Auto CIVIL Nº 81/2015, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 702/2014 de 16 de Febrero de 2015

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ SEGONA

GIRONA

Rotlle núm. 702/2014

Actuacions núm. 387/2013

JUTJAT PRIMERA INSTÀNCIA 8 FIGUERES

Classe: Execució Hipotecària

INTERLOCUTÒRIA NÚM. 81/2015

Il·lms. Srs.:

PRESIDENT

JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

MAGISTRATS

Mª ISABEL SOLER NAVARRO

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, setze de febrer de dos mil quinze

Aquesta Sala ha vist el rotlle d'apel·lació núm. 702/2014 en el qual han intervingut com a parts apel·lants Hipolito I Angelica , representades per la Procuradora ROSA MARIA BARTOLOMÉ FORASTER, i pel Lletrat JOSEP Mª FLAQUER FUSTER, i com a part apel·lada BANCO ESPAÑOL DE CRÉDITO, S.A., representada per la Procuradora MARIA ANGELES MARTIN FERNANDEZ i per la Lletrada Mª DOLORES DIAZ CASTANYS.

Antecedentes

PRIMER.Aquest procés es va iniciar arran de la demanda presentada en nom de BANCO ESPAÑOL DE CRÉDITO, S.A., contra Hipolito i Angelica .

SEGON.La interlocutòria que posa fi a la primera instància diu en la seva part dispositiva: 'Que desestimando la oposición formalizada por la Procuradora Dña. Rosa María Bartolomé Foraster en nombre y representación de D. Hipolito y de Dña. Angelica a la ejecución despachada a instancia de la Procuradora Dña. María Ángeles Martín Fernández en nombre y representación de BANCO ESPAÑOL DE CRÉDITO, S.A. debo acordar y acuerdo que la ejecución siga adelante en los mismos términos acordados por auto de fecha 24 de enero de 2014, con imposición a la parte ejecutada de las costas del presente incidente de oposición'.

TERCER. En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiència Provincial, aprovades per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el coneixement d'aquest recurs ha correspost a la Secció Segona.

QUART. En la tramitació s'han observat les normes processals aplicables en aquesta classe de recurs, i les parts han efectuat les al·legacions que es poden veure en els respectius escrits presentats en aquesta segona instància. Es va assenyalar per a la deliberació i la votació del recurs el dia 16/2/15.

CINQUÈ. Conforme al que disposen les normes de repartiment, es va designar ponent d'aquest recurs l'Il·lm. Sr. JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER. La interlocutòria de primera instància ha desestimat íntegrament els motius d'oposició a l'execució plantejats pels demandats, que es basaven en l'existència de clàusules abusives en el contracte de préstec garantit amb hipoteca que l'entitat financera demandant els hi va concedir i en la manca de legitimació activa del banc demandant.

Els demandats no hi estan d'acord.

En el seu recurs al leguen diferents motius pels quals consideren que determinades clàusules del contracte són nul les, el que provocaria la nul litat de l'execució despatxada. També al leguen la manca de legitimació activa de l'entitat financera demandant atès que la finca hipotecada no consta inscrita al seu nom.

A continuació estudiarem de manera separada els diferents motius del recurs.

Falta de legitimació.

SEGON. Els apel lants consideren que Banco de Santander SA no té legitimació activa perquè no té la finca hipotecada inscrita al seu nom, sinó que ho està a favor de Banesto, entitat que s'ha fusionat amb la primera.

TERCER.El recurs passa completament per alt que no ens trobem en un procediment d'execució hipotecària, sinó en una execució de títols no judicials.

Això implica que els requisits exigibles són els corresponents a aquest darrer procediment, no al primer, el que fa que aquest motiu d'oposició hagi de ser desestimat.

QUART. Al que acabem de dir volem afegir que la qüestió jurídica plantejada pel recurs, fins i tot si ens trobéssim en una execució hipotecària, no tindria la solució que preconitza.

En les nostres interlocutòries de 13 de febrer, 12 d'abril, de 19 i de10 de juny i de 17 de juliol hem dit:

'Primer. La problemàtica que es planteja en aquesta alçada ja ha estat analitzada per diferents Audiències i ha donat peu a resolucions contraposades. El supòsit que es planteja és el de la presentació d'una demanda d'execució hipotecària per part d'una societat que no és la que figura en el Registre de la Propietat com a concessionària del préstec, sinó que és la societat a favor de la qual es va segregar tot el negoci financer que, en el nostre cas, pertanyia a la 'Caja de Ahorros del Mediterráneo'. Banco Cam Sau, ara recurrent, és successora a títol universal de la totalitat del patrimoni de Caja de Ahorros del Mediterráneo en els termes establerts a l'escriptura pública de data 21 de juny de 2001.

La part recurrent defensa que d'acord amb la normativa de la Llei 3/2009, de 3 d'abril sobre modificacions estructurals de les societats mercantils (en especial, el seu article 71 ) el traspàs en bloc per successió universal d'una o varies parts del patrimoni d'una societat no pot ser equiparada a un supòsit de cessió de crèdits. Defensa que, en tot cas, aquesta successió per segregació legitimaria a Banco Cam SAU per reclamar dins del procés d'execució hipotecaria ( article 17 LEC ), sense que, en tot cas, la no inscripció de la que es pogués considerar cessió al Registre de la Propietat fos un impediment per aquest tipus d'actuació judicial des del moment en què el Tribunal Suprem no ha considerat aquesta inscripció com a constitutiva de la cessió, sinó merament declarativa. Fa cita de les sentències del Tribunal Suprem i de les Audiències que segueixen el criteri que defensa en aquesta alçada.

L' article 149 de la Llei Hipotecaria esmentat estableix el següent: 'El crédito o préstamo garantizado con hipoteca podrá cederse en todo o en parte de conformidad con lo dispuesto en el art. 1526 del Código Civil . La cesión de la titularidad de la hipoteca que garantice un crédito o préstamo deberá hacerse en escritura pública e inscribirse en el Registro de la Propiedad.

El deudor no quedará obligado por dicho contrato a más que lo estuviere por el suyo.

El cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente'.

La interlocutòria de l'Audiència Provincial de Castelló de data 12/7/2012 en la qual es fonamenta la decisió d'instància estableix, sobre la base d'aquesta manca d'inscripció i d'altres arguments jurídics que la decisió d'instància extracta i als quals ens remetem per evitar reiteracions innecessàries, que Banco Cam Sau no té legitimitat per actuar en l'àmbit del procés d'execució hipotecària.

Malgrat que en la resolució esmentada es fan constar arguments jurídics de pes per tal de sustentar la decisió que es pren, el cert és que hi ha moltes resolucions d'Audiències que adopten el criteri contrari sobre la base, principalment, de la doctrina que ha establert el Tribunal Suprem pel que fa al caràcter no constitutiu de la inscripció de la cessió del crèdit al Registre de la Propietat i de la limitació dels efectes d'aquesta manca d'inscripció en relació a aquells tercers que, sense ser part del contracte, confien en l'aparença registral pel que fa a la titularitat del crèdit. Dit d'una altra manera, el Tribunal Suprem entén que la cessió no inscrita situa al creditor, davant del prestatari, en la posició que tenia el cedent sense necessitat d'inscriure registralment l'escriptura de cessió i, per tant, el legitima per actuar també dins l'àmbit del procés que ens ocupa.

En aquest sentit podem citar la STS 29/6/1989 (referida al llavors procés d'execució hipotecària de l' article 131 LH ) que diu el següent:

'En lo que se contrae a pretendida infracción de las normas del Ordenamiento jurídico contenidas en la regla 2.ª- 1 y 4.ª-2 del artículo 131 de la Ley Hipotecaria y artículo 238, 3.º, de la Ley Orgánica del Poder Judicial , a causa, bajo un aspecto, que, en contra de la tesis sostenida en el motivo que se examina, en el procedimiento judicial sumario cuya nulidad se solicita a medio del escrito de la demanda iniciadora del juicio motivador el recurso determinante de esta sentencia, se ha dado cumplimiento lo prevenido en el precitado epígrafe 1 de la regla 2.º del artículo 131 de la Ley Hipotecaria , pues se ha hecho constar en la demanda iniciadora del referido procedimiento judicial sumario, los hechos y las razones jurídicas determinantes de la certeza, subsistencia y exigibilidad del crédito de que se trata, así como a la exigencia del apartado 2 de la regla 4.º del indicado artículo 13 1, de exigirse constancia y no cancelación de la hipoteca a favor del ejecutante 'Banco V., S. A.', desde el momento que en la correspondiente certificación registral, emitida al respecto, expresamente se manifiesta que la hipoteca constituida sobre la finca objeto del aludido procedimiento judicial sumario en que éste se basa se encontraba vigente y sin cancelar, y sin que, a fines de entender cumplimentada esta exigencia, sea obstáculo el que la hipoteca en cuestión figure con inscripción a favor de la entidad 'Banca V., S. A.' y no nominalmente a favor de la entidad 'Banco V., S. A.', promotora del tan citado procedimiento judicial sumario, pues que precisamente la cuestión de la cesión de tal hipoteca por 'Banca V., S. A.' a 'Banco V., S. A.', es el núcleo esencial del debate jurídico en cuestión, como consecuencia de la escritura pública de 24 de julio de 1969, otorgada por D. Juan María , D. Andrés y D. Ceferino , actuando en nombre y representación de la tan meritada 'Banca V., S. A.', y expresamente facultados en virtud de acuerdos de Junta General Universal de la misma, en sesiones de 28 de junio y 15 de julio de 1959, cumplimentando acuerdo de su disolución adoptado por unanimidad, previo informe favorable emitido por el Consejo Superior Bancario y propuesta en igual sentido formulada por el Banco de España, adjudicaron a 'Banco V., S. A.', bienes del activo social de 'Banca V., S. A.', como único - accionista, subrogándole, en la forma más amplia y que en derecho procede, en cuantos bienes, derechos y obligaciones de todo orden, presentes y futuros, puedan corresponder a la expresada entidad 'Banca V., S. A.', a cuyos efectos se entendería que 'Banco V., S. A.', se subrogaba universalmente en todo el contenido patrimonial y obligacional que existiere o pudiere existir en el futuro y que pueda corresponder a 'Banca V., S. A.', por lo que, en virtud de esa total adjudicación, en lo sucesivo será la expresada entidad bancaria adjudicataria quien ostente todos y cada uno de los derechos y obligaciones, incluso situaciones transitorias o de hecho, que pudieran corresponder a la repetida entidad adjudicante, por el título que fuere, y cuya cuestión, en cuanto se estime generante de cesión de la hipoteca que dio origen a la tan meritada entidad 'Banco V., S. A.', confiere a ésta facultad legitimadora para ejercitar a su amparo el procedimiento judicial sumario que autoriza el artículo 131 de ta Ley Hipotecaria , por causa del fenómeno jurídico de la subrogación de derechos, inherentes además a la cesión de la invocada- hipoteca que implica, pues la exigencia de los precitados epígrafe 1 de la regla 2 .ª, y apartado 2 de la regla 4.º del artículo 131 de la Ley Hipotecaria hay que entenderla referida al que, por cualquier vehículo jurídico, y concretamente la subrogación por vía de cesión, ostenta el carácter de acreedor hipotecario, al contraerse el requisito de subsistencia y no cancelación simple y exclusivamente a acreditar la pervivencia del título que da base al ejercicio de la correspondiente acción hipotecaria, que ciertamente ha de corresponder a quien ostente, bien directamente, o por subrogación por vía de cesión , el crédito emanante de la hipoteca; y, bajo otro aspecto, porque esa legitimación que es de reconocer a 'Banco V., S. A.', para promover el procedimiento judicial sumario cuestionado, indudablemente produce como consecuencia que no se haya prescindido, en modo alguno, de normas esenciales del procedimiento establecido por la Ley, generantes de causa de nulidad equiparable por el número 3.º del artículo 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial .

SEGUNDO.- Tampoco es de acoger el motivo segundo, formulado al amparo del número 5.º del artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil , y 5-4.º de la Ley Orgánica del Poder Judicial, por alegada violación del principio de legalidad (constitucional y registral) contenido en el artículo 9.3 de la Constitución española y artículos 149, 18 , 20 y 30 de la Ley Hipotecaria y 244 del su Reglamento, en relación con el artículo 1.256 del Código Civil , porque si ciertamente la normativa contenida en los indicados preceptos de la Ley Hipotecaria y de su Reglamento aluden a la exigencia de inscripción en el Registro de la Propiedad del crédito hipotecario cedido, ello hay que entenderlo en sus efectos con relación a terceros, puesto que en esta materia el Ordenamiento jurídico español, tanto en el orden civil como en el hipotecario, sigue la orientación, y consiguiente normativa, de que la inscripción es meramente declarativa, y en consecuencia, sólo robustece el título inscrito frente a dichos terceros a los efectos de la fe pública registral y por ello la inscripción no tiene valor constitutivo. tratándose de la cesión de créditos hipotecarios, como lo está poniendo de manifiesto el párrafo segundo del invocado artículo 149 de la Ley Hipotecaria cuando previene que 'el cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente ' significativo, como tiene declarado la Resolución de 22 de diciembre de 1945, de que el hecho de que el demandante actuase en el procedimiento judicial como cesionario del crédito hipotecario, no le priva de la condición de titular favorecido por la inscripción frente al demandado, aunque la cesión haya sido inscrita frente al demandado en fecha posterior, ya que el cesionario se subroga en todos los derechos del acreedor cedente , y por tanto asume la posición jurídica del acreedor hipotecario anterior y preferente al demandado; lo confirma el también invocado artículo 32 de la referida Ley Hipotecaria cuando se manifiesta en el sentido de que los derechos reales no inscritos en el Registro de la Propiedad no perjudicarán a tercero, determinando, como tiene declarado esta Sala en sentencias de 15 de abril de 1899 , 27 de octubre y 28 de noviembre de 1900 , 1 de junio de 1901 , 13 de junio de 1902 y 17 de enero de 1903 , que los títulos no inscritos en el Registro de la Propiedad pueden y deben ser estimados, cuando las personas a quienes perjudican no ostentan frente a ellos otros inscritos , dado que, en virtud de lo establecido en el artículo 33 de la referida Ley Hipotecaria , conforme tiene declarado esta sala en Sentencias de 11 de enero de 1888 , 26 de octubre de 1899 , 22 de diciembre de 1915 y 8 de marzo de 1922 , la inscripción: en el Registro de la Propiedad no es por si un titulo de derecho, sino corroboración y garantía de los que revisten tal solemnidad; lo corrobora el artículo 1.526 del Código Civil cuando indica que 'la cesión de un crédito, derecho o acción no surtirá efecto contra tercero, sino desde que su fecha deba tenerse por cierta en conformidad a los artículos 1.218 y 1.227' y 'si se refiere a un inmueble, desde la fecha de su inscripción en el Registro 'lo que,'a sensu contrario', da a entender, como proclaman las sentencias de 16 de octubre de 1982 , 11 de octubre de 1983 y 23 de octubre de 1984 , que tal precepto se limita a expresar los. efectos contra terceros en cuanto a fecha de la cesión , pero no que prive de eficacia a la cesión entre el cesionario demandante y ejecutante del crédito hipotecario cedido y el demandado deudor hipotecario, de una parte en razón a que siendo la hipoteca un derecho de naturaleza real, es de afirmar que genera un derecho de realización de valor, con la característica, que ya apunta el artículo 1.858 del Código Civil , de ser un señorío típico que ejerce el titular hipotecario, o acreedor, que confiere el poder o facultad de hacerse con dinero a cargo de la cosa hipotecada, y de otra parte por tener la hipoteca un carácter accesorio del crédito, de modo que aquélla subsiste en tanto éste también subsiste, lo que atribuye al crédito la cualidad de elemento principal de la relación jurídica y lo lleva a, reconocer que corresponde a la misma persona que sea titular del crédito garantizado, al no ser la hipoteca un derecho independiente, o sea, con existencia propia, sino que vive al servicio de crédito, estando conectado a éste y que sigue su suerte y así viene calificado por el artículo 1.528 del Código Civil .

TERCERO.- Lo expuesto en el precedente fundamento de Derecho lleva a reconocer, contrariando criterio de la parte recurrente, a que en manera alguna se ha producido en la sentencia recurrida infracción de lo establecido en el número 3 del artículo 9 de la Constitución española , garantizador del principio de legalidad, como principio básico para el alcance de la seguridad jurídica, y mayormente si se considera que en el procedimiento judicial sumario que ha dado origen a la presente controversia se han cumplido las exigencias legalmente establecidas al respecto, desde el momento en que, de una parte, la escritura pública de 24 de julio de 1969, por la que tuvo cesión a la entidad 'Banco V., S. A.', con la consiguiente subrogación universal en todo el contenido patrimonial y obligacional que existiese o pudiese existir en el futuro y que pueda corresponder a la precitada 'Banca V., S. A.', evidente significa la cesión de la hipoteca que fue constituida por D. José en favor de aquélla, implicando en consecuencia la constancia de las circunstancias exigibles relativas a la inscripción, a las personas, a las fincas y a los derechos inscritos, pues para ello basta poner en conexión la precitada escritura de 24 de julio de 1969, de que emana la cesión de la referida hipoteca por el acreedor hipotecario 'Banca V., S. A.' a la entidad 'Banco V., S. A.', con la propia escritura formalizadora de la mencionada hipoteca; y, de otra parte, en razón a que la circunstancia de que el correspondiente Registro de la Propiedad no haya practicado inscripción del auto dictado el 14 de septiembre de 1982, como consecuencia del tan aludido procedimiento judicial sumario, por el que se aprobó el remate de la finca hipotecada, objeto de la actual controversia, en favor de 'Banco V., S. A.', y la cancelación de la hipoteca de que se viene haciendo mención y las verificadas después de expedida a efectos del aludido procedimiento certificación de cargas, puesto que los motivos aducidos para negar la práctica de inscripción de tal auto carecen de trascendencia para determinar la nulidad del procedimiento a que afecta; en primer lugar, porque el motivo registralmente alegado de que la hipoteca ejecutada conste constituida e inscrita a favor de 'Banca V., S. A.', persona distinta del 'Banco V., S. A.', actora en dicho procedimiento, sin que del Registro conste transmitido a esta última sociedad tal crédito hipotecario ejecutado, lo único que supone es la existencia de una circunstancia simplemente subsanable mediante la solicitud por dicha entidad cesionaria 'Banco V., S. A.', de práctica de la inscripción registral de la meritada cesión de hipoteca, presentando al efecto documentos precisos al respecto, al amparo de lo autorizado por el artículo 244 del Reglamento de la Ley Hipotecaria ; en segundo lugar, la no constancia de cumplimiento de lo dispuesto en el artículo 55 de la Ley de Arrendamientos Urbanos , igualmente tan sólo significa un defecto subsanable, como revela el propio precepto arrendaticio, y en tercer lugar, debido a que el no acompañar declaración del arbitrio de plus valía o justificación de su pago o exención es un mero detecto fiscal, que como de tal índole puede ser cumplido y en consecuencia acreditado a efectos registrales en cualquier momento'.

També, en aquesta mateixa línia podem esmentar la STS de data 23/11/1993 , que amb cita d'altres anteriors, estableix el següent:

'la omisión de los requisitos de forma establecidos en el art. 149 de la Ley Hipotecaria no da lugar a la nulidad, como ya declaró una antigua jurisprudencia ( Sentencia de 11 de mayo de 1905 ), reiterada en la Sentencia de 29 de junio de 1989 , expresiva de que 'el Ordenamiento jurídico español, tanto en el orden civil como en el hipotecario , sigue la orientación y consiguiente normativa, de que la inscripción es meramente declarativa, y en consecuencia sólo robustece el título inscrito frente a terceros a los efectos de la fe pública registral, y por ello la inscripción no tiene valor constitutivo tratándose de cesión de créditos hipotecarios , como lo está poniendo de manifiesto el párrafo tercero del invocado art. 149, cuando previene que el cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente' de donde se sigue el fracaso del motivo'.

Amb base a aquesta doctrina del Tribunal Suprem moltes Audiències, com hem dit, s'han posicionat en el sentit de reconèixer legitimació activa en aquests processos a les entitats que han succeït a la financera que havia subscrit el préstec, malgrat no haver inscrit aquesta transmissió del crèdit en el Registre de la Propietat (podem citar les SAP Alicante, secció 6ª, de 27/2/12 , Guipúscoa 17/6/2008 i La Rioja 27/6/2003 , entre d'altres).

També, sobre la base de la doctrina esmentada, la Sala ha d'establir la legitimitat de la recurrent per iniciar el procés d'execució hipotecari i, per tant, estima el recurs interposat'.

A les resolucions ja esmentades podem afegir altres moltes que també defensen el mateix criteri, com les de la Secció Primera de l'Audiència de Càceres de 5 de febrer de 2.013, de la Secció Segona de l'Audiència de Madrid de 11 de gener de 2.013, de la Secció Sisena de la d'Alacant de 12 de juliol de 2.012 i la de la Secció Divuitena de la de Madrid de 23 de gener de 2.012.

En la Secció Primera d'aquesta Audiència ha mantingut en aquesta matèria exactament el mateix criteri que la Segona, entre altres, a les interlocutòries de 23 d'abril i de 22 de maig de 2.013.

Manca de pronunciament sobre alguns dels motius d'oposició.

CINQUÈ.En aquest motiu del recurs els apel lants al leguen que la interlocutòria impugnada no ha entrat a valorar tots els motius d'oposició que va presentar contra l'execució despatxada.

És cert. Però també ho és que la resta de motius que fonamentaven l'oposició es basaven en el caràcter abusiu de diverses clàusules del contracte de préstec amb garantia hipotecària.

Convé recordar que, d'acord amb el que disposen els articles 557.1.7 i 561.1.3 de la LEC , l'al legació del caràcter abusiu de les clàusules contractuals serà rellevant en funció que hagin determinat l'execució o bé la quantitat exigible.

La interlocutòria impugnada raona perquè no es dóna aquesta circumstància respecte d'algunes d'elles i ho dona per suposat pel que fa a unes altres, com en resulta del primer paràgraf del seu fonament jurídic primer.

Tot seguit, quan entrem a estudiar la resta de motius del recurs, valorarem també si alguna de les clàusules contractuals és por titllar d'abusiva, amb les conseqüències jurídiques inherents ( article 561.1.3 de la LEC ).

Pacte de liquiditat

SISÈ. El recurs al lega que el pacte de liquiditat seria nul, perquè hauria estat introduït de manera unilateral per l'entitat financera demanant i sense permetre que els demandats puguin saber quina és la quantitat que deuen ni cóm s'ha arribat a la fixació del saldo que reclama.

SETÈ. L' article 572.2 de la LEC permet l'existència del conegut com a pacte de liquiditat o determinació unilateral del saldo deutor per part de l'entitat financera demandant quan s'hagi pactat en el títol que fonamenta l'execució que la quantitat per la qual es despatxarà serà la que aquella determini, sempre i quan ho faci de la manera pactada entre les parts.

El darrer paràgraf del mateix article i l'article 573 estableixen els requisits als quals resta condicionada l'eficàcia del pacte.

A la vista d'aquesta regulació legal, fins i tot podríem discutir si realment ens trobem davant d'una clàusula del contracte que podria ser abusiva o si es tracta de la incorporació a aquest darrer dels requisits legals per a despatxar l'execució per saldos de comptes.

En qualsevol cas, la plena validesa d'aquest pacte ha estat admesa pel Tribunal Suprem, que en la seva sentència de 16 de desembre de 2.009 argumenta:

'El denominado 'pacto de liquidez' -o 'de liquidación'- es válido porque es un pacto procesal para acreditar uno de los requisitos procesales del despacho de ejecución, cual es la liquidez o determinación de la deuda, y, por consiguiente, para poder formular la reclamación judicial de la misma - SS. 30 de abril y 2 de noviembre de 2.002 , 7 de mayo de 2.003 , 21 de julio y 4 de noviembre de 2.005 ; arts. 520.1 , 550.1 , 4 º, 572.2 y 573.1 , 3º LEC -. Esta es la finalidad del pacto -despacho de ejecución- y, por lo tanto, no obsta a la impugnación de la cantidad expresada en la certificación bancaria mediante la oposición correspondiente y sin alterar las normas en materia de carga de prueba. La previsión legal es clara y excusa de cualquier otra información contractual al respecto, y así lo vienen entendiendo los Tribunales, por lo que no se infringen los arts. 2.1,d), y 10.1,a) de la LGDCYU, ni su DA 1ª, apartado 14ª'.

Per altra banda, no podem obviar que l' article 557.1.3 de la LEC inclou entre les causes d'oposició a l'execució l'error en la determinació del saldo deutor reclamat si considera que les operacions de càlcul no són correctes per la via de l'anomenada plus petició.

El recurs en cap moment especifica ni concreta quines serien les operacions errònies ni quines haurien de ser les suposadament correctes, proposant amb les proves documentals corresponents un resultat diferent.

Venciment anticipat.

VUITÈ. El recurs considera nul la per abusiva la clàusula del contracte que permet a l'entitat financera demandant declarar la resolució unilateral del contracte i el seu venciment anticipat per un sol incompliment de les obligacions de pagament del demandat.

NOVÈ. Abans d'entrar a resoldre aquest motiu del recurs, convé recordar quin ha estat el criteri del Tribunal Suprem i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre aquesta qüestió.

El primer dels tribunals esmentats, en la seva sentència de 17 de febrer de 2.011 argumentava:

' Esta Sala tiene declarado en sentencia núm. 506/2008, de 4 de junio , que si ciertamente la doctrina del Tribunal Supremo abogó inicialmente (en la sentencia que cita la parte recurrente de 27 marzo 1999 ) por la nulidad de tales cláusulas de vencimiento anticipado en los préstamos hipotecarios, con invocación de la legislación hipotecaria y con referencia también a los artículos 1125 y 1129 del Código Civil , no puede desconocerse que este pronunciamiento, que no tuvo acceso al fallo y se emitió 'obiter dicta', en unsupuesto además en que se estipularon una serie de condiciones que desvirtuaban el contenido del préstamo y suponían prerrogativas exorbitantes y abusivas para el Banco prestamista, no fue seguido por otras resoluciones posteriores en las que esta Sala, con carácter general, ha mantenido como válidas estas cláusulas, por ejemplo en sentencia de 9 de marzo de 2001 y también, en el ámbito del contrato de arrendamiento financiero, en la de 7 de febrero de 2000.

Añade la sentencia núm. 506/2008, de 4 de junio , que en efecto, como viene señalando la doctrina moderna atendiendo a los usos de comercio, y vista la habitualidad de dichas cláusulas en la práctica bancaria reciente, existen argumentos para defender la validez de tales estipulaciones al amparo del principio de autonomía de la voluntad ( artículo 1255 del Código Civil ) cuando concurra justa causa para ello, es decir, cuando nos encontremos ante una verdadera y manifiesta dejación de las obligaciones de carácter esencial contraídas, como puede ser, ciertamente, el incumplimiento por el prestatario de la obligación de abono de las cuotas de amortización de un préstamo'.

El mateix criteri trobem a les sentències de 16 de desembre de 2.009 , 12 de desembre i 4 de juliol de 2.008 , 9 de març de 2.001 i 7 de febrer de 2.000 .

Al seu torn, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en la sentència de 14 de març de 2.013 , fixa els criteris que els tribunals nacionals han de tenir en compte a l'hora d'apreciar si una clàusula d'aquesta classe es pot qualificar d'abusiva.

Primer, s'haurà d'analitzar si el venciment anticipat està condicionat contractualment a un incompliment d'una obligació essencial.

Segon, si la manca de compliment ha estat suficientment greu en relació a la durada i quantia del préstec.

Tercer, si aquesta facultat es pot considerar excepcional respecte del conjunt de normes que regulen la matèria de què es tracti.

Quart, si el dret nacional preveu mecanismes adequats i eficaços que permetin al consumidor remeiar els efectes del venciment anticipat.

DESÈ. Un cop més els apel lants estan passant per alt que no ens trobem en un procediment d'execució hipotecària, sinó en una execució de títols no judicials.

La llei 1/2.013, de 14 de maig ha modificat l' article 693.2 de la LEC , que permetia el venciment anticipat dels deutes a terminis per incompliment de qualsevol d'ells, i ha introduït l'exigència que s'hagin incomplert un mínim de tres mesos de l'obligació de pagament.

Ho ha fet en relació a l'execució hipotecària, no respecte de l'execució que podríem anomenar ordinària de títols no judicials.

Per tant, no és pot considerar abusiu el pacte que permet l'executant resoldre anticipadament el contracte i declarar el venciment anticipar del deute malgrat que només s'hagi produït un incompliment.

A més, queda acreditat, i de fet ni tan sols ho nega el recurs, que en el moment en què es va presentar la demanda executiva els apel lants devien més duna quota (i més de tres) d'amortització periòdica del préstec que havien rebut.

Interessos de demora.

ONZÈ. La interlocutòria impugnada ha desestimat la nul litat de la clàusula relativa als interessos moratoris.

Aquesta decisió es fonamenta en què el tipus d'interès aplicat a la mora ha estat d'un 12 per cent, que no es pot reputar abusiu.

Els apel lants consideren que la clàusula és nul la i que ha estat integrada per la demandant en el moment de fer la liquidació del saldo deutor.

DOTZÈ. El contracte de préstec amb garantia hipotecària que vincula a les parts fixava un tipus d'interès de demora consistent en sumar 14,40 punts a l'interès ordinari aplicable en el moment en què es faci el pagament de quantitats degudes.

El contracte va ser atorgat el mes de desembre de l'any 2.009, quan l'interès legal dels diners era del 4 per cent. Aquest era també el tipus d'interès quan es va presentar la demanda (maig de 2.013).

Quan la demandant va redactar la seva demanda el va reduir a un 12 per cent amb la finalitat de seguir els criteris que reiteradament ha fixat aquesta Audiència respecte a la consideració de l'abusivitat dels tipus d'interès, que repetidament hem situat en 2'5 vegades el tipus d'interès legal dels diners.

És clar que el tipus d'interès pactat supera amb escreix tant aquest límit com el que ara preveu l' article 114.3 de la LH (triple del legal dels diners).

Per tant, ha de ser considerat abusiu.

TRETZÈ. Resta per examinar si la reducció del tipus d'interès de demora que ha fet unilateralment la demanant és o no admissible.

El criteri habitual que venia mantenint aquesta Audiència Provincial quan el contracte incorporava una clàusula d'interessos moratoris o retributius abusius per excedir de 2'5 vegades els interessos legals dels diners, però no es reclamava una quantitat derivada de l'aplicació del tipus abusiu sinó una altra resultant de l'aplicació d'un interès no abusiu, era la d'admetre a tràmit la demanda i continuar l'execució per la segona quantitat.

No obstant, els criteris que guien la sentència de 14 de juny de 2.012 del Tribunal de Justícia de la Comunitat Europea , ens van portar a replantejar la línea d'actuació que des de fa anys havíem seguit.

La sentència que acabem d'esmentar resol una qüestió prejudicial presentada per un tribunal espanyol, arribant a dues conclusions:

Primer, els tribunals han d'apreciar d'ofici el caràcter abusiu d'una clàusula sobre interessos de demora en els contractes celebrats entre un professional i un consumidor, encara que aquest no s'hi hagi oposat.

Segon, la conseqüència jurídica derivada de l'apreciació que la clàusula en qüestió és abusiva no és la de la seva integració modificant-la, sinó simplement no aplicar-la.

Per tot això, la Junta de Magistrats de les Seccions Civils d'aquesta Audiència de 28 de novembre de 2.012, va arribar als següents acords.

Primer, en els casos en què els interessos pactats en els contractes en què es basa la reclamació siguin abusius per excedir de 2'5 vegades l'interès legal dels diners, no s'admetrà a tràmit la demanda.

Segon, quan de la documentació que s'adjunti a la demanda sigui possible separar clarament les quantitats reclamades en concepte de capital o d'interessos que no quedin afectades per clàusules abusives, la primera s'admetrà a tràmit parcialment en aquella part que no resti afectada per l'aplicació d'aquestes darreres .

Tercer, aquests criteris s'aplicaran malgrat que l'entitat financera demandant no apliqui en la seva demanda el tipus d'interès abusiu i el rebaixi a una quantitat que no excedeix de 2'5 vegades l'interès legal dels diners, atès que no es possible donar validesa a una clàusula inicialment nul la per abusiva per la via d'una integració unilateral de l'entitat financera o bé per la de la seva moderació pels tribunals.

A tot això s'ha d'afegir que la disposició transitòria segona, darrer paràgraf, de la Llei 1/2.013, de 14 de maig s'oposa frontalment a la jurisprudència del Tribunal Justícia de la Comunitat Europea que hem citat, de la qual es deriva amb tota claredat la impossibilitat d'integrar les clàusules nul les per abusives dels contractes atorgats amb consumidors.

En el nostre cas es pretén fer una integració d'una clàusula nul la que en part constitueix el fonament de l'execució perquè contribueix a determinar la quantitat exigible.

CATORZÈ. La conseqüència jurídica del que acabem de dir és que la nul litat de la clàusula del contracte per la qual s'estipulava el tipus d'interès moratori aplicable fa que les quantitats reclamades no meritin cap interès d'aquesta classe.

L'únic interès aplicable serà el que preveu l' article 576 del la LEC des de la data de la interlocutòria de primera instància.

Interès ordinari.

QUINZÈ. El recurs també al lega el caràcter abusiu d'aquet interès així com del TAE.

No argumenta en absolut quina seria la causa d'aquesta possible abusivitat.

L'interès ordinari pactat pel primer any de la vida del contracte era d'un 2,74 per cent.

A partir d'aquell moment es preveia que l'interès es determinaria en funció de l'euribor afegint-li 1,50 punts.

És evident que aquests interessos no superen ni de bon tros els límits que hem assenyalat en els fonaments jurídics anteriors, el que fa que no es pugui reputar abusiu.

Tampoc es pot considerar abusiu el TAE.

Arrodoniment del tipus d'interès retributiu a l'alça.

SETZÈ. El recus també al lega el caràcter abusiu del pacte que permetria a la demandant arrodonir a l'alça el tipus d'interès aplicable.

De la lectura del contracte resulta que, efectivament, la seva clàusula 3 bis, quan parla de la determinació del tipus d'interès en la seva fase variable, fa esment a l'arrodoniment.

Ara bé, més enllà del títol d'aquesta part de la clàusula, el cert és que no preveu cap mena d'arrodoniment.

Com a conseqüència del que acabem de dir, si mirem els interessos aplicats segons la certificació de saldo deutor, és ben evident que mai no s'han arrodonit els tipus d'interès variable aplicables.

Costes.

DISSETÈ. L'estimació parcial del recurs comporta que de conformitat amb els articles 394.2 i 398.2 de la LEC , no imposem les costes de cap de les dues instàncies.

Fallo

PRIMER. Estimem en part el recurs d'apel lació presentat en nom de Hipolito i Angelica contra la interlocutòria de primera instància i apreciem el caràcter abusiu de la clàusula relativa als interessos de demora.

SEGON. No despatxem execució en concepte d'interessos moratoris llevat de la que resulti de l'aplicació de l' article 576 de la LEC des de la data de la interlocutòria de primera instància que ha resolt l'incident d'oposició a l'execució.

TERCER. No imposem les costes de cap de les dues instàncies.

FALLO

Contra aquesta resolució no es pot presentar cap recurs.

Notifiqueu aquesta Interlocutòria a les parts i deixeu-ne un testimoniatge en aquest Rotlle i en les actuacions originals, que es retornaran al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d'on procedeixen.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels magistrats esmentats, que signen a continuació.