Sentencia CIVIL Nº 122/2022, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 11, Rec 543/2020 de 23 de Febrero de 2022

Encabezamiento

Secció núm. 11 de l'Audiència Provincial de Barcelona. Civil

Passeig Lluís Companys, 14-16, pl. 2a - Barcelona

08018 Barcelona

Tel. 934866150

Fax: 934867109

A/e: aps11.barcelona@xij.gencat.cat

NIG 0801542120198292662

Recurs d'apel·lació 543/2020 D

Matèria: Judici verbal

Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Badalona

Procediment d'origen: Judici verbal (desnonament precari - art. 250.1.2) 1932/2019

Entitat bancària: Banc de Santander

Per a ingressos en caixa, concepte: 0657000012054320

Pagaments per transferència bancària: IBAN ES55 0049 3569 9200 0500 1274

Beneficiari: Secció núm. 11 de l'Audiència Provincial de Barcelona. Civil

Concepte: 0657000012054320

Part recurrent / Sol·licitant: Jacobo, Milagros

Procurador/a: Gloria Zaragoza Formiga, Gloria Zaragoza Formiga

Advocat/ada:

Part contra la qual s'interposa el recurs: IGNORADOS OCUPANTES RMBLA DIRECCION000 NUM000 BADALONA, CORAL HOMES, SLU

Procurador/a: Javier Segura Zariquiey

Advocat/ada: Juan Manuel Iserte Gil

SENTÈNCIA NÚM. 122/2022

Il·lms. Srs.

Josep Mª Bachs i Estany (President i Ponent)

María del Mar Alonso Martínez

Antonio Gómez Canal

Barcelona, 23 de febrer de 2022

La Secció Onzena de l' Audiència Provincial de Barcelona ha vist amb el núm. 543/2020 les actuacions de recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Sra. Zaragoza i Formiga, en representació del Sr. Jacobo i la Sra. Milagros, part demandada, i ha pronunciat la següent Sentència.

Antecedentes

Primer.La part dispositiva de la Interlocutòria Definitiva apel·lada és la següent: 'FALLO.- Estimo la demanda interpuesta por Coral Homes SLU contra los ignorados ocupantes de la finca sita en DIRECCION000 NUM000 de Badalona y, en consecuencia, declaro el desahucio inmediato de los demandados, con apercibimiento de que si no abandonan voluntariamente la finca se procederá a su lanzamiento. Condeno a los demandados al pago de las costas'.

Segon. Ha comparegut en aquesta alçada la part recurrent a través de la procuradora Sra. Zaragoza i Formiga.

Ha comparegut en aquesta alçada la part oponent a través del procurador Sr. Segura i Zariquiey.

Ha estat assenyalada per a deliberació, votació i decisió del recurs l'audiència del dia 16 de febrer de 2022, el que ha tingut lloc a l'hora prevista.

HA ESTAT VIST, essent ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Josep Mª Bachs i Estany, President de la Secció.

Fundamentos

Primer.Apel·la la part demandada la Sentència d'instància (EJCat) pels següents motius:

1er) nul·litat d'actuacions per omissions d'actuacions processals que generen indefensió i vulneren la tutela judicial efectiva; atès que malgrat que la diligència de data 17-2-2020 va tenir per contestada la demanda -el que no deixa lloc a dubtar de que es van oposar en temps i forma- posteriorment van ser notificats de la sentència on se'ls declara en rebel·lia. Personalment i no a través de la representacióapud actaconstituïda. La sentència diu que l'actora ha acreditat el seu domini i que els demandats no han contestat i han estat declarats rebels.

2on) improcedència del judici de desnonament: el Jutjat hauria d'haver detectat en fase d'admissió a tràmit de la demanda que s'estava vulnerant el dret de defensa d'aquesta part. Invoca a l'efecte que la Llei 1/2013 al seu art. 1 va suspendre els llançaments per set anys en casos d'adjudicació per execució hipotecària. Això ja es va invocar en oposar-nos a la demanda. També és causa de nul·litat d'actuacions.

3er) Aquesta part és deutora hipotecària desposseïda i l'actora una filial de Caixabank, qui es va adjudicar la finca. Aquest procediment és fraudulent, tota vegada que l'actora hauria d'haver seguit endavant amb l'execució hipotecària núm. 1133/10-G, quelcom que el Jutjat no ha tingut en compte en no haver considerat la nostra oposició com certa i realment presentada. Invoca així mateix que s'han d'adoptar les mesures de la Llei del Parlament de Catalunya 4/2016 de 23-12-2016 (art. 10, mediació) i invoca l' art. 132.4 Codi de Consum de Catalunya que mana a les parts anar a mediació abans d'interposar un litigi, de forma obligatòria; invoca també la Llei 24/2015 de 29-7-2015 (art. 5) segons la qual l'adquirent de l'habitatge com a conseqüència d'acords de compensació o dació en pagament, ha d'oferir un lloguer social a les famílies o persones sense alternativa habitacional. No s'ha complert aquesta premissa i el Jutjat res no ha dit al respecte.

4rt) Tota la sentència ve viciada per l'errònia consideració de que hem estat rebels.

5è) L'estimació del recurs ha de comportar la imposició de costes a l'actora.

Postula la revocació i l'estimació de les seves pretensions amb costes a l'actora.

S'oposa la part actora (EJCat) pels següents motius:

1er) No concorre causa de nul·litat de les actuacions en base a l' art. 227 LEC: no concorre cap d eles causes de l' art. 225 LEC. Reconeix que la sentència s'equivoca en consignar que els demandats van ser rebels, perquè reconeix que van presentar una contestació admesa a tràmit per diligència de 17-2-2020, però no van demanar vista. En ella podien haver aclarit o remarcat els trets fonamentals de la seva defensa. Tampoc han demanat rectificació o aclariment de sentència en base a l' art. 214 LEC. Entén que no hi ha indefensió i que el Jutjat haurà pres en consideració la contestació i l'ha desestimat encara que això no s'expressi a la sentència. L'important és que ha estimat la nostra demanda en considerar que no s'ha acreditat cap justa causa per posseir per part dels demandats. Recorda que el procediment ja no és sumari, sinó plenari, des de la nova LEC de 2000. I que en el concepte de precari hi entra també la posició d'aquell amb títol inicialment vàlid i eficaç però esdevingut ineficaç o extingit.

2on) Quant a la manca de legitimació activa invocada de contrari com manca de capacitat d'accionar contra qui es troba en situació de vulnerabilitat econòmica i exclusió social, no es dona en aquest cas. En cap manera s'acrediten els requisits que invoquen els demandats per a que hagin de ser objecte d'un oferiment de lloguer social. I, altrament, aquesta legitimació activa està sobradament acreditada a través de la nota simple registral acompanyada a la demanda.

Sense acreditar els requisits que s'invoquen, ni és d'aplicació la Llei 172013 en la part a que s'hi refereix el recurs ni tampoc la Llei catalana 4/2016.

Postula la confirmació amb costes.

Segon.L'anàlisi de l'actuat revela acreditats els següents antecedents i fets:

a) A la seva demanda (23-12-2019) l'actora interposa demanda de desnonament per precari contra els ignorats ocupants de la finca situada al c/ DIRECCION000 NUM000 de Badalona, afirmant que recentment s'han personat a la finca i se l'han trobat ocupada per un seguit de persones que no s'han volgut identificar. Acompanya títol de domini (doc. 1, nota simple registral de 7-10-2019 que identifica la finca com NUM001 del registre 1 de Badalona, referència cadastral NUM002, que acredita que dita finca fou aportada socialment a l'entitat per escriptura de16-11-2018) i una taxació de la finca (doc. 2) a efectes d'acreditar la quantia del litigi .

b) Citats a termini els demandats (consta a data 21-1-2020, f. 4 girat, la citació a termini i el consentiment dels tres ocupants per tal que es comuniqués el cas a Serveis Socials municipals al f. 5 -l'ofici demanant informe sobre la situació dels ocupants, de 23-1-2020, f. 8, consta entrat a l'Ajuntament el 27-1-2020, f. 7), van presentar en data 3-2-2020 (EJCat) escrit d'oposició on van invocar:

1) inadequació del procediment ja que havent estat desposseïts de l'habitatge per procediment d'execució hipotecària 1133/10-G davant del Jutjat 6 de Badalona (doc. 1-8 contestació, testimoniatge de l'adjudicació -a Caixabank- on efectivament consten com executats el Sr. Jacobo i la Sra. Milagros, de data 6-11-2014; i on consta que Caixabank va demanar l'arxiu de l'execució a data 25-1-2019 sense donar més explicacions -després fou suspès el llançament per diligència de 29-1-2019 i per decret de 28-6-2019 es va arxivar el procediment un cop instada l'executant a manifestar si tenia ja la possessió de la finca i havent afirmat aquesta que no pensava reclamar la resta del deute ni instar el llançament mitjançant escrit de 24-6-2019-.

2) manca de legitimació per instar aquest procés ja que s'ha d'aplicar al cas allò que disposa la Llei 1/2013 sobre els set anys de suspensió del llançament i allò que disposen la Llei 4/2016 del Parlament de Catalunya i la Llei 24/2015 sobre necessitat d'oferiment de lloguer social.

c) És notable que no van comparèixer fins l'apud actade 13-2-2020 (f. 12 i ss.); la diligència d'ordenació de 4-2-2020 (EJCat) va observar defectes a la contestació i per això els va citar a compareixença per al 13-2-2020; fet l'apoderament, la diligència de 17-2-2020 (EJCat) va tenir per contestada la demanda i va donar tres dies als demandats per manifestar si demanaven celebració de vista o no; a 24-2-2020 (EJCat) l'actora va considerar innecessària la vista. Els demandats res van dir al respecte. I la provisió de 25-2-2020 (EJCat) va considerar-la innecessària.

Tercer.La Sentència d'instància, de data 10 de març de 2020 (f. 16 i EJCat) estima íntegrament la demanda.

Entén que l'actora ha acreditat que és propietària mitjançant una nota simple del Registre de la Propietat (doc. 1) mentre que els demandats no han contestat ni han justificat de cap manera el seu dret a ocupar l'habitatge.

Per tant, declara el precari i condemna els demandats a retornar la finca als actors amb admonició de llançament.

Amb costes a la part demandada.

Quart. El primer i quart motius de recurs postulen la nul·litat d'actuacions perquè la sentència declara els demandats rebels erròniament i diu que no van contestar la demanda quan en realitat sí es van oposar, sostenint que això genera indefensió i dona peu a dita nul·litat.

No es pot acollir.

No estem davant d'una causa de nul·litat de l' art. 225 LEC ni 238 i ss. LOPJ ja que no s'ha infringit cap tràmit ni garantia processal. Independentment de que la sentència s'equivoca quan literalment diu que van ser rebels i no es van oposar, més enllà de que probablement estiguem davant d'una desestimació implícita quant al fons, com creu l'oponent, caldrà en aquesta alçada valorar la oposició plantejada i decidir al respecte, sense necessitat d'anul·lar la sentència ni tot o part del procediment d'instància. El que farem en un Fonament a banda després d'examinar les altres qüestions processals.

Cinquè. El segon motiu de recurs entén que aquest procediment és inadequat i improcedent, en la mesura que s'estan vulnerant drets derivats de l'aplicació pel Jutjat de l'execució d eles mesures de suspensió del llançament derivades de la Llei 1/2013. Mentre que el tercer motiu ens diu que aquest litigi és un veritable frau de llei per tal de passar per damunt de la suspensió acordada a l'execució hipotecària en compliment d ela Llei. Insisteix en que els demandats no són ocupants il·legals, sinó titulars desposseïts en virtut de l'execució hipotecària als que s'ha de tutelar conforme a la Llei 1/2013 i a les lleis catalanes 4/2016 i 24/2015.

No es pot acollir.

En el present cas l'execució prèvia a aquest litigi es va dur a terme per Caixabank, que en un moment determinat del procediment d'execució, després de ser-li adjudicat el domini, va vendre's a un tercer la finca en qüestió.

Es tracta d'un cas que guarda certa similitud amb el que tracta la sentència del TS 2711/2021 -ECLI:ES:TS:2021:2711 Id Cendoj: 28079110012021100482- de data 7-7-2021 (Rec. 677/2020) on, al seu moment, es va executar per Bankia una hipoteca originàriament de Caixa Laietana i, un cop adjudicada en subhasta, dita entitat la va vendre a un tercer.

En aquell cas, dit tercer va interposar judici de desnonament per precari que va guanyar en primera instància (Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 d'Esplugues de Llobregat) i en apel·lació (sec. 13a AP Barcelona).

En recurs de cassació, el demandat va invocar com infringit l' art. 1 de la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per reforçar la protecció dels deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social, a més dels arts. 446 CC de protecció de la possessió i 47 C.E. del dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat on els poders públics han de dictar normatives per a la seva efectivitat, en haver considerat la Sentència d'apel·lació que en un procés de desnonament per precari instat per un comprador sobrevingut contra els ocupants de l'habitatge, no resulta títol enervatori la resolució judicial de suspensió del llançament per causa de vulnerabilitat social, obtinguda en el procediment d'execució hipotecària en que el banc executant es va adjudicar l'habitatge i el va transmetre a l'actor, al no ser oposable tal dret d'ús al nou adquirent, ja que s'extingeix amb la irrupció del tercer adquirent, conclusió que, entén el recurrent, vulnera el seu dret a ser mantingut en la possessió en disposar d'un títol judicial que el legitima en l'ús de l'habitatge i que considera que és oposable front de l'ulterior comprador.

En aquell cas, certament, Bankia va executar la hipoteca i li fou adjudicada després de subhasta. El 5 de febrer de 2015 s'havia de lliurar la possessió de l'habitatge a l'adjudicatària, amb llançament de l'executat i demés ocupants. Es va recórrer en reposició i per Acte de 10-12-2014 es va estimar el recurs i, en aplicació del RD-Llei 27/2012, de 15 de novembre de mesures urgents per reforçar la protecció dels deutors hipotecaris, modificat per la Llei 1/2013 de 14 de maig, es va acordar la suspensió del llançament i mantenir l' executat en la ocupació de la finca per un termini de 2 anys -que vencia el 10-12-2016. El 16-9-de 2016, Bankia, S.A. es va vendre (a un matrimoni jubilat) mitjançant escriptura pública la citada finca, fent constar a la escriptura, quant a la situació possessòria de la finca, que 'la parte vendedora es la propietaria en pleno dominio del 100% de la finca [...] resultó adjudicataria en subasta judicial en procedimiento hipotecario y de la cual no ha obtenido a día de hoy la posesión efectiva [...]', per la qual cosa 'desconoce su estado de ocupación'. Després, en l'estipulació primera ('objeto de la compraventa') les parts declararen que 'en virtud de esta escritura, la vendedora vende y transmite a la compradora, que compra y adquiere por mitad y proindiviso (sic), la propiedad y el pleno dominio del inmueble'; i en l'estipulació tercera ('entrega'), les parts van pactar que 'el otorgamiento de la presente escritura equivale a la efectiva transmisión del inmueble a la compradora por la vendedora, pero no equivale a la entrega de la posesión inmediata del inmueble. El vendedor no hace entrega en este acto de las llaves del inmueble'.

El 19-9-2016, el comprador va interposar demanda contra els ocupants de l'habitatge en la qual sol·licitava una sentència que declarés que els demandats eren precaristes per no disposar de títol de cap mena que els permetés residir a l'habitatge i per no pagar cap tipus de contraprestació, i haver-hi lloc al desnonament per precari. Que va guanyar, com hem avançat, en les dues instàncies.

En enfrontar la resolució del recurs, el TS va interpretar que el recurs s'interposava per entendre infringit l' art. 1 de la Llei 1/2013, de 14 de maig, a més dels arts. 446 CC de protecció de la possessió i 47 CE quant al dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat. I que, en el seu desenvolupament, s'al·legava, en síntesi, queaquesta infracció s'hauria produït en considerar la Sentència d'apel·lació que en un procés de desnonament per precari, instat per un comprador sobrevingut, contra els ocupants de l'habitatge, no resulta títol enervatori la resolució judicial de suspensió del llançament per causa de vulnerabilitat social, obtinguda en el procediment d'execució hipotecàriaon el banc executant es va adjudicar l'habitatge i posteriorment el va transmetre a l'actor, en considerar que no és oposable tal dret d'ús al nou adquirent, conclusió que vulneraria el dret del demandat a ser mantingut en la possessió.

A aquest raonament, entén el TS, s'hi afegeix que: (i) el recurrent no posseeix l'habitatge per una cessió d'ús de la finca a títol gratuït, concedit per l'amo o per un anterior propietari, que és allò que exigeix l' art. 250.1.2on LEC, en quin cas podria posar-hi fi en qualsevol moment, ja que una de les característiques del precari és que la durada resta a l'albir del cedent; (ii) aquesta circumstància no concorre en el cas, ja queel demandat posseeix l'habitatge en virtut de títol judicial que se li va atorgar en el procediment d'execució hipotecària; (iii) el llançament en aquella execució hipotecaria no podrà produir-se fins transcorreguts dos anys des de l'Acte de suspensió; (iv) aquest títol judicial li permet, entén, al recurrent, usar el bé front de l'executant hipotecari o front de tercers, doncs seria al seu entendre vinculant no solament per a Bankia com a creditora adjudicatària, sinó també per al demandant que va adquirir l'immoble amb la situació d'una ocupació consolidada, i això amb independència de que l'adquirent hagi obrat de bona fe o en frau legal; (v) el fet de que en el Registre de la Propietat no constés cap circumstància que pogué advertir als compradors que el pis estava ocupat per tercers, resulta irrellevant quan es té coneixement de la realitat extra-registral, en advertir-lo l'entitat bancària transmetent en la pròpia escriptura de compravenda de que no li lliurava la possessió per no disposar d'ella; (vi)el dret que li va concedir al recurrent l'Acte de suspensió del llançament era el de continuar amb l'ús de l'habitatge sense desembors de contrapartida econòmica i per un temps determinat, per la qual cosa, en no trobar-nos en una situació merament tolerada, no procediria l'acció de desnonament.

Després de recordar el TS que ja es va aclarir a la seva sentència de 21-12-2020 que el precari 'no se refiere exclusivamente a la graciosa concesión al detentador y a su ruego del uso de una cosa mientras lo permite el dueño concedente (...), sino que se extiende a cuantos sin pagar merced utilizan la posesión de un inmueble sin título para ello o cuando sea ineficaz el invocado para enervar el cualificado que ostente el actor ( sentencias de 13 de febrero de 1.958, 30 de octubre de 1.986 y 6 de noviembre de 2008)', entén desencertat el plantejament que fa el recurrent de limitar l' àmbit del precari a les situacions de mera tolerància, car, conforme a la jurisprudència ressenyada, inclou també el gaudi de la possessió d'un immoble per qui no paga contraprestació de cap mena per això i que no té títol, o el que al·lega resulta 'ineficaz (...) para enervar el cualificado que ostente el actor'.

Va entendre que en aquell cas en cap moment fou objecte de controvèrsia ni el títol de propietat del demandant ni l'existència i contingut de l' Acte de suspensió del llançament dictat en el procediment d'execució hipotecària que va concloure amb l'adjudicació de l'habitatge al creditor que, després, el va vendre al demandant.

En conseqüència, el debat cassacional es considerà centrat en si l'esmentat Acte constitueix o no títol suficient per enervar el dret a obtenir la possessió de l'immoble per part del propietari demandant que no va intervenir en aquell procedimento d'execució hipotecària.

Després de definir el precari i remarcar que el procediment de precari no és sumari sinó plenari, el TS resol el recurs dient el següent:

'(...) CUARTO.- Decisión de la sala (ii). Regulación legal sobre la suspensión temporal de los lanzamientos de los deudores en los procedimientos de ejecución hipotecaria. 1.- En el caso de la litis, el título que invoca el demandado para oponerse a la acción de desahucio es el Auto dictado en el procedimiento de ejecución hipotecaria de su vivienda el 10 de diciembre de 2014, en el que se acordó suspender el lanzamiento y mantener al ejecutado en la ocupación de la finca por un plazo de 2 años (hasta el 10 de diciembre de 2016), en aplicación del Real Decreto-Ley 27/2012, de 15 de noviembre de medidas urgentes para reforzar la protección de los deudores hipotecarios, modificado por la Ley 1/2013 de 14 de mayo. La suspensión todavía estaba vigente cuando el 19 de septiembre de 2016 se presentó la demanda que inició este procedimiento. 2.- La Ley 1/2013, en lo que ahora interesa, explicó en su preámbulo la adopción de la medida de suspensión de los lanzamientos de este modo: 'El [capítulo] primero prevé la suspensión inmediata y por un plazo de dos años de los desahucios de las familias que se encuentren en una situación de especial riesgo de exclusión. Esta medida, con carácter excepcional y temporal, afectará a cualquier proceso judicial de ejecución hipotecaria o venta extrajudicial por el cual se adjudique al acreedor la vivienda habitual de personas pertenecientes a determinados colectivos. En estos casos, la Ley, sin alterar el procedimiento de ejecución hipotecaria, impide que se proceda al lanzamiento que culminaría con el desalojo de las personas'. El art. 1.1 de la Ley, en su redacción original vigente en el momento de dictarse el Auto de 10 de diciembre de 2014, decía lo siguiente: 'Hasta transcurridos dos años desde la entrada en vigor de esta Ley, no procederá el lanzamiento cuando en un proceso judicial o extrajudicial de ejecución hipotecaria se hubiera adjudicado al acreedor, o a persona que actúe por su cuenta, la vivienda habitual de personas que se encuentren en los supuestos de especial vulnerabilidad y en las circunstancias económicas previstas en este artículo'. Después, en los apartados 2 y 3, el mismo precepto identificaba los supuestos de 'especial vulnerabilidad' y establecía los requisitos económicos que debían reunir los beneficiarios de la suspensión. En el art. 2 se regulaban de forma detallada los medios de acreditación de esos requisitos. 3.- La norma se refería a supuestos de procesos de ejecución hipotecaria que concluyesen con la adjudicación de la vivienda habitual de personas en situación de especial vulnerabilidad 'al acreedor, o a persona que actúe por su cuenta'. Posteriormente este precepto ha sido objeto de modificación por el Real Decreto-Ley 1/2015, de 27 de febrero, la Ley 25/2015, de 28 de julio, y por el Real Decreto-Ley 5/2017, de 17 de marzo. Bajo la redacción dada por esta última disposición, el art. 1.1 de la Ley 1/2013, quedó redactado así: ' Hasta transcurridos siete años desde la entrada en vigor de esta Ley , no procederá el lanzamiento cuando en un proceso judicial o extrajudicial de ejecución hipotecaria se hubiera adjudicado al acreedor, o a persona que actúe por su cuenta, la vivienda habitual de personas que se encuentren en los supuestos de especial vulnerabilidad y en las circunstancias económicas previstas en este artículo. Durante ese plazo, el ejecutado situado en el umbral de exclusión podrá solicitar y obtener del acreedor ejecutante de la vivienda adherido al Código de Buenas Prácticas para la reestructuración viable de las deudas con garantía hipotecaria sobre la vivienda habitual, aprobado por el Real Decreto-ley 6/2012, de 9 de marzo, de medidas urgentes de protección de deudores hipotecarios sin recursos, o persona que actúe por su cuenta, el alquiler de la misma en las condiciones establecidas en el apartado 5 del anexo de dicho Código'. En consecuencia,el objetivo de la reforma, al incorporar este párrafo segundo, fue favorecer el tránsito de la situación provisional y de mera suspensión del lanzamiento, a otra más firme amparada en un título contractual de arrendamiento,en las condiciones previstas en el apartado 5 del anexo del Código de Buenas Prácticas, que contempla una condiciones favorables para el arrendatario en materia de rentas (con un máximo anual del 3% del valor de la vivienda al tiempo de la aprobación del remate), y con una 'duración anual, prorrogable a voluntad del arrendatario, hasta completar el plazo de cinco años. Por mutuo acuerdo entre el ejecutado y el adjudicatario podrá prorrogarse anualmente durante cinco años adicionales'. 4.- Finalmente, el Real Decreto-Ley 6/2020, de 10 de marzo, vuelve a modificar la redacción del precepto para prolongar el posible periodo de suspensión 'hasta transcurridos once añosdesde la entrada en vigor de esta Ley', y añade que la suspensión del lanzamiento procederá no sólo cuando se hubiera adjudicado la vivienda al acreedor (o persona que actúe por su cuenta), sino también 'a cualquier otra persona física o jurídica'. 5.-En el caso de la litis, la redacción de la norma que estaba vigente al tiempo de concluir la ejecución mediante la aprobación de la adjudicación al acreedor era la original incorporada por la Ley 1/2013, en base a la cual se acordó la suspensión del lanzamiento durante dos años. 6.- Sobre la naturaleza jurídica del derecho a mantener la ocupación de la vivienda durante ese periodo temporal, que para el deudor ejecutado resulta de la correlativa suspensión del derecho del adjudicatario a obtener la posesión del inmueble, se han sostenido distintas tesis. En principio, conforme al art. 675.1 LEC, el adjudicatario o rematante en la subasta tiene el derecho a solicitar la posesión del inmueble 'que no se hallare ocupado'. Si está ocupado, y no se hubiera procedido previamente con arreglo a lo dispuesto en el art. 661.2, 'el adquirente podrá pedir al Tribunal de la ejecución el lanzamiento de quienes, teniendo en cuenta lo dispuesto en el artículo 661, puedan considerarse ocupantes de mero hecho o sin título suficiente' ( art. 675.2 LEC). 7.- En el caso, este lanzamiento fue suspendido por Auto de 10 de diciembre de 2014, conforme a las previsiones del reiterado art. 1 de la Ley 1/2013. Esta suspensión constituye, por tanto, una medida procesal que afecta a la ejecución del lanzamiento de los ocupantes sin título (los propietarios ejecutados perdieron el dominio de la finca como consecuencia de su adquisición por el adjudicatario en la subasta). En la medida en que el lanzamiento queda en suspenso, se suspende también correlativamente el derecho del adjudicatario de obtener la posesión del inmueble (no se genera una situación de 'coposesión') y, en consecuencia, el ejecutado conserva durante ese tiempo el uso o disfrute de la posesión inmediata de la vivienda. No constituye una situación meramente tolerada por el adjudicatario, en la medida en que no tiene su fundamento en su consentimiento; la situación posesoria se mantiene temporalmente a favor del ejecutado aun sin o incluso contra la voluntad del adjudicatario, que tiene el deber jurídico de soportarlo. No se trata de un 'mero o simple hecho de poseer'( art. 5 LH). 8.- Por ello, el acreedor adjudicatario carece de acción de desahucio frente al deudor ejecutado durante el tiempo de la suspensión, pues está directamente vinculado y obligado por la resolución judicialdictada en el procedimiento de ejecución en el que ha participado como ejecutante. También debe entenderse vinculado por la suspensión cualquier otro adjudicatario que haya actuado en la subasta por cuenta del acreedor, pues conforme a la redacción original del art. 1 de la Ley 1/2013, la suspensión del lanzamiento alcanza también a los casos de procesos de ejecución hipotecaria en que 'se hubiera adjudicado [la vivienda] al acreedor, o a persona que actúe por su cuenta'. Bajo este régimen, no procedía esa suspensión en caso de adjudicación de la vivienda a un tercero ajeno al acreedor (este régimen se modificó por el Real Decreto-ley 6/2020, de 10 de marzo, que amplió la paralización de los lanzamientos, para las ejecuciones que se produzcan a partir de su vigencia, a las adjudicaciones hechas 'a cualquier otra persona física o jurídica' distinta del acreedor). Ahora bien, la cuestión que se suscita en este recurso es si la situación de posesión inmediata y provisional que detentaba el ejecutado durante el tiempo de suspensión es también título suficiente frente a la propiedad obtenida por un adquirente de buena fe, con eficacia bastante para enervar la acción de desahuciopromovida por ese adquirente, en las condiciones de la litis, una vez cumplido el plazo de paralización del lanzamiento. 9.- La respuesta a esta cuestión debe darse a la luz de los criterios hermenéuticos que se extraen de la jurisprudencia y de la regulación que hemos dejado expuesta supra, y en consideración a las concretas circunstancias que se dan en este caso. En atención a todo ello, esta Sala comparte las conclusiones alcanzadas por la Audiencia Provincial(que, a su vez, había confirmado el fallo de primera instancia), cuya sentencia procede confirmar por las siguientes razones: 1.º) El precario no se refiere exclusivamente a la graciosa concesión al detentador y a su ruego del uso de una cosa mientras lo permite el dueño concedente, sino que, como declaramos en la sentencia 691/2020, de 21 de diciembre, se extiende 'a cuantos sin pagar merced utilizan la posesión de un inmueble sin título para ello o cuando sea ineficaz el invocado para enervar el cualificado que ostente el actor ( sentencias de 13 de febrero de 1.958, 30 de octubre de 1.986 y 6 de noviembre de 2008)'. Por ello, no es suficiente para enervar la acción de desahucio que la situación del demandado no responda a la mera tolerancia del actor, pues el ámbito del precario no se limita a esas situaciones posesorias meramente tolerades 2.º) El auto de 10 de noviembre de 2014 acordóla suspensióndel lanzamiento por un plazo de dos años, que expiró el 10 de noviembre de 2016. Aunque en el momento de interponerse la demanda de desahucio por precario (19 de septiembre de 2016) todavía no había concluido dicho plazo, sin embargo, como advirtió el juzgado, en el momento de la celebración de la vista del juicio habían transcurrido ya más de cuatro meses desde la expiración de aquel plazo. 3.º) El demandado no ha acreditado que hubiera solicitado del juzgado la ampliación del plazo de suspensión, al amparo de las reformas legales introducidas por el Real Decreto-ley 1/2015, la Ley 25/2015, o el Real Decreto_ley 5/2017 (este último ya en vigor cuando presentó el escrito de interposición del recurso de casación). No consta, en consecuencia, que en el momento del vencimiento del plazo de duración de dos años de la suspensión del lanzamiento persistieran las condiciones de vulnerabilidadexigidas para acceder a esa medida excepcional. 4.º) Tampoco consta acreditado que durante ese periodo de suspensión ni después el demandado hubiera solicitado al bancoadjudicatario (o, en su caso, al nuevo propietario), la posible formalización de un arrendamientode la vivienda, en las condiciones previstas en el Código de Buenas Prácticas. Como consecuencia de ello, el demandado viene disfrutando del uso de la vivienda desde diciembre de 2014 sin pagar ninguna renta o contraprestación por dicho uso. Tampoco ha venido pagando, según lo declarado en la instancia, los gastos de la comunidad de propietarios, ni consta que haya abonado los tributos que gravan la propiedad de los bienes inmuebles. 5.º) El demandante, jubilado, compró la vivienda el 16 de septiembre de 2016. La Audiencia concluyó que se trata de un adquirente de buena fe: 'los compradores de la vivienda litigiosa deben reputarse adquirentes de buena fe, por no haber sido desvirtuada, en los presentes autos, la presunción de buena fe prevista, con carácter general, en el artículo 434 del Código Civil'. Conclusión que razonó así: '[...] no haciéndose, sin embargo, ninguna mención en la escritura pública de compraventa del Auto de 10 de diciembre de 2014, dictado en los autos de Ejecución Hipotecaria nº 746/12 del Juzgado de Primera Instancia nº 1 de Esplugues de Llobregat, en los que no eran parte los compradores Sr. Jose Augusto y Sra. Leonor , quienes, por lo tanto, no consta que fueran informados de la suspensión del lanzamiento acordada en la ejecuciónhipotecaria; no constando tampoco el Auto de suspensión del lanzamiento en la inscripción de la finca enajenada en el Registro de la Propiedad; y no habiendo constancia en los presentes autos de ningún dato que permita alcanzar la conclusión probatoria de la existencia de cualquier maquinación urdida por la vendedora con los compradores para burlar la suspensión del lanzamiento acordada en la ejecución hipotecaria, debiendo en todo caso quedar probada inequívocamente la actividad dolosa, sin que basten meras conjeturas o indicios ( Sentencia del Tribunal Supremo de 13 de mayo de 1991;RJA 3664/1991), pues el dolo no se presume ( Sentencia del Tribunal Supremo de 23 de julio de 1998;RJA 6199/1998)'. 6.º)La jurisprudencia de esta Sala ha interpretado el art. 13 LAU (en la redacción vigente en la fecha en que se aprobó la adjudicación en el proceso de ejecución hipotecaria del caso) en el sentido de queel arrendamiento no inscrito sobre una vivienda queda extinguido cuando el derecho del arrendador se resuelve por la enajenación forzosa derivada de una ejecución hipotecaria. Como señalaba la exposición de motivos de la Ley 4/2013, de 4 de junio, que aprobó aquella redacción del precepto, con ello se trataba hacer compatible la protección de los derechos de arrendadores y arrendatarios con la 'seguridad del tráfico jurídico'. Con arreglo a esta regulación esta Sala ha estimado las correspondientes acciones de desahucio por precario, cuando por la ejecución hipotecaria de la vivienda arrendada se había producido la pérdida del derecho de propiedad del arrendador y la consiguiente extinción del arrendamiento( sentencias 577/2020, de 4 de noviembre, 109/2021, de 1 de marzo, y 379/2021, de 1 de junio). 7.º) Este criteriode seguridad jurídica del tráfico y de los terceros adquirentes es el que inspiró las sentencias de esta sala 859/2009, de 14 de enero de 2010 y 861/2009, de 18 de enero , dictadas en unificación de doctrina, que respecto del uso de la vivienda concedida mediante sentencia judicial a un cónyuge no titularreconoce su carácter oponible a terceros y su condición de inscribible en el Registro de la Propiedad y, por tanto, sujeto a su régimen de publicidad. En el mismo sentido cabe citar la sentencia del Tribunal Constitucional 69/1995, de 9 de mayo, y la del TJUE de 7 de diciembre de 2017, C-598-15. 8.º) A la luz de todo lo anterior y en las condiciones de la litis, no puede prevalecer, frente a quien adquirió de buena fe la finca, quien ostenta una situación posesoria temporal al amparo del art. 1 de la Ley 1/2013 , una vez transcurrido el plazo de dos años de duración de esa situación fijado judicialmente, sin que conste que haya solicitado una ampliación de dicho plazo, ni acreditado la persistencia de las condiciones que definen los supuestos de vulnerabilidad definidos en esa ley, desde que fueron inicialmente apreciadas en 2014. 10.- Todo lo anterior debe entenderse, como señaló la Audiencia, sin perjuicio de las eventuales acciones que pudieran corresponder al demandado frente a Bankia, en caso de que se apreciase una actuación fraudulentapara eludir la suspensión del lanzamiento acordada en la ejecución hipotecaria, y sin perjuicio de lo que pueda acordarse, en su caso, en el proceso de ejecución de esta sentencia (...)'. En conseqüència, desestima el recurs.

Similitud amb aquest cas, per tant, però no identitat. En el cas que ens ocupa, però, hi trobem algunes diferències notables.

En aquell cas l'ocupació estava quant menys emparada temporalment per una decisió judicial, aquí no.

De la nota simple registral, resulta que l'actora és propietària des de 16-11-2018. La taxació que s'aporta revela que primer fou inscrita a nom de Buildingcenter (que forma part del grup Caixabank, segons la seva pròpia web o portal corporatiu anuncia) a 15-1-2015 i consta que l'adjudicació es va fer a Caixabank en data 6-11-2014 en el procediment 1133/2010 del Jutjat 6 de Badalona; amb facultat de cedir la rematada a tercer respecte de la registral NUM001 (així ho demanà l'executant alhora que va demanar que es suspengués llançament respecte de la NUM003 per estar en negociacions), tal i com es va demanar en escrit d'1-9-2014.

No és fins 3-1-2019 que l'executat va demanar que no li fora lliurada la possessió del pis (finca NUM001) per ser inseparable de la NUM003.

L'executant (noti's que l'escrit és de Buildingcenter) demanà simplement a data 25-1-2019 que es suspengués el llançament. Vist el qual, la diligència d'ordenació de 29-1-2019 demana que s'aclareixi si es tracta d'un desistiment o si es demana l'arxiu de l'execució hipotecària per seguir la dinerària. Respongué Caixabank simplement demanant l'arxiu de l'execució hipotecària (25-1-2019).

És sobre aquesta base que es va suspendre el llançament, sense que obeeixi dita decisió a l'aplicació de la Llei 1/2013 o cap altra posterior.

El Decret arxivant l'execució, de 28-6-2019, recull literalment que es fa perquè en escrit de 24-6-2019 l'executant ha demanat l'arxiu, tot manifestant que no té intenció de reclamar la resta del deute ni instar el llançament en aquest procediment. Lògic perquè feia quatre anys i mig que ja no era seu.

Per tant, és cert que d'una banda Caixabank, al seu procediment d'execució, no es pot dir que hagi estat transparent, ja que apareix actuant com executant en un moment força posterior a aquell en que la finca que al seu dia li fou adjudicada apareix inscrita a nom de tercer (segurament per la cessió de la rematada a Buildingcenter i per aportació d'aquesta a Coral Homes SLU després, extrem aquell que no consta per aportació de la corresponent documentació, com entenem caldria en ares a la transparència, a les actuacions per cap part), però això dista de revelar cap actitud fraudulenta.

Hem de partir de que aquí l'executat no té al seu favor cap resolució que empari la seva ocupació, encara que de forma temporal, en funció de la normativa protectora dels deutors en risc d'exclusió social.

Difereix del cas examinat més amunt, també, certament, d'altra banda, en que l'actual actor i propietari final de la finca no és un particular sinó una empresa. Però, com en el cas examinat, no tenim cap dubte que sabia perfectament de l'existència de l'ocupant al moment de l'adquisició per aportació a societat.

En aquest cas, per tant, no hi ha el més mínim dubte de que el demandat no té cap títol d'ocupació d'origen judicial. La suspensió del llançament no està sotmesa a termini però, tot i tenir vocació d'indefinida -ja que l'execució hipotecària mai serà reoberta-, tampoc determina per si sola cap mena de dret ni entranya cap decisió dictada amb finalitat de protecció de l'ocupant. Ni constitueix, evidentment, tampoc cap títol possessori en sentit tècnic.

S'ha venut la finca amb ocupant i, en principi, el nou adquirent pot exercitar l'acció de precari quan decideixi exercir el seu dret a posseir la finca derivat del domini.

No hi ha cap indici de que aquesta cadena de transmissions, atès el temps transcorregut, hagi estat orquestrada, quant menys per la prova de que disposem en aquestes actuacions, per tal de vulnerar drets o expectatives dels ocupants de resultar beneficiats per alguna de les mesures legals derivades de la Llei 1/2013 o posteriors 24/2015 o 4/2016.

Tampoc consta que, en el temps transcorregut entre l'adjudicació i la primera venda, que tampoc fou immediata, sinó uns dos mesos després, l'executat hagués demanat cap lloguer social a l'entitat adjudicatària ni a la cessionària de la rematada.

Coral Homes Holdco SL SLU (matriu de Coral Homes SL -abans Iberian Azul Homes SL- i de Servihabitat Servicios Inmobiliarios SL) no forma part, contràriament al que sosté el recurrent -quant menys no ho acredita ni resulta de la informació disponible per al Tribunal- del grup Caixabank.

De manera que res impedeix, al nostre entendre, que el nou propietari insti aquesta acció en el procediment que pertoca, contra qui ocupa la finca sense cap títol, que no és altre que el desnonament per precari.

No estem davant d'un procediment fraudulent per tal d'anorrear drets -per transitoris que siguin- d'ús de l'habitatge per part dels executats desposseïts.

Sens perjudici, clar està, de les accions que pertoquin a aquests, de danys i perjudicis per frau de llei, quina eventual prosperitat haurà de passar necessàriament per demostrar plenament, en el procediment declaratiu que correspongui, quelcom que aquí no apareix ni indiciàriament, com seria el consorci fraudulent entre executant, cessionària i posterior adquirent per perjudicar els aquí demandats.

Sisè. Resta per examinar el fons de la qüestió, que el Jutjat a quo ha despatxat com si d'un cas de rebel·lia es tractés.

L'examen curós del material probatori no permet acollir, però, la tesi de la part demandada recurrent, atès que l'oposició en cap cas ha estat adreçada a demostrar l'existència de cap títol possessori. Ni tan sols l'existència d'una decisió judicial suspensiva del llançament en consideració a la normativa tuïtiva que defensa hauria d'haver estat aplicada. I que podria aplicar-se, tal vegada en seu d'execució d'aquesta sentència, però no pas en la seva fase declarativa, ja que aquí no és el moment de suspendre cap llançament, sinó de ventilar l'existència o no de títol possessori. Títol del que està mancat evidentment la part demandada.

Tot el que ens ha de dur a desestimar íntegrament el recurs i a confirmar plenament la sentència d'instància, encara que en part per altres fonaments.

Setè. Les costes del recurs s'han d'imposar a la part recurrent, atès allò que disposa l' art. 398 LEC .

Vuitè.Atès allò que disposa l' art. 208.4 LEC s'informa a les parts litigants que aquesta sentència no és ferma. I que contra la mateixa cabrà interposar recurs extraordinari per infracció processal i/o de cassació sempre que la quantia ultrapassi els 600.0000 €. Cas de que la quantia sigui inferior a 600.000 € només podrà interposar-se recurs de cassació per interès cassacional, conjuntament amb el recurs extraordinari per infracció processal, ja sigui davant el TSJCat. (si la cassació es fonamenta en infracció del Dret Civil català o la jurisprudència del TSJCat.) o bé davant del TS (si la cassació es basa en infracció de normativa civil estatal o jurisprudència del TS) atenent allò que disposen els arts. 477.2.3er i 3, 478.1 i D. Final 16a LEC i els arts. 2 i 3 de la Llei 4/2012 de 5 de mar ç, del recurs de cassació en matèria de Dret Civil Català.

Fallo

Desestimem íntegrament el recurs d'apel·lació interposat per la representació de la part demandada contra la sentència dictada el 10 de març de 2020 pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Badalona a les actuacions de procediment verbal núm. 1932/2019 (Rotlle núm. 543/2020) que confirmem íntegrament,en part per altres fonaments, amb imposició de les costes de l'alçada a la part apel·lant.

La desestimació total del recurs determina per al recurrent la pèrdua del dipòsit constituït per recórrer.

Així, per aquesta Sentència, ho pronuncia, mana i signa aquest Tribunal.