de las normas del Ordenamiento jurídico contenidas en la regla 2.ª- 1 y 4.ª-2 del artículo 131 de la Ley Hipotecaria y artículo 238, 3.º, de la Ley Orgánica del Poder Judicial EDL1985/198754 , a causa, bajo un aspecto, que, en contra de la tesis sostenida en el motivo que se examina, en el procedimiento judicial sumario cuya nulidad se solicita a medio del escrito de la demanda iniciadora del juicio motivador el recurso determinante de esta sentencia, se ha dado cumplimiento lo prevenido en el precitado epígrafe 1 de la regla 2.º del artículo 131 de la Ley Hipotecaria , pues se ha hecho constar en la demanda iniciadora del referido procedimiento judicial sumario, los hechos y las razones jurídicas determinantes de la certeza, subsistencia y exigibilidad del crédito de que se trata, así como a la exigencia del apartado 2 de la regla 4.º del indicado artículo 13 1, de exigirse constancia y no cancelación de la hipoteca a favor del ejecutante 'Banco V., S. A.', desde el momento que en la correspondiente certificación registral, emitida al respecto, expresamente se manifiesta que la hipoteca constituida sobre la finca objeto del aludicio procedimiento judicial sumario en que éste se basa se encontraba vigente y sin cancelar, y sin que, a fines de entender cumplimentada esta exigencia, sea obstáculo el que la hipoteca en cuestión figure con inscripción a favor de la entidad 'Banca V., S. A.' y no nominalmente a favor de la entidad 'Banco V., S. A.', promotora del tan citado procedimiento judicial sumario, pues que precisamente la cuestión de la cesión de tal hipoteca por 'Banca V., S. A.' a 'Banco V., S. A.', es el núcleo esencial del debate jurídico en cuestión, como consecuencia de la escritura pública de 24 de julio de 1969, otorgada por D. Anselmo , D. Eloy y D. Jaime , actuando en nombre y representación de la tan meritada 'Banca V., S. A.', y expresamente facultados en virtud de acuerdos de Junta General Universal de la misma, en sesiones de 28 de junio y 15 de julio de 1959, cumplimentando acuerdo de su disolución adoptado por unanimidad, previo informe favorable emitido por el Consejo Superior Bancario y propuesta en igual sentido formulada por el Banco de España, adjudicaron a 'Banco V., S. A.', bienes del activo social de 'Banca V., S. A.', como único - accionista, subrogándole, en la forma más amplia y que en derecho procede, en cuantos bienes, derechos y obligaciones de todo orden, presentes y futuros, puedan corresponder a la expresada entidad 'Banca V., S. A.', a cuyos efectos se entendería que 'Banco V., S. A.', se subrogaba universalmente en todo el contenido patrimonial y obligacional que existiere o pudiere existir en el futuro y que pueda corresponder a 'Banca V., S. A.', por lo que, en virtud de esa total adjudicación, en lo sucesivo será la expresada entidad bancaria adjudicatoria quien ostente todos y cada uno de los derechos y obligaciones, incluso situaciones transitorias o de hecho, que pudieran corresponder a la repetida entidad adjudicante, por el título que fuere, y cuya cuestión, en cuanto se estime generante de cesión de la hipoteca que dio origen a la tan meritada entidad 'Banco V., S. A.', confiere a ésta facultad legitimadora para ejercitar a su amparo el procedimiento judicial sumario que autoriza el artículo 131 de ta Ley Hipotecaria , por causa del fenómeno jurídico de la subrogación de derechos, inherentes además a la cesión de la invocada- hipoteca que implica, pues la exigencia de los precitados epígrafe 1 de la regla 2 .ª, y apartado 2 de la regla 4.º del artículo 131 de la Ley Hipotecaria hay que entenderla referida al que, por cualquier vehículo jurídico, y concretamente la subrogación por vía de cesión , ostenta el carácter de acreedor hipotecario, al contraerse el requisito de subsistencia y no cancelación simple y exclusivamente a acreditar la pervivencia del título que da base al ejercicio de la correspondiente acción hipotecaria, que ciertamente ha de corresponder a quien ostente, bien directamente, o por subrogación por vía de cesión , el crédito emanante de la hipoteca; y, bajo otro aspecto, porque esa legitimación que es de reconocer a 'Banco V., S. A.', para promover el procedimiento judicial sumario cuestionado, indudablemente produce como consecuencia que no se haya prescindido, en modo alguno, de normas esenciales del procedimiento establecido por la Ley, generantes de causa de nulidad equiparable por el número 3.º del artículo 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial EDL1985/198754 .

SEGUNDO.- Tampoco es de acoger el motivo segundo, formulado al amparo del número 5.º del artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil EDL2000/1977463 , y 5-4.º de la Ley Orgánica del Poder Judicial EDL1985/8754 , por alegada violación del principio de legalidad (constitucional y registral) contenido en el artículo 9.3 de la Constitución española EDL1978/3879 y artículos 149, 18 , 20 y 30 de la Ley Hipotecaria y 244 del su Reglamento, en relación con el artículo 1.256 del Código Civil EDL1889/1 , porque si ciertamente la normativa contenida en los indicados preceptos de la Ley Hipotecaria y de su Reglamento aluden a la exigencia de inscripción en el Registro de la Propiedad del crédito hipotecario cedido, ello hay que entenderlo en sus efectos con relación a terceros, puesto que en esta materia el Ordenamiento jurídico español, tanto en el orden civil como en el hipotecario, sigue la orientación, y consiguiente normativa, de que la inscripción es meramente declarativa, y en consecuencia, sólo robustece el título inscrito frente a dichos terceros a los efectos de la fe pública registral y por ello la inscripción no tiene valor constitutivo. tratándose de la cesión de créditos hipotecarios, como lo está poniendo de manifiesto el párrafo segundo del invocado artículo 149 de la Ley Hipotecaria cuando previene que 'el cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente ' significativo, como tiene declarado la Resolución de 22 de diciembre de 1945, de que el hecho de que el demandante actuase en el procedimiento judicial como cesionario del crédito hipotecario, no le priva de la condición de titular favorecido por la inscripción frente al demandado, aunque la cesión haya sido inscrita frente al demandado en fecha posterior, ya que el cesionario se subroga en todos los derechos del acreedor cedente , y por tanto asume la posición jurídica del acreedor hipotecario anterior y preferente al demandado; lo confirma el también invocado artículo 32 de la referida Ley Hipotecaria cuando se manifiesta en el sentido de que los derechos reales no inscritos en el Registro de la Propiedad no perjudicarán a tercero, determinando, como tiene declarado esta Sala en sentencias de 15 de abril de 1899 , 27 de octubre y 28 de noviembre de 1900 , 1 de junio de 1901 , 13 de junio de 1902 y 17 de enero de 1903 , que los títulos no inscritos en el Registro de la Propiedad pueden y deben ser estimados, cuando las personas a quienes perjudican no ostentan frente a ellos otros inscritos , dado que, en virtud de lo establecido en el artículo 33 de la referida Ley Hipotecaria , conforme tiene declarado esta sala en Sentencias de 11 de enero de 1888 , 26 de octubre de 1899 , 22 de diciembre de 1915 y 8 de marzo de 1922 , la inscripción : en el Registro de la Propiedad no es por si un titulo de derecho, sino corroboración y garantía de los que revisten tal solemnidad; lo corrobora el artículo 1.526 del Código Civil EDL1889/1 cuando indica que 'la cesión de un crédito, derecho o acción no surtirá efecto contra tercero, sino desde que su fecha deba tenerse por cierta en conformidad a los artículos 1.218 y 1.227' y 'si se refiere a un inmueble, desde la fecha de su inscripción en el Registro 'lo que,'a sensu contrario>, da a entender, como proclaman las sentencias de 16 de octubre de 1982 , 11 de octubre de 1983 y 23 de octubre de 1984 , que tal precepto se limita a expresar los. efectos contra terceros en cuanto a fecha de la cesión , pero no que prive de eficacia a la cesión entre el cesionario demandante y ejecutante del crédito hipotecario cedido y el demandado deudor hipotecario, de una parte en razón a que siendo la hipoteca un derecho de naturaleza real, es de afirmar que genera un derecho de realización de valor, con la característica, que ya apunta el artículo 1.858 del Código Civil EDL1889/1 , de ser un señorío típico que ejerce el titular hipotecario, o acreedor, que confiere el poder o facultad de hacerse con dinero a cargo de la cosa hipotecada, y de otra parte por tener la hipoteca un carácter accesorio del crédito, de modo que aquélla subsiste en tanto éste también subsiste, lo que atribuye al crédito la cualidad de elemento principal de la relación jurídica y lo lleva a, reconocer que corresponde a la misma persona que sea titular del crédito garantizado, al no ser la hipoteca un derecho independiente, o sea, con existencia propia, sino que vive al servicio de crédito, estando conectado a éste y que sigue su suerte y así viene calificado por el artículo 1.528 del Código Civil EDL1889/1.

TERCERO.- Lo expuesto en el precedente fundamento de Derecho lleva a reconocer, contrariando criterio de la parte recurrente, a que en manera alguna se ha producido en la sentencia recurrida infracción de lo establecido en el número 3 del artículo 9 de la Constitución española EDL1978/3879 , garantizador del principio de legalidad, como principio básico para el alcance de la seguridad jurídica, y mayormente si se considera que en el procedimiento judicial sumario que ha dado origen a la presente controversia se han cumplido las exigencias legalmente establecidas al respecto, desde el momento en que, de una parte, la escritura pública de 24 de julio de 1969, por la que tuvo cesión a la entidad 'Banco V., S. A.', con la consiguiente subrogación universal en todo el contenido patrimonial y obligacional que existiese o pudiese existir en el futuro y que pueda corresponder a la precitada 'Banca V., S. A.', evidente significa la cesión de la hipoteca que fue constituida por D. Victoriano en favor de aquélla, implicando en consecuencia la constancia de las circunstancias exigibles relativas a la inscripción , a las personas, a las fincas y a los derechos inscritos , pues para ello basta poner en conexión la precitada escritura de 24 de julio de 1969, de que emana la cesión de la referida hipoteca por el acreedor hipotecario 'Banca V., S. A.' a la entidad 'Banco V., S. A.', con la propia escritura formalizadora de la mencionada hipoteca; y, de otra parte, en razón a que la circunstancia de que el correspondiente Registro de la Propiedad no haya practicado inscripción del auto dictado el 14 de septiembre de 1982, como consecuencia del tan aludido procedimiento judicial sumario, por el que se aprobó el remate de la finca hipotecada, objeto de la actual controversia, en favor de 'Banco V., S. A.', y la cancelación de la hipoteca de que se viene haciendo mención y las verificadas después de expedida a efectos del aludido procedimiento certificación de cargas, puesto que los motivos aducidos para negar la práctica de inscripción de tal auto carecen de trascendencia para determinar la nulidad del procedimiento a que afecta; en primer lugar, porque el motivo registralmente alegado de que la hipoteca ejecutada conste constituida e inscrita a favor de 'Banca V., S. A.', persona distinta del 'Banco V., S. A.', actora en dicho procedimiento, sin que del Registro conste transmitido a esta última sociedad tal crédito hipotecario ejecutado, lo único que supone es la existencia de una circunstancia simplemente subsanable mediante la solicitud por dicha entidad cesionaria 'Banco V., S. A.', de práctica de la inscripción registral de la meritada cesión de hipoteca, presentando al efecto documentos precisos al respecto, al amparo de lo autorizado por el artículo 244 del Reglamento de la Ley Hipotecaria ; en segundo lugar, la no constancia de cumplimiento de lo dispuesto en el artículo 55 de la Ley de Arrendamientos Urbanos EDL1994/18384 , igualmente tan sólo significa un defecto subsanable, como revela el propio precepto arrendaticio, y en tercer lugar, debido a que el no acompañar declaración del arbitrio de plus valía o justificación de su pago o exención es un mero detecto fiscal, que como de tal índole puede ser cumplido y en consecuencia acreditado a efectos registrales en cualquier momento'.

També, en aquesta mateixa línia podem esmentar la STS de data 23/11/1993 , que amb cita d'altres anteriors, estableix el següent:'la omisión de los requisitos de forma establecidos en el art. 149 de la Ley Hipotecaria no da lugar a la nulidad, como ya declaró una antigua jurisprudencia ( Sentencia de 11 de mayo de 1905 ), reiterada en la Sentencia de 29 de junio de 1989 , expresiva de que 'el Ordenamiento jurídico español, tanto en el orden civil como en el hipotecario , sigue la orientación y consiguiente normativa, de que la inscripción es meramente declarativa, y en consecuencia sólo robustece el título inscrito frente a terceros a los efectos de la fe pública registral, y por ello la inscripción no tiene valor constitutivo tratándose de cesión de créditos hipotecarios , como lo está poniendo de manifiesto el párrafo tercero del invocado art. 149, cuando previene que el cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente' de donde se sigue el fracaso del motivo'.

Amb base a aquesta doctrina del Tribunal Suprem moltes Audiències, com hem dit, s'han posicionat en el sentit de reconèixer legitimació activa en aquests processos a les entitats que han succeït a la financera que havia subscrit el préstec, malgrat no haver inscrit aquesta transmissió del crèdit en el Registre de la Propietat (podem citar les SAP Alicante, secció 6ª, de 27/2/12 , Guipúscoa 17/6/2008 i La Rioja 27/6/2003 , entre d'altres).

També, sobre la base de la doctrina esmentada, la Sala ha d'establir la legitimitat de la recurrent per iniciar el procés d'execució hipotecari i, per tant, estima el recurs interposat. '

Per les raons esmentades cal desestimar aquest primer motiu d'apel lació.

SEGON. La part executada considera que la clàusula de venciment anticipat que conté el contracte de crèdit amb garantia hipotecària subscrit per les parts és abusiva. Sobre aquesta qüestió ja s'ha pronunciat aquesta Audiència en el sentit que es defensa a la resolució impugnada. A títol d'exemple podem citar la nostra interlocutòria de data 16/7/2014 on dèiem el següent: 'Convé recordar quin ha estat el criteri del Tribunal Suprem i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre aquesta qüestió.

El primer dels tribunals esmentats, en la seva sentència de 17 de febrer de 2.011 argumentava:

' Esta Sala tiene declarado en sentencia núm. 506/2008, de 4 de junio , que si ciertamente la doctrina del Tribunal Supremo abogó inicialmente (en la sentencia que cita la parte recurrente de 27 marzo 1999 ) por la nulidad de tales cláusulas de vencimiento anticipado en los préstamos hipotecarios, con invocación de la legislación hipotecaria y con referencia también a los artículos 1125 y 1129 del Código Civil , no puede desconocerse que este pronunciamiento, que no tuvo acceso al fallo y se emitió 'obiter dicta', en un supuesto además en que se estipularon una serie de condiciones que desvirtuaban el contenido del préstamo y suponían prerrogativas exorbitantes y abusivas para el Banco prestamista, no fue seguido por otras resoluciones posteriores en las que esta Sala, con carácter general, ha mantenido como válidas estas cláusulas, por ejemplo en sentencia de 9 de marzo de 2001 y también, en el ámbito del contrato de arrendamiento financiero, en la de 7 de febrero de 2000.

Añade la sentencia núm. 506/2008, de 4 de junio , que en efecto, como viene señalando la doctrina moderna atendiendo a los usos de comercio, y vista la habitualidad de dichas cláusulas en la práctica bancaria reciente, existen argumentos para defender la validez de tales estipulaciones al amparo del principio de autonomía de la voluntad ( artículo 1255 del Código Civil ) cuando concurra justa causa para ello, es decir, cuando nos encontremos ante una verdadera y manifiesta dejación de las obligaciones de carácter esencial contraídas, como puede ser, ciertamente, el incumplimiento por el prestatario de la obligación de abono de las cuotas de amortización de un préstamo'.

El mateix criteri trobem a les sentències de 16 de desembre de 2.009 , 12 de desembre i 4 de juliol de 2.008 , 9 de març de 2.001 i 7 de febrer de 2.000 .

Al seu torn, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en la sentència de 14 de març de 2.013 , fixa els criteris que els tribunals nacionals han de tenir en compte a l'hora d'apreciar si una clàusula d'aquesta classe es pot qualificar d'abusiva.

Primer, s'haurà d'analitzar si el venciment anticipat està condicionat contractualment a un incompliment d'una obligació essencial.

Segon, si la manca de compliment ha estat suficientment greu en relació a la durada i quantia del préstec.

Tercer, si aquesta facultat es pot considerar excepcional respecte del conjunt de normes que regulen la matèria de què es tracti.

Quart, si el dret nacional preveu mecanismes adequats i eficaços que permetin al consumidor remeiar els efectes del venciment anticipat.

La interlocutòria de primera instància s'ha fet ressò d'aquesta doctrina, però no l'aplica correctament, com veurem tot seguit.

CINQUÈ. Convé recordar, també, que l'antiga redacció de l' article 693.2 de la LEC permetia el venciment anticipat dels deutes a terminis per incompliment de qualsevol d'ells.

Aquesta era la normativa aplicable a la data en què es va signar l'escriptura del contracte de préstec amb garantia hipotecària (26 de març de 2.004).

El que ha decidit la interlocutòria impugnada és aplicar una norma (l'actual) a un contracte que s'havia signat anys abans de la seva entrada en vigor.

El que preveuen las disposicions transitòries primera i quarta de la llei 1/2.013, de 14 de maig , difícilment pot portar a la interpretació feta per la interlocutòria impugnada (nul litat sobrevinguda de la clàusula).

Que actualment l'article 693.2 exigeixi per a la viabilitat del venciment anticipat del deute a terminis que s'hagin incomplert un mínim de tres mesos de l'obligació de pagament, no implica 'per se' la nul litat de les clàusules pactades en contractes anteriors que no contemplessin aquest requisit temporal, entre altres raons perquè s'està obviant que en el moment en què es van signar complien escrupolosament la normativa vigent en aquell moment, i també ho feien en el de la presentació de la demanda.

Si admetem que l'exigència de la norma actual és aplicable a totes les execucions hipotecàries independentment de la seva data d'atorgament anterior o posterior a l'entrada en vigor de la llei 1/2.013, de 14 de maig, l'única conseqüència respecte de les escriptures anteriors seria que, cas que l'execució s'hagués demanat abans dels transcurs del termini que ara exigeix la norma, no es despatxés l'execució fins que s'acredités un incompliment d'una durada mínima de tres mesos, però mai declarar la nul litat sobrevinguda de la clàusula de venciment anticipat com ha fet la interlocutòria apel lada.

SISÈ. Aplicant el que acabem de dir al nostre cas, queda acreditat, i de fet ni tan sols ho nega la interlocutòria impugnada, que en el moment en què es va presentar la demanda executiva la demandada devia més de tres quotes d'amortització periòdica del préstec que havia rebut.

Per tant, s'està complint amb escreix l'exigència normativa actual.

Afirmar que l'actuació de l'entitat financera demandant implica una indeguda integració d'una clàusula abusiva per mirar d'evitar les conseqüències d'aquesta abusivitat, és insostenible.

Difícilment podem parlar de cap exercici d'integració a conveniència de la demandant per mirar d'eludir els efectes d'una clàusula nul la, si els incompliments ja s'havien produït abans que entrés en vigor la nova normativa i quan es va presentar la demanda, amb posterioritat a la seva vigència, s'estaven acomplint els requisits que estableix.

SETÈ. Finalment, resta per examinar si concorren els requisits exigits tant per la jurisprudència del Tribunal Suprem com per la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea per admetre la viabilitat d'un venciment anticipat del deute per incompliment del deutor.

Primer, ens trobem davant d'un incompliment essencial atès que afecta a l'obligació principal del prestatari, que és la de retornar en les condicions pactades el capital que ha rebut.

Segon, com hem vist, aquest incompliment és reiterat ja que afecta diversos venciments.

Tercer, la facultat conferida contractualment a l'entitat financera demandant no és estranya al règim legal espanyol.

Per una banda, deriva del que disposa l' article 1.124 del CC espanyol.

Per una altra, i com ja hem dit, és una possibilitat contemplada de manera específica tant abans com ara per l' article 693 de la LEC .

Quart, el dret nacional preveia i preveu mecanismes adequats i eficaços que permeten al consumidor remeiar els efectes del venciment anticipat.

En aquest sentit, l' article 693.3 de la LEC permet al deutor alliberar el bé hipotecat fins el dia de la subhasta, consignant només les quantitats impagades fins aleshores i els corresponents interessos'.

L'aplicació al cas de la doctrina esmentada, atesa la data de subscripció del préstec hipotecari i l'impagament de sis quotes, porta a desestimar aquest motiu d'apel lació.

TERCER. La part executada també considera abusiva la clàusula de liquidació unilateral del deute que inclou el contracte subscrit entre els ara litigants. Tanmateix, també la Sala en aquest punt s'ha mostrat d'acord amb la tesi que es recull a la instància. Podem esmentar, a títol d'exemple, el que dèiem en la nostra interlocutòria de data 30/9/2014:'D'entrada hem de precisar que no ens trobem davant de cap clàusula eventualment abusiva del contracte de préstec en què es fonamenta l'execució, sinó d'un requisit d'admissibilitat de la demanda. (...) Si afegim que ha presentat, d'acord amb el que exigeix l' article 573. 1. 1 de la LEC , l'extracte de totes les operacions derivades del darrer contracte de préstec, arribem a la conclusió que les operacions matemàtiques fetes queden clares, fins el punt que han estat corroborades per un fedatari públic i que ni tan sols han estat impugnades per la part executada.

Per tot això, no hi ha cap motiu per entendre que la demanda no s'hauria d'haver admès a tràmit per aquesta raó'.

Juntament amb la demanda s'ha adjunta l'acta notarial de liquidació i fixació del saldo deutor que recull de manera desglossada quines quantitats es reclamen i en quin concepte. La part executada, per la seva banda, no ha concretat quin hauria estat, si s'escaigués, l'error de càlcul que pogués sorgir de la liquidació presentada.

QUART. La part recurrent qüestiona la lliure elecció de la via judicial per poder reclamar el deute. Sobre aquesta qüestió ja s'ha pronunciat la Sala en un sentit contrari al que defensa la part recurrent. En concret en la nostra interlocutòria de data 3/12/2014 dèiem el següent:'Elecció de la via de reclamació del deute'.

DESÈ. Els apel lants diuen que la clàusula que permet a l'entitat financera demandant triar la via per la qual reclamarà el deute s'ha d'entendre abusiva, perquè les possibilitats de defensa no són les mateixes en un procediment declaratiu que en un executiu.

Certament els tràmits d'un procediment declaratiu i d'un d'execució no són els mateixos.

Ara bé, no podem passar per alt que en el procediment d'execució hipotecària s'han fet les reformes derivades, respectivament, de la llei 1/2.013, de 14 de maig i del Real Decret Llei 11/2.014, de 5 de setembre.

La primera, aplicant el criteri de la sentència del TJUE de 14 de març de 2.013 , ha permès que els demandats puguin al legar l'abusivitat de les clàusules contractuals que han fonamentat l'execució o que ha determinat la quantitat exigible.

La segona, admet que el demandat pugui presentar recurs d'apel lació fonamentat en la desestimació de les seves al legacions sobre abusivitat de les clàusules del contracte.

Aquesta darrera reforma dóna compliment al mandat de la sentència del mateix Tribunal de 17 de juliol de 2.014, que va declarar que la regulació del recurs que no permetia als consumidors demandats accedir a la segona instància, s'oposava a la normativa comunitària perquè els deixava en una situació de desigualtat respecte del professional, afectant al principi d'efectivitat de la protecció que la normativa comunitària els atorga.

En definitiva, tot i que el procediment d'execució hipotecària presentava unes evidents mancances des de la perspectiva de les garanties dels demandats al restringir les seves possibilitats de defensa davant l'execució, les reformes actuals els hi permeten fer unes al legacions afegides que les han augmentat de manera molt considerable.

Partint del que acabem de dir, el recurs tampoc concreta quina hauria estat la causa que li hauria generat indefensió, sense que puguem passar per alt que ha pogut al legar l'abusivitat de les clàusules contractuals que ha considerat oportunes i, davant la desestimació de les seves tesis en la resolució que va posar fi al primer grau jurisdiccional, ha portat aquesta qüestió a una segona instància'.

Per les raons esmentades aquest motiu d'apel lació ha de ser desestimat.

CINQUÈ. La desestimació del recurs comporta la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent ( article 398 LEC ).

Fallo

Desestimem el recurs d'apel.lació formulat per la Procuradora MA. ÀNGELS VILA REYNER en nom i representació de Daniela , contra la Interlocutòria de data 10/2/14 del Jutjat de Primera Instància nº 4 de Girona, i confirmem aquesta resolució amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Contra aquesta resolució no es pot interposar recurs.

Notifiqueu aquesta Interlocutòria a les parts i deixeu-ne un testimoniatge en aquest Rotlle i en les actuacions originals, que es retornaran al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d'on procedeixen.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels magistrats esmentats, que signen a continuació.

DILIGÈNCIA.Seguidament s'acompleix el que han acordat els magistrats. En dono fe.