Auto CIVIL Nº 177/2015, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 179/2015 de 29 de Abril de 2015

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ SEGONA

GIRONA

Rotlle núm. 179/2015

Actuacions núm. 387/2012

JUTJAT PRIMERA INSTÀNCIA 6 FIGUERES

Classe: Execució hipotecària.

INTERLOCUTÒRIA NÚM. 177/2015

Il·lms. Srs.:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, vint-i-nou d'abril de dos mil quinze

Aquesta Sala ha vist el rotlle d'apel·lació núm. 179/2015 en el qual ha intervingut com a part apel·lant Tarsila , representada pel procurador MONTSERRAT LLOVET CARBONELL, i pel lletrat JOSE RAMIREZ GONZALEZ, i com a part apel·lada BANCO DE SABADELL, S.A., representada pel procurador LLUIS MARIA ILLA ROMANS i pel lletrat ANTONIO E. CHÁVARRI ARICHA.

Antecedentes

PRIMER.Aquest procés es va iniciar arran de la demanda presentada en nom de BANCO DE SABADELL, S.A., contra Tarsila .

SEGON.La interlocutòria que posa fi a la primera instància diu en la seva part dispositiva: 'SE ESTIMA PARCIALMENTE la oposicion formulada por el Procurador Felip Fernandez Cuadros, en representación de Dña. Tarsila , declarando abusiva y, por tanto, nula, la clausula del contrato de prestamo hipotecario que establece el interés de demora , que se tiene por no puesta. Se desestiman los demás motivos de oposición formulados.

En consecuencia, procede proseguir la ejecución por la cantidad correspondiente al principal pendiente de amortización a la fecha de la liquidación y vencimiento anticipado del préstamo, más el interes legal desde sus respectivas fechas de vencimiento. A tal efecto, la parte ejecutante presentará nueva liquidación, sin la cual no se dará curso al procedimiento.'.

TERCER. En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiència Provincial, aprovades per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el coneixement d'aquest recurs ha correspost a la Secció Segona.

QUART. En la tramitació s'han observat les normes processals aplicables en aquesta classe de recurs, i les parts han efectuat les al·legacions que es poden veure en els respectius escrits presentats en aquesta segona instància. Es va assenyalar per a la deliberació i la votació del recurs el dia 29 de abril de 2015.

CINQUÈ. Conforme al que disposen les normes de repartiment, es va designar ponent d'aquest recurs l'Il·lm. Sr. JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER.La interlocutòria de primera instància ha estimat en part l'oposició a l'execució hipotecària plantejada pels demandats, que es basava en la manca de legitimació activa de Banc de Sabadell i en l'existència de clàusules abusives en el contracte i en la nul litat d'alguna de les clàusules del contracte.

El primer motiu d'oposició es fonamentava en què tot i que el contracte d'hipoteca es va signar entre CAM i els demandats, qui reclama l'execució de la hipoteca és el primer, que no consta inscrit en el Registre de la Propietat com a titular del dret real de garantia que vol executar.

La interlocutòria impugnada ha desestimat aquest motiu d'oposició.

Els demandats no estan d'acord amb aquella decisió.

En el seu recurs impugnen que la resolució apel lada hagi considerat que el seu motiu d'oposició no es pot admetre en una execució hipotecària, atès que no s'inclou entre els previstos per l' article 695 de la LEC .

Al leguen que estem davant d'un pressupòsit de l'execució hipotecària, que condiciona la seva viabilitat. També reiteren que la demandant no té legitimació activa per la causa esmentada.

Falta de legitimació.

SEGON.El motiu del recurs dels apel lants té un encaix molt difícil, per no dir que impossible, dins del que preveu l' article 695.4 de la LEC .

Escau recordar que aquest precepte només permetia presentar recurs d'apel lació contra la interlocutòria que resolia l'oposició a l'execució hipotecària quan s'havia decidit el sobreseïment del procediment.

La conseqüència d'aquesta previsió legal és que només tenia legitimació per a impugnar aquesta resolució el demandant.

Arran de la reforma introduïda en l'article esmentat per la llei 1/2.013 com a conseqüència de la sentència del TJUE de 14 de marc de 2.013, es va ampliar la possibilitat de presentar recurs en el cas que es declarés la no aplicació d'alguna clàusula del contracte que hagués fonamentat l'execució pel seu caràcter abusiu per als consumidors demandats.

Per tant, es mantenia la situació que només permetia apel lar a la part demandant, tot afegint un nou motiu del recurs.

La sentència del TJUE de 17 de juliol de 2.014 va declarar que aquesta regulació del recurs, que no permetia als consumidors demandats accedir a la segona instància, s'oposava a la normativa comunitària perquè els deixava en una situació de desigualtat respecte del professional, afectant al principi d'efectivitat de la protecció que aquella normativa els hi atorga.

Com a conseqüència d'aquesta decisió, l'article avantdit de la LEC ha estat novament modificat en virtut del Real Decret Llei 11/2.014, de 5 de setembre.

La reforma legal admet ara que el demandat pugui presentar recurs d'apel lació fonamentat en la desestimació de les seves al legacions sobre abusivitat de les clàusules del contracte.

En el nostre cas, només una interpretació molt àmplia del que s'ha d'entendre per clàusules abusives permetria admetre aquest motiu del recurs, atès que no té cap connexitat pròxima amb la qüestió que permet l'accés a la segona instància en aquesta classe de procediments, on queda sensiblement alterat el règim ordinari del recurs d'apel lació.

TERCER.Si hipotèticament admetéssim aquesta possibilitat, convé recordar que la qüestió jurídica plantejada pel recurs ja ha estat resolta per aquesta Secció Segona de l'Audiència de Girona varies vegades.

Per exemple a les nostres interlocutòries de 13 i 16 de febrer, 12 d'abril, 19 i 10 de juny i de 17 de juliol de 2.013 o de 16 de febrer de 2.015 hem dit:

'L' article 149 de la Llei Hipotecaria estableix el següent: 'El crédito o préstamo garantizado con hipoteca podrá cederse en todo o en parte de conformidad con lo dispuesto en el art. 1526 del Código Civil . La cesión de la titularidad de la hipoteca que garantice un crédito o préstamo deberá hacerse en escritura pública e inscribirse en el Registro de la Propiedad.

El deudor no quedará obligado por dicho contrato a más que lo estuviere por el suyo.

El cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente'...

el Tribunal Suprem entén que la cessió no inscrita situa al creditor, davant del prestatari, en la posició que tenia el cedent sense necessitat d'inscriure registralment l'escriptura de cessió i, per tant, el legitima per actuar també dins l'àmbit del procés que ens ocupa.

En aquest sentit podem citar la STS 29/6/1989 (referida al llavors procés d'execució hipotecària de l' article 131 LH ) que diu el següent:

'en contra de la tesis sostenida en el motivo que se examina, en el procedimiento judicial sumario cuya nulidad se solicita a medio del escrito de la demanda iniciadora del juicio motivador el recurso determinante de esta sentencia, se ha dado cumplimiento lo prevenido en el precitado epígrafe 1 de la regla 2.º del artículo 131 de la Ley Hipotecaria , pues se ha hecho constar en la demanda iniciadora del referido procedimiento judicial sumario, los hechos y las razones jurídicas determinantes de la certeza, subsistencia y exigibilidad del crédito de que se trata, así como a la exigencia del apartado 2 de la regla 4.º del indicado artículo 13 1, de exigirse constancia y no cancelación de la hipoteca a favor del ejecutante 'Banco V., S. A.', desde el momento que en la correspondiente certificación registral, emitida al respecto, expresamente se manifiesta que la hipoteca constituida sobre la finca objeto del aludido procedimiento judicial sumario en que éste se basa se encontraba vigente y sin cancelar, y sin que, a fines de entender cumplimentada esta exigencia, sea obstáculo el que la hipoteca en cuestión figure con inscripción a favor de la entidad 'Banca V., S. A.' y no nominalmente a favor de la entidad 'Banco V., S. A.', promotora del tan citado procedimiento judicial sumario, pues que precisamente la cuestión de la cesión de tal hipoteca por 'Banca V., S. A.' a 'Banco V., S. A.', es el núcleo esencial del debate jurídico en cuestión, como consecuencia de la escritura pública de 24 de julio de 1969, otorgada por D. Juan Francisco , D. Blas y D. Felicisimo , actuando en nombre y representación de la tan meritada 'Banca V., S. A.', y expresamente facultados en virtud de acuerdos de Junta General Universal de la misma, en sesiones de 28 de junio y 15 de julio de 1959, cumplimentando acuerdo de su disolución adoptado por unanimidad, previo informe favorable emitido por el Consejo Superior Bancario y propuesta en igual sentido formulada por el Banco de España, adjudicaron a 'Banco V., S. A.', bienes del activo social de 'Banca V., S. A.', como único - accionista, subrogándole, en la forma más amplia y que en derecho procede, en cuantos bienes, derechos y obligaciones de todo orden, presentes y futuros, puedan corresponder a la expresada entidad 'Banca V., S. A.', a cuyos efectos se entendería que 'Banco V., S. A.', se subrogaba universalmente en todo el contenido patrimonial y obligacional que existiere o pudiere existir en el futuro y que pueda corresponder a 'Banca V., S. A.', por lo que, en virtud de esa total adjudicación, en lo sucesivo será la expresada entidad bancaria adjudicataria quien ostente todos y cada uno de los derechos y obligaciones, incluso situaciones transitorias o de hecho, que pudieran corresponder a la repetida entidad adjudicante, por el título que fuere, y cuya cuestión, en cuanto se estime generante de cesión de la hipoteca que dio origen a la tan meritada entidad 'Banco V., S. A.', confiere a ésta facultad legitimadora para ejercitar a su amparo el procedimiento judicial sumario que autoriza el artículo 131 de ta Ley Hipotecaria , por causa del fenómeno jurídico de la subrogación de derechos, inherentes además a la cesión de la invocada- hipoteca que implica, pues la exigencia de los precitados epígrafe 1 de la regla 2 .ª, y apartado 2 de la regla 4.º del artículo 131 de la Ley Hipotecaria hay que entenderla referida al que, por cualquier vehículo jurídico, y concretamente la subrogación por vía de cesión, ostenta el carácter de acreedor hipotecario, al contraerse el requisito de subsistencia y no cancelación simple y exclusivamente a acreditar la pervivencia del título que da base al ejercicio de la correspondiente acción hipotecaria, que ciertamente ha de corresponder a quien ostente, bien directamente, o por subrogación por vía de cesión , el crédito emanante de la hipoteca; y, bajo otro aspecto, porque esa legitimación que es de reconocer a 'Banco V., S. A.', para promover el procedimiento judicial sumario cuestionado, indudablemente produce como consecuencia que no se haya prescindido, en modo alguno, de normas esenciales del procedimiento establecido por la Ley, generantes de causa de nulidad equiparable por el número 3.º del artículo 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial .

SEGUNDO.- Tampoco es de acoger el motivo segundo, formulado al amparo del número 5.º del artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil , y 5-4.º de la Ley Orgánica del Poder Judicial, por alegada violación del principio de legalidad (constitucional y registral) contenido en el artículo 9.3 de la Constitución española y artículos 149, 18 , 20 y 30 de la Ley Hipotecaria y 244 del su Reglamento, en relación con el artículo 1.256 del Código Civil , porque si ciertamente la normativa contenida en los indicados preceptos de la Ley Hipotecaria y de su Reglamento aluden a la exigencia de inscripción en el Registro de la Propiedad del crédito hipotecario cedido, ello hay que entenderlo en sus efectos con relación a terceros, puesto que en esta materia el Ordenamiento jurídico español, tanto en el orden civil como en el hipotecario, sigue la orientación, y consiguiente normativa, de que la inscripción es meramente declarativa, y en consecuencia, sólo robustece el título inscrito frente a dichos terceros a los efectos de la fe pública registral y por ello la inscripción no tiene valor constitutivo. tratándose de la cesión de créditos hipotecarios, como lo está poniendo de manifiesto el párrafo segundo del invocado artículo 149 de la Ley Hipotecaria cuando previene que 'el cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente ' significativo, como tiene declarado la Resolución de 22 de diciembre de 1945, de que el hecho de que el demandante actuase en el procedimiento judicial como cesionario del crédito hipotecario, no le priva de la condición de titular favorecido por la inscripción frente al demandado, aunque la cesión haya sido inscrita frente al demandado en fecha posterior, ya que el cesionario se subroga en todos los derechos del acreedor cedente , y por tanto asume la posición jurídica del acreedor hipotecario anterior y preferente al demandado; lo confirma el también invocado artículo 32 de la referida Ley Hipotecaria cuando se manifiesta en el sentido de que los derechos reales no inscritos en el Registro de la Propiedad no perjudicarán a tercero, determinando, como tiene declarado esta Sala en sentencias de 15 de abril de 1899 , 27 de octubre y 28 de noviembre de 1900 , 1 de junio de 1901 , 13 de junio de 1902 y 17 de enero de 1903 , que los títulos no inscritos en el Registro de la Propiedad pueden y deben ser estimados, cuando las personas a quienes perjudican no ostentan frente a ellos otros inscritos , dado que, en virtud de lo establecido en el artículo 33 de la referida Ley Hipotecaria , conforme tiene declarado esta sala en Sentencias de 11 de enero de 1888 , 26 de octubre de 1899 , 22 de diciembre de 1915 y 8 de marzo de 1922 , la inscripción: en el Registro de la Propiedad no es por si un titulo de derecho, sino corroboración y garantía de los que revisten tal solemnidad; lo corrobora el artículo 1.526 del Código Civil cuando indica que 'la cesión de un crédito, derecho o acción no surtirá efecto contra tercero, sino desde que su fecha deba tenerse por cierta en conformidad a los artículos 1.218 y 1.227' y 'si se refiere a un inmueble, desde la fecha de su inscripción en el Registro 'lo que,'a sensu contrario', da a entender, como proclaman las sentencias de 16 de octubre de 1982 , 11 de octubre de 1983 y 23 de octubre de 1984 , que tal precepto se limita a expresar los. efectos contra terceros en cuanto a fecha de la cesión , pero no que prive de eficacia a la cesión entre el cesionario demandante y ejecutante del crédito hipotecario cedido y el demandado deudor hipotecario, de una parte en razón a que siendo la hipoteca un derecho de naturaleza real, es de afirmar que genera un derecho de realización de valor, con la característica, que ya apunta el artículo 1.858 del Código Civil , de ser un señorío típico que ejerce el titular hipotecario, o acreedor, que confiere el poder o facultad de hacerse con dinero a cargo de la cosa hipotecada, y de otra parte por tener la hipoteca un carácter accesorio del crédito, de modo que aquélla subsiste en tanto éste también subsiste, lo que atribuye al crédito la cualidad de elemento principal de la relación jurídica y lo lleva a, reconocer que corresponde a la misma persona que sea titular del crédito garantizado, al no ser la hipoteca un derecho independiente, o sea, con existencia propia, sino que vive al servicio de crédito, estando conectado a éste y que sigue su suerte y así viene calificado por el artículo 1.528 del Código Civil .

TERCERO.- Lo expuesto en el precedente fundamento de Derecho lleva a reconocer, contrariando criterio de la parte recurrente, a que en manera alguna se ha producido en la sentencia recurrida infracción de lo establecido en el número 3 del artículo 9 de la Constitución española , garantizador del principio de legalidad, como principio básico para el alcance de la seguridad jurídica, y mayormente si se considera que en el procedimiento judicial sumario que ha dado origen a la presente controversia se han cumplido las exigencias legalmente establecidas al respecto, desde el momento en que, de una parte, la escritura pública de 24 de julio de 1969, por la que tuvo cesión a la entidad 'Banco V., S. A.', con la consiguiente subrogación universal en todo el contenido patrimonial y obligacional que existiese o pudiese existir en el futuro y que pueda corresponder a la precitada 'Banca V., S. A.', evidente significa la cesión de la hipoteca que fue constituida por D. Patricio en favor de aquélla, implicando en consecuencia la constancia de las circunstancias exigibles relativas a la inscripción, a las personas, a las fincas y a los derechos inscritos, pues para ello basta poner en conexión la precitada escritura de 24 de julio de 1969, de que emana la cesión de la referida hipoteca por el acreedor hipotecario 'Banca V., S. A.' a la entidad 'Banco V., S. A.', con la propia escritura formalizadora de la mencionada hipoteca; y, de otra parte, en razón a que la circunstancia de que el correspondiente Registro de la Propiedad no haya practicado inscripción del auto dictado el 14 de septiembre de 1982, como consecuencia del tan aludido procedimiento judicial sumario, por el que se aprobó el remate de la finca hipotecada, objeto de la actual controversia, en favor de 'Banco V., S. A.', y la cancelación de la hipoteca de que se viene haciendo mención y las verificadas después de expedida a efectos del aludido procedimiento certificación de cargas, puesto que los motivos aducidos para negar la práctica de inscripción de tal auto carecen de trascendencia para determinar la nulidad del procedimiento a que afecta; en primer lugar, porque el motivo registralmente alegado de que la hipoteca ejecutada conste constituida e inscrita a favor de 'Banca V., S. A.', persona distinta del 'Banco V., S. A.', actora en dicho procedimiento, sin que del Registro conste transmitido a esta última sociedad tal crédito hipotecario ejecutado, lo único que supone es la existencia de una circunstancia simplemente subsanable mediante la solicitud por dicha entidad cesionaria 'Banco V., S. A.', de práctica de la inscripción registral de la meritada cesión de hipoteca, presentando al efecto documentos precisos al respecto, al amparo de lo autorizado por el artículo 244 del Reglamento de la Ley Hipotecaria ; en segundo lugar, la no constancia de cumplimiento de lo dispuesto en el artículo 55 de la Ley de Arrendamientos Urbanos , igualmente tan sólo significa un defecto subsanable, como revela el propio precepto arrendaticio, y en tercer lugar, debido a que el no acompañar declaración del arbitrio de plus valía o justificación de su pago o exención es un mero detecto fiscal, que como de tal índole puede ser cumplido y en consecuencia acreditado a efectos registrales en cualquier momento'.

També, en aquesta mateixa línia podem esmentar la STS de data 23/11/1993 , que amb cita d'altres anteriors, estableix el següent:

'la omisión de los requisitos de forma establecidos en el art. 149 de la Ley Hipotecaria no da lugar a la nulidad, como ya declaró una antigua jurisprudencia ( Sentencia de 11 de mayo de 1905 ), reiterada en la Sentencia de 29 de junio de 1989 , expresiva de que 'el Ordenamiento jurídico español, tanto en el orden civil como en el hipotecario , sigue la orientación y consiguiente normativa, de que la inscripción es meramente declarativa, y en consecuencia sólo robustece el título inscrito frente a terceros a los efectos de la fe pública registral, y por ello la inscripción no tiene valor constitutivo tratándose de cesión de créditos hipotecarios , como lo está poniendo de manifiesto el párrafo tercero del invocado art. 149, cuando previene que el cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente' de donde se sigue el fracaso del motivo'.

QUART.Sobre la base d'aquesta doctrina del Tribunal Suprem, moltes Audiències reconeixen legitimació activa a les entitats que han succeït a la financera que havia subscrit el préstec, malgrat que no hagin inscrit aquesta transmissió del crèdit en el Registre de la Propietat.

Adopten aquest criteri, entre altres, les sentències de la Secció Primera de l'Audiència de Càceres de 5 de febrer de 2.013 , de la Secció Segona de l'Audiència de Madrid de 11 de gener de 2.013 , de la Secció Sisena de la d'Alacant de 12 de juliol de 2.012 , de la de la Secció Divuitena de la de Madrid de 23 de gener de 2.012 .

CINQUÈ.La identitat absoluta que existeix entre els casos que acabem de transcriure i el que ara estudiem fa que la decisió sobre la legitimació activa de la demandant per promoure l'execució hipotecària sigui exactament la mateixa, el que implica la desestimació d'aquest motiu del recurs.

Interessos de demora.

SISÈ.La interlocutòria impugnada ha estimat la nul litat de la clàusula relativa als interessos moratoris i elimina de la quantitat per la qual ha de continuar endavant l'execució els interessos de demora.

Ara bé, també decideix que el capital pendent d'amortització a la data de venciment anticipat del contracte meriti l'interès legal dels diners des d'aquella data i que les quantitats vençudes i no pagades ho facin des de la data dels respectius venciments.

El que està fent, en definitiva, és substituir l'interès declarat abusiu per un altre, el que implica una integració de la clàusula la nul litat de la qual declara.

SETÈ. El recurs no impugna la resolució esmentada respecte d'aquesta qüestió.

Ara bé, convé recordar que d'una manera reiterada hem argumentat que els tribunals han d'apreciar d'ofici el caràcter abusiu d'una clàusula sobre interessos de demora en els contractes celebrats entre un professional i un consumidor, encara que aquest no ho hagués al legat.

En aquest sentit, per exemple, les interlocutòries de 5 de novembre, 30 de setembre i 23 de juliol de dos mil catorze, 25 de setembre de dos mil tretze i de 8 de novembre de dos mil deu.

Aquest criteri ha estat refermat pel de les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 14 de juny de 2.012 , 14 de març de 2.013 i 17 de juliol de 2.014 .

Per tant, la determinació de si la reducció feta per la interlocutòria impugnada del tipus d'interès moratori aplicable ha estat o no correcta, esdevé indispensable.

VUITÈ. El criteri habitual que venia mantenint aquesta Audiència Provincial quan el contracte incorporava una clàusula d'interessos moratoris o retributius abusius per excedir de 2'5 vegades els interessos legals dels diners, però no es reclamava una quantitat derivada de l'aplicació del tipus abusiu sinó una altra resultant de l'aplicació d'un interès no abusiu, era la d'admetre a tràmit la demanda i continuar l'execució per la segona quantitat.

No obstant, els criteris que guien la sentència de 14 de juny de 2.012 del Tribunal de Justícia de la Comunitat Europea , ens van portar a replantejar la línea d'actuació que des de fa anys havíem seguit.

La sentència que acabem d'esmentar resol una qüestió prejudicial presentada per un tribunal espanyol, arribant a dues conclusions:

Primer, els tribunals han d'apreciar d'ofici el caràcter abusiu d'una clàusula sobre interessos de demora en els contractes celebrats entre un professional i un consumidor, encara que aquest no s'hi hagi oposat.

Segon, la conseqüència jurídica derivada de l'apreciació que la clàusula en qüestió és abusiva no és la de la seva integració modificant-la, sinó simplement no aplicar-la.

Per tot això, la Junta de Magistrats de les Seccions Civils d'aquesta Audiència de 28 de novembre de 2.012, va arribar als següents acords.

Primer, en els casos en què els interessos pactats en els contractes en què es basa la reclamació siguin abusius per excedir de 2'5 vegades l'interès legal dels diners, no s'admetrà a tràmit la demanda.

Segon, quan de la documentació que s'adjunti a la demanda sigui possible separar clarament les quantitats reclamades en concepte de capital o d'interessos que no quedin afectades per clàusules abusives, la primera s'admetrà a tràmit parcialment en aquella part que no resti afectada per l'aplicació d'aquestes darreres .

Tercer, aquests criteris s'aplicaran malgrat que l'entitat financera demandant no apliqui en la seva demanda el tipus d'interès abusiu i el rebaixi a una quantitat que no excedeix de 2'5 vegades l'interès legal dels diners, atès que no es possible donar validesa a una clàusula inicialment nul la per abusiva per la via d'una integració unilateral de l'entitat financera o bé per la de la seva moderació pels tribunals.

NOVÈ. En definitiva, la substitució d'un interès (l'abusiu) per un altre (el legal) que fa la interlocutòria impugnada implica una autèntica integració d'una clàusula nul la.

El criteri d'aquesta Audiència en els casos en què l'interès pactat sigui abusiu és que l'únic interès de demora aplicable serà el que preveu l' article 576 del la LEC .

L'aplicació d'aquest interès, de caràcter processal, deriva de la LEC, i és completament diferent que el pactat contractualment, al qual no substitueix, complementa o integra.

L'aplicació del tipus legal dels diners que fa la interlocutòria impugnada no suposa aplicar un interès processal a la mora, sinó substituir l'interès abusiu pactat per un altre inferior.

Costes.

DESÈ.El recurs també impugna que no s'hagin imposat les costes de la primera instància a la part demandant.

Al lega que se li haurien d'haver imposat tant perquè s'ha estimat un dels motius d'oposició (abusivitat de l'interès de demora) com perquè la demandant hauria actuat de manera temerària.

ONZÈ.D'acord amb el que preveuen els articles 561 i 394.2 de la LEC , quan l'estimació de la demanda ha estat parcial, no s'han d'imposar les costes a cap dels litigants, afegint el segon dels preceptes citats que serà així llevat que s'apreciï la temeritat d'algun d'ells, supòsit en què s'imposaran a qui hagi litigat temeràriament.

No apreciem cap temeritat en la part demandant, entre altres raons perquè el recurs està passant completament per alt que la demanda executiva ha estat substancialment estimada.

DOTZÈ.L'estimació parcial del recurs, derivada de l'estimació d'ofici de la integració d'una clàusula nul la feta per la interlocutòria impugnada, comporta que de conformitat amb els articles 394.2 i 398.2 de la LEC , no imposem les costes de cap de les dues instàncies.

Fallo

PRIMER. Apreciem d'ofici que la interlocutòria de primera instància ha integrat indegudament la clàusula relativa als interessos de demora que ha declarat nul la.

SEGON.No despatxem execució en concepte d'interessos moratoris, llevat de la que resulti de l'aplicació de l' article 576 de la LEC des de la data de la interlocutòria de primera instància que ha resolt l'incident d'oposició a l'execució.

TERCER. No imposem les costes de la segona instància.

Contra aquesta resolució no es pot presentar cap recurs.

Notifiqueu aquesta Interlocutòria a les parts i deixeu-ne un testimoniatge en aquest Rotlle i en les actuacions originals, que es retornaran al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d'on procedeixen.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels magistrats esmentats, que signen a continuació.

DILIGÈNCIA.Seguidament s'acompleix el que han acordat els magistrats. En dono fe.